Al Barça, quan a darrere no funciona alguna cosa, es mira cap al davant. Ja deia Tito Vilanova a la prèvia del partit que la lliçó a aprendre després de les dramàtiques errades del Santiago Bernabéu i els problemes a Pamplona no passava (només) per corregir-se defensivament, sinó per atacar millor i fallar menys de cara a gol. En aquest procés d'autocrítica i evolució segueix el Barça, que va trobar en el València, equip d'essència contracolpejadora, l'alumne ideal per practicar.
L'aposta de Tito va tornar a ser la de dos laterals de recorregut (Alves i Adriano al primer temps; Adriano i Jordi Alba al segon), reforçats amb la presència de Song al migcentre defensiu, pendent de donar auxili als centrals (Mascherano i Piqué) cada cop que el València busqués la connexió ràpida amb Soldado i Jonas, els dos jugadors més avançats del conjunt xe, que es replegava amb dues línies de quatre homes per sortir en llarg després de cada recuperació. Però no va ser l'organització defensiva del Barça la via escollida per contrarestar l'estratègia valenciana, sinó el ritme dels seus atacs. I Tito va donar la responsabilitat de pausar-los a Xavi Hernández, el millor antídot de contraatacs. El millor inhibidor d'errades defensives. Al seu ritme el Barça va evitar ensurts innecessaris.
Sense Busquets, el de Terrassa va tendir a baixar més a la base de la jugada per ajudar-la a iniciar-se. Des d'allà va començar a adormir el joc, a fer-lo avançar de manera progressiva i lògica, donant temps a totes les peces a posar-se a lloc abans de prendre cap decisió. Res precipitat.
El Barça es va moure per fases, assegurant-se a través del seu capità que no saltava a la segona fins que la primera no tingués les bases ben fixades. Xavi va donar temps als laterals a pujar la banda (amb o sense pilota) i a arribar fins a l'altura del camp que els corresponia abans no s'activés la segona part dels moviments col·lectius. Aquí entrava en joc la mobilitat d'Alexis i, sobretot, de Pedro, que es desmarcaven lleugerament cap a dins per deixar el carril exterior lliure, o es mantenien ben oberts per seguir generant espais interiors. Si hi havia lloc per dins, Cesc s'endinsava a l'àrea en profunditat per ocupar els espais que Messi no volia. L'argentí, ahir, va preferir acompanyar Xavi en la missió d'activar el balancí blaugrana. Quan va saltar al camp Iniesta, va ser el de Fuentealbilla qui va moure la pilota amb Xavi entre el cercle central i la frontal de l'àrea, i el de Rosario va recuperar la seva posició més avançada.
L'engranatge, dirigit pel de Terrassa, va funcionar a la perfecció a la primera meitat per donar atacs eterns i altíssims percentatges de possessió (en algun parcial, fins i tot es va fregar el 75%). El València, dòcil en l'acceptació obligada del seu rol passiu, va poder estirar una mica les línies a la segona meitat, però no ho va poder fer al contraatac, com hauria volgut, sinó a través de combinacions més elaborades que el Barça va tancar bé, ja replegat davant de l'àrea de Valdés.
La sensació de control del Barça va anar de més a menys (mantenint sempre un nivell molt alt), perquè l'1-0 semblava massa vulnerable a un moment de lucidesa xe. Sense espais, el Barça va seguir atacant amb calma, amb seny. Amb Xavi.
