De tocar fons a somiar amb el Tour: "Estava atrapat al meu propi cap"
Leo Hayter és una promesa del ciclisme britànic que està aprenent català a Girona mentre deixa enrere una depressió
Girona"Em sentia culpable, però la por d'enfrontar-me al problema sobrepassava la motivació per intentar arreglar-ho. Estava atrapat al meu propi cap. Recordo dies que em despertava, esmorzava, em vestia per sortir a entrenar i després seia al sofà durant hores", afirma Leo Hayter (Londres, 2001), establert a Girona com tants altres ciclistes. El 16 d'agost del 2024 va anunciar que es retirava temporalment per una depressió, amb només 23 anys. Havia fitxat per l'equip Ineos com un dels corredors britànics amb més futur: al seu palmarès hi ha un Giro d'Itàlia sub-23 i un bronze al Campionat del Món de contrarellotge sub-23. "No he anat en bicicleta en els últims mesos, però tampoc he viscut", deia en una carta titulada La meva lluita. Al novembre va penjar la primera activitat a la plataforma Strava després de mesos sense tocar la bicicleta: 28,4 quilòmetres en una hora i onze minuts, amb el text "fat and unfit" (gras i fora de forma). Fa uns dies va guanyar el Campionat de Catalunya de contrarellotge. "Han passat 426 dies des que em vaig penjar l'últim dorsal. Molts, molts més des que vaig fer una cursa que esperava amb ganes", va escriure a Instagram.
En la carta admetia que feia cinc anys que lluitava mentalment i que havia arribat al fons del pou, esclau de les percepcions i les expectatives pròpies i alienes i de la por de decebre algú per un perfeccionisme malaltís. "En els últims anys mai m'he sentit on volia ser. Sempre sento que hi ha una muntanya enorme per escalar per arribar al nivell que hauria d'estar –explicava–. Pateixo xocs d'ansietat constantment. Tot el meu cos es congela per moments –afegia–. En moments difícils la meva resposta era sempre amagar-me de tot: no contestar els missatges o quedar-me a la meva habitació", afirma en conversa amb l'ARA. Posar el mòbil en silenci i tancar-se en la "seguretat" d'una bombolla. "Si no fos per la meva nòvia, crec que no hauria tingut cap contacte humà en els últims tres mesos", reconeixia a la carta. Gairebé no sortia de casa.
Per intentar escapar de l'ansietat, recorria al menjar. "Com a ciclista professional, òbviament no és ideal, però per a mi és incontrolable. Menjo tot el que tinc al davant i sovint em poso malalt. Després em sentiré culpable per haver menjat en excés i em mataré de gana, abans de tornar a quedar completament buit i tornar a menjar tot el que tingui al davant. Això em porta a guanyar pes quan el meu objectiu és el contrari i això em causa més ansietat i continua el cercle viciós". "Posar-me en forma i aprimar-me em feia feliç, però només encobria el problema real. Era com posar una tireta sobre una ferida que necessita punts", afegia. Li costava dormir. Li feia por tot. També sortir. Per si es trobava algú. Què pensarien si veien que s'havia engreixat? Se'n riurien d'ell pel seu aspecte? I si li preguntaven on havia estat i què havia fet?
El diagnòstic de la depressió
El maig de l'any passat va tocar "un mínim històric" i va arribar el diagnòstic: depressió. "Feia por, però per ser honest també va ser alleugeridor. Perquè em va confirmar que era una cosa mèdica i no només cosa meva, i em va mostrar que es podia canviar", explica. Si baixava de la bicicleta l'avançarien molts rivals, com en una carrera, però sentia que no podia seguir així. Parla del dolor de tenir tot el que sempre havia perseguit i volgut, però no poder ser feliç, gaudir-ne: "Va ser difícil perquè sentia que estava perdent una oportunitat per la qual havia treballat tota la vida. Però no era feliç". Parla de l'amarga sensació de saber que són coses del cap, però no poder frenar una espiral autodestructiva. "Puc veure que estúpid que és realment, però això no canvia el fet que és el que sento –deia a la carta–. En el moment no només se sent com alguna cosa dins del cap, és aclaparador", argumenta ara.
Va deixar l'equip Ineos. Va començar a fer teràpia. "El consell és que trobis algú de confiança per parlar. Però sobretot parlar amb un professional. Ningú podrà ajudar-te tant com un psiquiatre o un psicòleg. També és important no desanimar-te si tens una mala experiència amb un professional: no tots els mètodes de teràpia funcionen per a tothom –diu–. No és tan senzill com una lesió física. Ja m'agradaria que ho fos", apunta. Diu que és més difícil entrenar el cap que el cos. Vol tornar a ser professional i competir al màxim nivell. Té més clar que mai que vol ser ciclista, però que no és tot el que és.
Què ha après? "Per dir-ho ras i curt, a no prendre-m'ho tot tan seriosament. Un mal entrenament, un mal àpat o una mala nit no són ideals, però no volen dir res a llarg termini", afirma Hayter des de Girona. Somriu. Està aprenent català i a les tardes mira el Tour de França. No per fer la migdiada, sinó per somiar despert.