"Hem de ser autocrítics; no sabem vendre el nostre esport"

BarcelonaEls èxits no són sinònims de repercussió, una premissa que el waterpolo espanyol coneix a la perfecció. “Som un esport que quan arriba una gran competició tothom veu una medalla fàcil, però no hi ha gaire seguiment durant la temporada. Som un país on els esports són molt potents i la quota de pantalla és difícil d’aconseguir, però crec que també hem de fer autocrítica internament sobre per què no sabem vendre més el nostre esport”, analitza David Martín (Barcelona, 1977), seleccionador espanyol masculí de waterpolo des de finals del 2016. El tècnic, però, remarca que no és una cosa que els preocupi. “Els nois tenen clar que no ens entrenem per tenir més repercussió, sinó per la nostra dignitat i la nostra ambició”.

La selecció espanyola –que viu una nova època daurada amb dos Mundials guanyats i la consecució del primer Europeu de la història– s’ha classificat per a les grans finals de la Copa del Món, que tindran lloc a Sidney del 22 al 26 de juliol. “Durant la fase prèvia, les seleccions aprofiten per provar diferents jugadors. Nosaltres hem vingut sense les nostres boies titulars. És una competició difícil perquè és a mitjan temporada i no tens pràcticament temps d’entrenar-te, però molt maca de jugar perquè venen jugadors que tenen la il·lusió de debutar”, explica Martín. Malgrat tots aquests èxits, el seleccionador ressalta un altre objectiu assolit aquests darrers anys. “Hem aconseguit tornar a posar Espanya a l’elit del waterpolo. És molt complicat que, durant deu anys, cada cop que hi ha un campionat, la gent situï Espanya entre les favorites a l’or. Les medalles són molt importants, però aquesta generació es recordarà per ser molt constant”. 

Uns triomfs que fan augmentar la pressió envers el combinat estatal quan disputa els campionats. “Això significa que estem fent les coses bé. Sempre dic que beneïda pressió. Som conscients que és molt difícil guanyar a cada campionat, però això crea una competitivitat i una ambició dins el grup que és molt bona. El jugador nou que arriba a la selecció ja sap que ho fa a un equip que aspira a tot, i això es trasllada als entrenaments i al dia a dia”, assegura. Unes expectatives elevades que no sempre es poden complir, com al passat europeu. El combinat estatal venia amb el cartell de campió del món, però no va poder accedir a les semifinals. “A vegades també va bé no arribar per adonar-te de la dificultat que és poder guanyar medalles a cada campionat. El més important és donar la teva millor versió”, admet el català. 

Un David Martín que ha viscut el rol de jugador i d’entrenador. Els seus primers anys com a seleccionador va dirigir jugadors que havien estat companys de vestidor. “Van entendre que el respecte jugador-entrenador havia de ser primordial. Era un avantatge perquè coneixia com eren dins i fora de l’aigua. M’han ajudat molt i els estic molt agraït”. Després de nou anys al capdavant de la selecció espanyola té clar què és el millor i el pitjor d’aquesta professió. “El més emocionant és el mes previ al torneig i un cop arriba, però molts cops trobo a faltar la competició perquè hi ha molts mesos que estàs esperant que arribi”, confessa.

Home d’un sol club

Abans de l’etapa a la selecció, Martín també va ser jugador del Club Natació Atlètic-Barceloneta, del qual anys més tard va formar part del cos tècnic de la mà del seu germà Chus Martín. “Les vaig veure de tots colors, des de lluitar per no baixar a Segona, fins a la transformació del club amb l’arribada de llegendes com Manel Estiarte i Salva Chava Gómez”. L’entrenador català va poder viure una temporada molt especial al club barceloní. Com a assistent del seu germà Chus, van aconseguir guanyar la Champions League el 2014. “Va ser també un any molt dur per a nosaltres perquè és quan va morir el nostre pare. Tinc un record molt dur i alhora molt maco –recorda–. L’esport et fa madurar. Sé el que és el sacrifici, el compromís i el treball en equip. Sempre estaré agraït als meus pares d’haver-me apuntat a waterpolo. Si tornés a viure i créixer, tornaria a fer waterpolo”, afegeix.

L’Atlètic-Barceloneta és un exemple de la bona salut del waterpolo català. “L’estructura de clubs que hi ha a Catalunya no existeix a cap altre lloc d’Espanya. La pujada del femení ha fet que els clubs siguin molt potents en les dues categories, però necessitaríem una mica més d’inversió privada, tenir espònsors privats. És un dels hàndicaps que tenim al waterpolo”, conclou David Martín.