«Amb 58 anys i una operació de pit, m’he atrevit a fer 'topless'»: així són els tatuatges paramèdics

“Per fi puc anar a la piscina pública i canviar-me al vestuari sense por que la gent em miri i em vegi com una cosa estranya”. L'Arantxa reconeix que després d'haver passat una mastectomia radical lateral, fruit d'una intervenció a causa d'un càncer de pit, se sentia “com un extraterrestre a qui falta alguna cosa”. Navegant per Instagram, va descobrir una tatuadora paramèdica que li va canviar la vida. “Estic encantada amb el resultat. No només ho tornaria a fer, sinó que ho he recomanat a una amiga que estava en un cas similar al meu”, explica. Resident a Madrid, l'Arantxa és una de les persones que s'han decidit a fer-se un tatuatge paramèdic, una acció que li ha millorat ostensiblement el dia a dia. 

El tatuatge paramèdic s'allunya del que generalment ve al cap quan un pensa en un tatuatge comú: aquest no té cap mena d'intenció artística, sinó que es fa amb l'objectiu de tapar alguna problemàtica sorgida dins d'un àmbit mèdic. Sigui a causa d'una malaltia o per una operació, una intervenció d'aquestes característiques s'aplica quan alguna part del cos s'ha vist afectada i el pacient la vol canviar. En aquests casos, la finalitat dels tatuadors paramèdics és la de restaurar la part implicada amb tinta. Segons expliquen els especialistes, és com fer un dibuix que no vol lluir. Tot al contrari, el que vol és passar desapercebut: “El que fem és un tatuatge que pretén no semblar un tatuatge”, explica Isa Cercós, tatuadora amb un estudi al barri de Sant Gervasi i la persona que va tatuar l'Arantxa.

Un dels treballs més demanats, i que a més és la gran especialitat de Cercós, té a veure amb el pit, una zona que, segons l'especialista, és molt agraïda de treballar-hi a causa del canvi del color i textura de l'arèola. Alguns altres casos que es troba són la cicatriu resultant de l'abdominoplàstia –cicatrius llargues i extenses que necessiten cicatritzar bé– o un melic. “La meva feina és fer un enganya-ull: puc fer veure que hi ha un melic quan no hi ha un melic, o un mugró quan no hi és”, explica. Paradoxalment, el que fa excel·lent, o no, el treball d'un tatuador d'aquest estil és tot el contrari que el d'un de corrent: la seva feina estarà més ben feta com menys es noti que hi és.

Cristina Andreu és una altra persona que s'ha fet un tatuatge d'aquestes característiques. En el seu cas, per camuflar cicatrius periareolars, que són les que queden al voltant de l'arèola després d'una operació al pit. La dona recorda com, un any i mig després de la intervenció quirúrgica mamària, per la qual la coloració dels mugrons era visiblement molt clareta i s'hi veia part de la cicatriu, va decidir fer el pas a passar per un estudi. “El meu cirurgià em va comentar que em podia tatuar els mugrons per dissimular les cicatrius. Llavors vaig buscar tatuadors”, explica. Ella també va acabar en aquest local de Sant Gervasi: “Em van explicar de manera entenedora, honesta i clara el que feien. Després vaig enviar unes fotos i vaig demanar la cita”, recorda.

Un volum força alt de la clientela, vora el 60%, decideixen fer-se un tatuatge paramèdic després d'intervencions quirúrgiques que, pel que sigui, no han anat bé o han quedat amb cicatrius no desitjades. La resta, en canvi, el que volen és millorar alguna cosa que no els acaba d'agradar. En aquests casos, també han entrat a quiròfan, però encara que tot hagi anat bé, pensen que poden estar millor. “La gent que busca aquest tipus de serveis el que vol és tornar a l'origen, tornar a veure's de manera natural”, diu Cercós, que va començar a fer aquesta feina quasi per casualitat. Llicenciada en belles arts, en un any sabàtic decidint què és el que volia fer amb la seva vida, va acabar apuntant-se a tatuatge, encara que sempre li havien fet pànic les agulles. Poc després ja estava fent tatuatges a la consulta del seu pare, metge, i d'aquesta relació entre l'art i el fet d'estar a prop de pacients per raons estètiques, en va sortir la professió.

Una relació especial

Un tatuador d'aquest estil té una relació amb el client força diferent de la que es té quan hi ha un tatuatge artístic, ja que en molts casos es treballa amb els complexos dels seus clients: estar fora de norma pot generar inseguretats, sobretot quan no és decidit sinó a causa d'una intervenció, i encara més quan no és desitjada. D'aquí que la relació que s'estableix entre tatuador i tatuat sigui molt especial: “La majoria dels clients el que volen és sentir-se que estan al cànon, que són el menys diferent possible de la resta”, explica Cercós. En el cas de l'Arantxa, assegura que fer-se aquest tatuatge ha provocat que, quan es mira, no senti “aquell dolor constant de pensar que falta alguna cosa”. De tota manera, també hi ha clientela que demana tatuatges artístics per dissimular cicatrius. En aquests casos, el procediment no és gaire diferent d’un de convencional, que surt a partir d'una conversa entre tatuador i tatuat sobre el que vol el client. Un altre cas seria el fet de fer-se’n un d’artístic en segons quines zones on és realment difícil dissimular el color a partir de la cicatriu. En aquest cas, ja no es busca la naturalitat, sinó fer algun dibuix que faci més atractiva la zona.

Segons comenta l'especialista, la gent acostuma a visitar-la amb por, sobretot perquè hi ha força clients que acaben en un estudi de tatuatges després d'haver provat altres coses que no han acabat de funcionar. La tatuadora explica que han de tenir clar que "hi ha coses que potser pensen que no tenen solució, i sí que en tenen". O com a mínim es pot fer alguna cosa per portar-ho millor del que ho porten. “Per a les que hem patit aquest tipus de cirurgies, molt agressives i psicològicament molt traumàtiques, feines com aquesta ens han ajudat moltíssim a fer-nos tornar a sentir bé. En el meu cas fins i tot m’he atrevit a fer topless amb 58 anys. Jo que mai, ni de joveneta, n'havia fet. Estic contentíssima i feliç”, diu Cristina Andreu.