Andrés Sánchez Robayna: mirada conscient

BARCELONA“Unes pobres paraules, amb el seu sol batec, / traspassen la matèria del món, i en nosaltres / el món reapareix, i el dir és un acte, / una forma dispar de la contemplació / i de l’acció...”, escriu, en castellà, el poeta canari a 'Por el gran mar' (Galaxia Gutenberg), el seu últim llibre, aparegut aquesta primavera.

La paraula poètica com a pinzell i mirall, llanterna i cova. Andrés Sánchez Robayna (Las Palmas, 1952) ho té clar: “Som l’entranya de la paraula. En la paraula som engendrats. No es posseeix una poètica, sinó que en tot cas s’és posseït per ella”. Així, el poema esdevé “regne de reconciliació i d’entrecreuament” que funciona com a “rampa cap a l’experiència interior, tant a l’interior conegut com a l’interior desconegut”, i manté la constant de “celebració tant de l’invisible com del visible”.

En aquest sentit, no dubta en qualificar el poema “d’acte litúrgic”, i també de “barca mística”. Una poesia que, com a “operació sacrificial”, aspira “a fer sagrat el que ha pogut tocar amb la paraula”. En la seva experiència, el poema busca “abocar llum sobre el ser i sobre l’existència, busca, en sentit estricte, la il·luminació”. “En el poema –afegeix– el que més m’importa i m’arrossega és justament el que desconec: el que el mateix poema em revela o que queda, finalment, com a no-coneixement, com a enigma”. Agafant-se a la màxima de l’escultor Richard Serra, que va dir que, a través del treball, no busca reciclar el que sap, sinó descobrir el que no sap, Sánchez Robayna obre la paraula rebuda i hi fondeja per regalar-nos una mirada conscient, perseverant, en què els records d’infantesa, per exemple, no tornen a través de la invocació, sinó que es manifesten novament, com per primera vegada, de la mateixa manera que apareixen sobre el paper gestos quotidians, repicar de campanes o el paisatge insular. Dilució d’espai i temps, o més aviat fusió, sense necessitat d’un llenguatge barroc, acostant-se a la paraula perquè recuperi un sentit primer. Senzill. “La pobresa és, en art, intensitat, fondària. Aquesta és la seva riquesa estranya, paradoxal. Sempre m’han agradat els poetes (i els artistes) ascètics. En un doble sentit: aquells que busquen el perfeccionament espiritual i, de manera inseparable, tracten de despullar la seva expressió”.

Insularitat

En un altre dels poemes del seu últim llibre hi llegim: “¿Hem de fer nostres les paraules / que arriben a nosaltres com en ones, / sense entendre-les, però estimant-les ja, / com si el mateix estimar fos una forma / d’entendre, com si les paraules / penetressin la carn i fossin u, / un mateix ésser amb tota la nostra carn? / Vaig fer meves, així, / paraules que deien, / com absortes, / el món, sense que el món, / indiferent, res, / res que jo pogués entendre, / oferís en resposta. I vaig veure que el món / podia prescindir de les paraules / per ser. Però endins, en el seu interior / grumollós, en el més fons, / un nou ésser bategava, un món nou, / un foc nou. Allà, / poderoses, les aigües de la nit / fulguraven, perfecte migdia, / foc en el si de la foscor”.

“M’importa ben poc qui escriu bons poemes –afirma–. Els poemes, al final, solen anar desprenent-se dels seus autors i apareixen com a obres o fruits d’una tradició. El seu autor és el menys important”. I afegeix: “El poema és a vegades un retrobament amb una veritat oblidada. Alguna cosa que vam saber una vegada i hem perdut. Llavors la retrobem. Però es tracta d’un retrobament, no d’una recuperació ni d’una possessió. És, en tot cas, el reconeixement d’una ignorància”.

Poesia religiosa? Depèn de què entenguem per això. De fet, ell mateix escriu, en una de les seves notes poètiques, que “els poetes que insisteixen en parlar de Déu són, precisament, els menys religiosos” i que, com va dir Novalis, “tot sentir absolut és religió”.

Autor d’una obra poètica reconeguda internacionalment i que va començar l’any 1970 amb 'Día de aire', també ha traduït al castellà diversos poetes, entre els quals els catalans Joan Brossa, Ramon Xirau i Salvador Espriu (va rebre el Premio Nacional de traducció el 1982 per la seva versió de la poesia completa d’aquest últim). Actualment dirigeix el Taller de Traducció Literària de la Universitat de La Laguna, a Tenerife, illa que sorgeix com a contínua font d’inspiració. Insularitat, també, del paisatge intern: “Desconfio dels escriptors i artistes massa visibles”, confessa. D’aquest amor per les illes en va sorgir, fa vuit anys, el llibre 'Cuaderno de las islas' (Lumen), barreja d’assaig i prosa poètica al voltant de les illes i que clou amb una antologia de poemes de diversos autors sobre el tema.

El got d’aigua

El 2015 va repetir el mateix format –barreja d’assaig, notes i antologia de poemes– per aprofundir en un altre tema vinculat, en certa manera, amb les illes però que, sobretot, resumeix el món poètic de Sánchez Robayna: el got d’aigua. “Com en tota imatge –explica–, no es tracta de desxifrar-ne el sentit, sinó d’habitar-ne el misteri”. Quotidianitat, simplicitat, simbolisme i la irresistible crida d’un objecte que espera donen peu a un ventall de comentaris, poemes i reflexions recollits a 'Variaciones sobre el vaso de agua' (Galaxia Gutenberg). “Com una cosa tan simple, tan modesta, té aquest poder de seducció en la nostra consciència?”, es pregunta davant d’un got d’aigua que és, en primer lloc, “diàleg entre el que és líquid i el que és sòlid”, si bé forma part d’aquells objectes tan quotidians “que acostumem a mirar amb indiferència i situem a l’extrem mateix de la invisibilitat”.

“El got d’aigua –continua el poeta– no és, en si mateix, un objecte de contemplació, però en el seu simple estar, i fins i tot en la seva espera, ens incita a mirar-lo en la seva quietud. No hi ha, no podria haver-hi, recolliment reflexiu, tan necessari per a la vida de l’esperit, sense aquesta quietud”. Una mirada poètica, la de Sánchez Robayna, presa per la revelació subtil, atenta i reverencial. O, com diria un altre poeta, el mexicà José Gorostiza, “la poesia ha tret a la llum la immensitat dels mons que tanca el nostre món”.