Es van conèixer de petits en un internat a Suïssa i tots dos han acabat sent arquitectes

Quan tenia 14 anys, els pares de l’arquitecta italiana la van enviar a un internat a Suïssa. “Un internat és com una presó. És molt dolorós, estàs exiliat i et veus forçat a viure una situació que no has escollit”. Per sort, aviat va deixar d’estar sola. Va conèixer el Valerio Ferrari.

La primera pedra de la seva relació va ser la confiança, construïda alegrement i sense gens d’esforç a força de burxar-se l’un a l’altre. Van haver de passar dos anys perquè el Valerio i la Benedetta s’adonessin que tenien moltes coses per explicar-se, moltes coses en comú. Una d’elles, la soledat. “Els dos vam passar moments difícils, però junts vam saber enriure’ns-en”. Encara recorda les incursions secretes a la cuina de l’internat per robar pasta i espinacs: “Estava prohibidíssim. Quan es cuina per a 400 persones el menjar és bastant dolent, però la pasta que fèiem nosaltres amb un fogonet a l’habitació era deliciosa”.

Després de dos anys, a la Benedetta la van canviar d’internat i al Valerio també. Però la separació no va durar gaire. Gens, de fet: van anar a parar al mateix internat, també a Suïssa. La separació va venir més endavant, quan ella va començar a estudiar arquitectura a Venècia i el Valerio a Milà. Així i tot, es trobaven tan sovint com podien. “Tot i que és un home, mai hem tingut una relació de parella, sempre d’amistat”, explica l’arquitecta. Seguien tenint moltes coses en comú. Sobretot una relació complicada amb la família. “Tots dos venim de famílies burgeses del nord d’Itàlia i compartíem la voluntat de fer alguna cosa pel nostre compte”. Quan eren més joves, els rosegava la mateixa por: la de pensar que potser no valien gaire. La descoberta artística, en aquest sentit, era molt important per a ells. “Competíem a veure qui descobria el món arquitectònic més fascinant”. El Valerio se’n va sortir, igual que la Benedetta. Va obrir un estudi d’arquitectura, com ella, i segueix lligat al món del teatre i de la pintura, que el va meravellar durant els anys d’universitat, sense haver renunciat del tot al llegat familiar.

El temps els va demostrar que estaven equivocats, i cada Nadal celebren la seva amistat a casa del Valerio, a prop de la basílica de Sant Ambròs de Milà, envoltats de les famílies que l’un i l’altre han creat. El ritual de colar-se a la cuina de l’internat l’han canviat per un altre, també nocturn. “Intentem anar plegats a la missa de mitjanit. Mai ho aconseguim, així que el ritual ara és quedar-nos adormits abans que toquin les dotze”.