Homes: molt més que mascles

El combat per una masculinitat expurgada de masclisme continua al segle XXI

“Però, què ens passa als homes?” La pregunta apareix amb to d’exclamació tot just començar la conversa, i Bernat Escudero -38 anys, tècnic d’orientació laboral i activista d’Homes Igualitaris- té la resposta: “Pel fet de ser homes rebem un mandat: haver de ser forts i no mostrar-nos vulnerables. Cap expressió de tendresa i, sobretot, que no se’ns relacioni amb la feminitat”. “Aquest mandat ens fa patir molt. Tenim un problema: la percepció de la nostra pròpia realitat”, conclou Bernat Escudero. I el també activista Vicent Canet -38 anys i periodista- ho arrodoneix: “El feminisme i el moviment LGTBI [lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals] es reivindiquen des de posicions de discriminació. Però els homes -i més si són heterosexuals- què podem reivindicar? Però si som uns privilegiats! Hi ha qui ens mira com si fóssim rars. Però anant al fons, descobrim com el paper de mascle ens passa factura: vivim menys anys, tenim més mala salut. No hem après a cuidar-nos. I som temeraris. El 90% de la població reclusa són homes. Això diu molt”.

Bernat Escudero hi intervé. “El que diré ara sona a frase feta, però té una gran part de veritat: l’home és el pitjor enemic d’ell mateix”. La frase feta del Bernat ens porta al film de Joseph Ruben Dormint amb el seu enemic, interpretat per Julia Roberts i Patrick Bergin. Ella és ben conscient de qui és el seu opressor: hi dorm. És el seu drama i alhora un avantatge: sap l’origen del mal. En canvi, ell du l’enemic a dintre i no ho sap. La repercussió social de Dormint amb el seu enemic, estrenada el 1991, anunciava que el masclisme era -és- poderós. Molt més que l’activisme dels homes per la igualtat, que va començar a aparèixer tímidament a final dels 70 de la mà de psicòlegs com Herb Goldberg, que, amb llibres com The bazards of being male i The new male, van remoure el marc mental de molts homes. Tot un detonant que connecta amb la consolidació del moviment feminista a Europa i als EUA, i amb l’aparició dels primers nuclis organitzats LGTBI. El lideratge de Harvey Milk, primer regidor gai de l’Ajuntament de San Francisco, és un punt d’inflexió. El masclisme i l’homofòbia encara es mostraven violents i desafiants, però estaven sent qüestionats públicament.

Lluny dels cops a l’esquena

Bernat Escudero i el seu company d’activisme Vicent Canet són dels homes que se saluden fent-se dos petons. Ni distants encaixades de mà, ni abraçades forçades, ni cops a l’esquena de “rude camaraderia”. Intenten que la responsabilitat i el pla d’igualtat -i no pas la imposició i la competició- marquin la relació amb la parella, els fills i els amics, siguin dones o homes. I això és el que aporten a l’associació Homes Igualitaris, que es mou a Catalunya des del 2005. Funcionen en grups de discussió, tallers i també en un Cafè d’Homes, exclusivament per a homes. La gran majoria dels socis són heterosexuals, però l’associació està oberta a gais i bisexuals. Bernat Escudero ho explica: “Són desenes de socis que vénen a l’associació per la causa del feminisme, però també perquè busquen un sentit a la seva vida: s’han separat, s’estan jubilant o fa poc que són pares. Els homes entrats en la maduresa són els que més reflexionen sobre la masculinitat i la necessitat de tenir cura d’un mateix. La paternitat també és un moment clau: l’home pare se sent més responsable i la seva masculinitat comença a evolucionar”. I aquesta energia és la que mobilitza centenars d’homes contra la violència masclista. I una qüestió de fons torna a planar: ¿la crisi ens ha fet més antimasclistes i més solidaris? ¿O potser no tant com pensàvem?

Cap a la mort del mascle?

El setembre del 2009, just un any després de l’esclat de la Gran Recessió, el sociòleg nord-americà Reihan Salam publicava l’article “La mort del mascle”, en què plantejava que la crisi potser donaria el cop de gràcia al masclisme. Salam deixava clar que la depressió econòmica no seria la fi del capitalisme però sí -potser- la mort del marc cognitiu-emocional masculí que, abocat als excessos, havia provocat la gran trencadissa. Salam donava dades: als EUA es deslocalitzarien entre 28 i 42 milions de llocs de treball, la majoria d’homes. Molts d’ells caurien en la depressió i les addiccions; d’altres es transformarien en positiu, i bastants es resistirien a canviar: hi hauria brots de masclisme i violència. Alguns dels pronòstics de Reihan Salam s’han complert, però no pas la predicció que les dones farien un gran salt qualitatiu. Vicent Canet ho té clar: “L’atur ha qüestionat el paper proveïdor de l’home en el nucli familiar i l’ha posat davant l’oportunitat d’haver de cuidar els fills mentre la dona treballa. Però, en general, jo diria que les coses han anat a pitjor, veient l’augment de la violència masclista”.

Dades, moltes, i alguna que és tot un símptoma preocupant: segons Fòrum Violències, el 30% de les noies catalanes d’entre 14 i 18 anys han sigut maltractades per la seva parella. Pel que fa al mercat laboral espanyol, les últimes xifres de l’INE diuen que hi ha tres vegades més dones mileuristes que no pas homes. “És que la crisi va ser una crisi d’ocupació masculina -apunta Bernat Escudero-. Al totxo hi treballaven sobretot homes. I ara que hi ha més feina, els que en troben són sobretot homes. Una de les conseqüències de la crisi està sent la sortida massiva de les dones del mercat laboral: tornen a quedar-se a casa. En el futur possiblement hi haurà dones que es revoltaran més i més. Però gràcies a elles mateixes: no pas perquè els homes canviïn”.

Més continguts de