Fer per als altres o per a un mateix?

BarcelonaSabem, ens ho han repetit des de ben petits, que ajudar els altres és important, fins i tot imprescindible, per a la vida en comú. Ha proliferat tota una indústria al voltant d’aquesta idea: des de l’ajuda humanitària -a petita i gran escala- fins a l’autoajuda, dels grans festivals solidaris als anònims tutorials de YouTube. El personatge malcarat, ombrívol i emmirallat en ell mateix, per definició, no té cap interès a ajudar els altres... llevat que en tregui un benefici millor, inclòs el de netejar-se la consciència. Així, també molts dels que a priori quedarien al marge d’aquesta roda hi participen d’una manera o altra, amb més o menys implicació i entusiasme, però al cap i a la fi ajudant, que és del que es tracta.

Moltes vegades, en el paradigma imperant de l’ajuda, donem per bones algunes de les seves funcions, però n’oblidem d’altres igual d’importants. Per exemple, què és ajudar? Què implica? ¿Assolim l’objectiu d’aquell a qui ajudem o més aviat imposem la nostra perspectiva? Quan ens proposem ajudar algú, ¿ho fem per a l’altre o per a un mateix? Qui és l’ajudant i qui l’ajudat?

L’ajuda esbiaixada

Si no aprofundim en aquestes qüestions l’ajuda pot esdevenir estèril. En els millors dels casos, és una màscara que ens posem quan necessitem fer endreça dels propis remordiments i assecar les cada vegada més escasses llàgrimes que ens regalimen quan les notícies exposen imatges impactants i injustes. Els publicistes de les nombroses empreses que treballen en aquest sector coneixen prou bé els mecanismes emocionals que ens empenyen a posar-nos, esporàdicament, aquesta màscara. És el que podríem anomenar una ajuda del tipus unidireccional, on queda molt clar quin és l’emissor de la suposada ajuda i quin el receptor. Per volum de xifres i presència social, diríem que aquest és el tipus d’ajuda que més abunda, el més políticament correcte. No obstant això, i cal anar amb compte, no és l’únic tipus; ni tan sols queda clar si, veritablement, és una ajuda més enllà dels seus efectes immediats i l’eficaç capacitat per apedaçar urgències.

En l’àmbit internacional, per exemple, amb el procés de descolonització després de la Segona Guerra Mundial, la ingerència -principalment econòmica, però també política i tècnica- dels països industrialment més desenvolupats a les excolònies es va revestir d’ajuda, sovint amb l’afegit d’humanitària. Més endavant, l’eufemisme es va canviar pel de cooperació, en el sentit de deixar enrere la noció unilateral d’ajuda (en què l’ajudat es veia com un mer receptor passiu) per un terme més dinàmic que havia de facilitar el trencament de la unidireccionalitat i l’abandó de la imatge d’unes societats inoperants que només podien sortir-se’n gràcies a l’ajuda exterior.

Deixar-nos ajudar

Malgrat aquests esforços, és difícil diluir aquesta frontera entre ajudant i ajudat si es continua portant la màscara, convençuts que fem les coses per als altres. Hi ha un vincle no sempre reconegut, però resistent, entre aquesta idea del subjecte ajudant i l’objecte ajudat i la de l’antiga potència colonial, ferma defensora dels drets humans i la civilització que reconeixia els seus colons com a objectes indistints i fàcils de manipular. O aquell cinisme ric necessitat de pobresa per així posar en pràctica la seva caritat i benevolència. En definitiva, ja sigui a nivell col·lectiu, passant per la política internacional o els afers d’una societat en concret, fins a l’àmbit individual, podem resseguir el mateix traç d’una ajuda esbiaixada, poc fèrtil, que sota l’aparent proïsme de fer per als altres, en realitat és perjudicial per a totes dues parts -per a qui la dóna i per a qui la rep-, perquè se sosté en creences de superioritat moral, d’imposició d’unes perspectives i d’una manca d’interès real per l’altre. L’economista i teòric del decreixement Serge Latouche, en denunciar aquest sistema d’ajuda, ens diu: “Ajudar el Sud passa més aviat per una autolimitació de les nostres societats del Nord, per un canvi profund dels nostres models i un qüestionament del desenvolupament, i no pas per la ingerència humanitària. [...] Si volem ajudar algú, cal començar per demanar-li alguna cosa. No hi ha cap misteri en aquesta paradoxa. Demanant als altres que ens ajudin a resoldre els nostres problemes materials, socials i culturals, els reconeixem com a autèntics socis, d’igual a igual”.

Fer trontollar l’ego

Deixar-se ajudar costa molt més perquè fa trontollar l’ego. Substituir aquesta visió unidireccional d’ajuda pel de reciprocitat trenca amb l’efecte unilateral, desequilibrat. La reciprocitat es basa en la balança de les dues parts, en què l’ajuda mútua desfà la idea de qui és qui ajuda a qui. És una proposta que no sorgeix com una novetat: “Que cadascú digui la veritat al seu proïsme, ja que tots som membres d’un mateix cos”, insisteix, no sempre amb èxit, l’Evangeli. Amb la reciprocitat aconseguim deixar la màscara de l’ajudant compassiu -i necessitat a la vegada d’algú a qui ajudar- i entrem en un espai dinàmic, més horitzontal i fratern.

Fer per als altres o per a un mateix deixa ja de preocupar-nos si aconseguim dissoldre’ns en l’altre i que l’altre es dissolgui en nosaltres, escapant dels falsos murs identitaris excloents. Així, fer per a l’altre i fer per a un mateix és igual, sempre en l’equilibri delicat i fràgil, necessitat d’atenció plena i constant, perquè l’objectiu ja no és nostre ni seu, sinó comú. Un comú que no és polític ni ideològic, sinó pura substància que nodreix la vida, en què rebre i donar formen una mateixa via de comunicació, saba imprescindible per teixir el que imprudentment hem trencat. L’ajudat ajudant, obert ja de cor, no necessita més agendes amb programes impositius, ni cimeres o discursos que anunciïn les bones intencions. La seva pràctica recíproca no serà benèfica només per als jutjats des de la supèrbia com a pobres infortunats, sinó que generarà espais de convivència més afins. Fer per als altres o per a un mateix perd importància quan ens endinsem, confiats, en el mar recíproc de la vida.