El plaer de les petites coses: com ser un epicur avui dia

BarcelonaCom ser feliç? A l’Antiga Grècia ja s’ho preguntaven. De fet, existia una escola de pensament que s’havia instal·lat en un jardí als afores d’Atenes i que buscava alliberar les persones de les preocupacions, ajudar-les a vèncer la por a morir i ensenyar a saber què era realment el plaer. Parlem de l’epicureisme, una filosofia que va difondre Epicur cap al 306 aC i que, a diferència de l’estoïcisme, intentava conciliar l’esforç i la disciplina amb el plaer.

En un moment en què sembla que l’estoïcisme està de moda, l’assagista i doctor en estudis llatins Charles Senard reivindica l’escola dels epicuris amb el llibre Ser estoico no basta. Sabiduría epicúrea para vivir el presente (Rosamerón, 2023). La seva tesi és que a Atenes, en el període hel·lenístic, era impossible ser alhora estoic i epicuri, ja que formaven comunitats separades i havien d'adherir-se a dogmes molt concrets i contradictoris. Avui dia aquestes comunitats ja no existeixen i cadascú és lliure d’aplicar el que més li convingui d’aquests dos corrents.

Així doncs, Senard considera molt interessants els exercicis espirituals suggerits per grans filòsofs estoics com Sèneca, Epictet o Marc Aureli per afrontar les dificultats, com el fet de concentrar-se en el present i preparar-se per a les vicissituds. Tot i això, observa com és molt positiu tenir en compte, tal com fan els epicuris, la relaxació i els petits plaers de la vida, com beure una bona copa de vi al vespre després d'un dia difícil.

Plaers genuïns

Però no es tracta de buscar qualsevol mena de plaer. “Per als estoics, si els homes són infeliços és perquè busquen el plaer i l'interès egoista; la felicitat consisteix en l'elecció del bé moral, dictat per la raó. Per als epicuris si els homes són infeliços és perquè busquen falsos plaers”, explica Senard. Cal, doncs, buscar els veritables plaers. Per això “és fonamental fer una ordenació rigorosa dels nostres desitjos i conservar-ne només uns quants, els mínims possibles”, explica.

“De fet, alguns dels nostres desitjos ja sabem que són il·limitats i impossibles de satisfer. Per tant, són necessàriament una font de frustració i infelicitat. Amb aquests desitjos la nostra ànima, diu Lucreci, és com un recipient foradat on s'aboquen els plaers: el recipient no es pot omplir mai, ni es pot satisfer la nostra ànima”, continua. Alguns d’aquests desitjos “il·limitats i impossibles de satisfer”, com tenir grans possessions i honors, “no són ni naturals ni necessaris”, i per tant s’haurien d’evitar. Només els desitjos que són naturals i alhora necessaris es poden satisfer, com l’amistat i el que Epicur anomena "la veu de la carn": no tenir gana, no tenir set, no tenir fred. “Què hi ha més deliciós i més profundament satisfactori que un got d'aigua freda quan fa calor i es té set?”, es pregunta l’autor.

Natura i amistat

Els epicuris donen molta importància a l'amistat, un plaer alhora natural i necessari, essencial per a la felicitat. “Epicur era conegut per la seva gentilesa i bondat amb els membres de la comunitat epicúria. Deia que si hi ha un amor que val la pena viure, potser és el que més s'acosta a l'amistat”, diu Senard. La seva comunitat es reunia sempre en un petit jardí. “Al camp és on es poden tastar encara millor els plaers epicuris de la filosofia, com l'amistat, la sobrietat i una vida on s'està quiet, fins i tot amagat”, continua. “Lucreci celebra tot el plaer que es pot trobar en un simple pícnic d'estiu amb els amics, a l'herba, al costat d'un rierol, sota les branques d'un gran arbre, sense refinaments innecessaris”, matisa. Es tracta d’escollir la relaxació i la serenitat i mostrar gratitud cap a tot el que ens ofereix la vida i la natura.

I tot plegat vivint amb la filosofia del carpe diem, que prové d’una oda d’Horaci. “Contràriament al que es considera generalment, no és una invitació a tastar els plaers de la vida, sinó a saber concentrar-se en el moment present i alliberar-se de l'angoixa del futur”, remarca Senard. I malgrat tot els epicuris donaven molta importància al plaer dels records. “Consideraven que aquest plaer era tan intens que permetia ser feliç encara que algú suportés un patiment terrible. Sempre tenim a la nostra disposició el tresor inesgotable dels nostres plaers passats: res no ens els pot prendre. La memòria és activa i voluntària i pot evocar records agradables del passat sempre que ho desitgi”, continua.

Finalment, pel que fa a la mort, tant els epicuris com els estoics la consideren inevitable. La diferència rau en el fet que per als epicuris la mort correspon a la dispersió dels àtoms del cos i de l'ànima. “La mort és, doncs, un problema fals: no ens fa cap mal, ja que quan hi és no ens fa res, i un cos en descomposició no experimenta cap sensació. Els inferns no existeixen i els morts no es penedeixen dels plaers de la vida, perquè ells mateixos ja no existeixen”, explica l’autor. De manera que els epicuris ens conviden a desterrar tota por perquè creuen que la mort no és res per a nosaltres. En canvi, “la meditació de la mort permet despertar en cadascú una immensa gratitud per aquest do meravellós que és l'existència i ser conscient que cada nou dia que sorgeix pot ser l’últim”, conclou.