“Haver nascut significa ser una reconfiguració, una metamorfosi”

BarcelonaEl filòsof italià Emanuele Coccia, de quaranta-cinc anys, sosté que, a diferència del culte a la mort i la seva centralitat en la cultura Occidental, el naixement “segueix sent un misteri i un tabú”. Una de les raons d'aquest desnivell entre mort i naixença, segons argumenta, es deu a “l’exclusió mil·lenària de les dones del món de les lletres i de l’art”, que han convertit en “escasses, difícils i inaudibles l’expressió i la repartició de l’astorament davant del sorgiment d’un nou jo”. 

“El naixement –afirma– no és gaire celebrat de manera col·lectiva, gairebé no en parlem ni ens fixem en l'empremta que un esdeveniment com aquest deixa en el nostre cos i en la nostra ànima”. Per tant, si l’exclusió de les dones dels àmbits de reflexió i expressió no hagués succeït, la centralitat del naixement i la vivència d’un cos on es desenvolupa la vida, de dos cossos en un, seria el fonament cultural que ara ocupa la mort, i en lloc de “lleixes senceres de biblioteques amb les nostres reflexions sobre la mort” tindríem llibres com els del mateix Coccia, centrat en pensar i imaginar la natura i la vida en tota la seva magnitud.

A Metamorfosis, el seu últim llibre publicat ara en castellà per Siruela, recull aquesta voluntat de pensar el naixement i la vida des d’un punt de vista radical i igualitari: no hi ha vides, hi ha vida, i tothom n’és el seu missatger, o missatge. “Més que teixir un vincle de sang amb els pares, néixer és afegir una baula a la cadena de la transformació de la vida. Néixer és, per tant, ser natura, i anomenem natura la manera de ser de tot allò que ha nascut: és natural tot el que existeix només per, a través de i gràcies al naixement”, explica el filòsof, per a qui “natura no és sinònim d’essència” i, en conseqüència, “haver nascut significa ser una reconfiguració, una metamorfosi d’una altra cosa”, perquè “la vida de qualsevol ésser viu no comença amb el seu propi naixement, és molt més antiga”. El mateix passa amb la mort: “Si la nostra vida comença molt abans del nostre naixement, també s’acaba molt després de la nostra mort. El nostre alè no s’esgota en el nostre cadàver: alimentarà tots els altres i totes les altres que hi trobin el Sant Sopar”.

Viure és transmigrar

Actualment professor a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París després de ser docent a la Universitat de Friburg a Alemanya, Coccia és autor de diversos llibres traduïts a diversos idiomes, a més de ser el conseller científic, el 2019, de l’exposició Nous les arbres [Nosaltres els arbres] a la Fundació Cartier d’art contemporani de París. La primavera passada va visitar Barcelona convidat per l’Escola Europea d’Humanitats en una conferència al Palau Macaya. 

“No tenim necessitat –explica– de remoure tot el planeta per sentir el món, per veure’l, per experimentar-lo en tota la seva infinitat. Tot el que ens cal fer és explotar la memòria material i espiritual del nostre cos. Cadascú de nosaltres és la història de la Terra, una versió d’aquesta, un desenllaç possible. Naixem en un cos específic i irreemplaçable, però cada vivent expressa la vida del planeta sencer, la vida passada, present i futura”. 

Si el naixement i l’experiència de la maternitat ens serveixen per entendre aquesta metamorfosi de la vida, que transita d’un lloc a l’altre sense desaparèixer, Coccia recorre a un altre lloc comú i quotidià per seguir desenvolupant els arguments: l’alimentació, que considera “la gran trobada multiespècies”. “Al menjar-se unes a les altres, molt més que en els seus llaços genealògics, les diferents espècies produeixen un món fet de la mateixa carn, quelcom unitari i interdependent. Al menjar, és a dir, al traspassar les mateixes fronteres, constitueixen una comunitat universal”. 

Per al filòsof, alimentació i mobilitat van de la mà: “Cap espècie pot limitar-se a habitar el seu propi cos. Es veu obligada a entrar a la casa carnal de l’altre, a ocupar-la, a integrar-s’hi, a esdevenir el cos de l’altre, la carn d’altres espècies. No fem més que migrar, transmigrar o, a la inversa, en el cas de ser menjats pels altres, esdevenir la casa d’altres individus i espècies. No podem romandre a soles tancats en nosaltres mateixos, en una llar. No podem veure el cos de l’altre com la seva casa, estem obligats a desplaçar-nos”.

Per aquest motiu, continua Coccia, el món obliga totes les seves parts “a anar constantment a la deriva, força a tot, vivent i no vivent, pedra, aigua, aire, foc, elefants, homes, roure i virus, a moure’s, a desplaçar-se, a metamorfosar-se”.  

El sentit profund de Darwin

És a través de l’experiència de gestar i parir, de ser gestats i parits, sumada a l’acte bàsic de nodrir-nos que Coccia incideix en la política més igualitària possible, més inclusiva, que alhora recull els ecos d’una espiritualitat transversal i mil·lenària: “Cada espècie és la metamorfosi de totes les que la van precedir: una mateixa vida que s’improvisa en un cos nou i una forma nova amb el fi d’existir de manera diferent”. Com assenyala, aquest és el sentit més profund de la teoria darwiniana de l’evolució, “aquella que la biologia i el discurs públic no volen escoltar: les espècies no són substàncies, no són entitats reals. Són jocs de vida, configuracions inestables i, per això, efímeres d’una vida a la qual li agrada transitar i circular d’una forma a l’altra”. D’aquesta manera, la humanitat no és un producte originari i autònom: “Transportem en nosaltres mateixos pares i mares, avis, besavis, simis prehumans, peixos, bacteris, fins als mínims àtoms de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, etcètera. Mai serem homogenis, transparents, perfectament reconeixibles”.

La construcció de les identitats, segons aquest argument, és això, mera construcció: “Cada espècie és un mosaic de trossos extrets d’altres espècies. Nosaltres, les espècies vivents, mai hem deixat d’intercanviar peces, línies, òrgans”. I conclou: “Allò que cadascú de nosaltres és, el que anomenem espècie, és el conjunt de les tècniques que cada ésser viu ha agafat en préstec dels altres".