Salut
Estils  /  Estils de vida 23/10/2022

Córrer als setanta anys: que ningú et digui que no ho pots fer

Miquel Pucurull, Toni Noé i Humberto Mauri expliquen com és la seva relació amb l'esport després dels 70

7 min
Toni Noé durant l'Iron Man de Vitòria aquest passat juliol

BarcelonaL’esport no és una qüestió d’edat. Tothom pot calçar-se unes vambes, sortir al portal de casa i començar a córrer. No hi ha millor mostra que els tres atletes que expliquen a l’ARA com, després dels 70, encara es poden fer Ironmans, maratons i curses populars. Però, mentre que l’edat no és un impediment, el gènere sí. Les dones que ara tenen aquesta edat van tenir prohibida la pràctica esportiva durant molt temps. I, si sumem això a les diferències hormonals, els problemes ossis durant i després de la menopausa, la doble jornada laboral a la feina i a casa i el càrrec dels fills en una societat heteropatriarcal, fa gairebé impossible trobar exemples de dones d'aquesta edat que corrin.

Toni Noé abans de l'entrevista amb l'ARA.

Toni Noé: "El meu primer Ironman el vaig fer el 1998 i ja en porto 28!"

La qüestió és no parar mai quiet. Ja sigui amb les vambes posades, sobre la bici, dins de l'aigua o al camp. Toni Noé (1946, Mataró) no concep la vida des del sofà de casa i el neguit l'empeny a posar-se cada cop reptes més grans. Als 75 anys, aquest nervi no ha desaparegut. El 1998 va fer el seu primer Ironman i, gairebé tres dècades després, cada any continua estant a la línia de sortida d'una de les proves de resistència més dures del món. En fins a 28 ocasions ha superat les 2,4 milles (3,86 quilòmetres) nedant, les 112 milles (180,25 quilòmetres) sobre la bicicleta i la marató de 26,2 milles (42,2 quilòmetres) que requereix la prova. L'últim cop, aquest estiu, quan els va completar en 15 hores i 33 minuts, tres minuts per sobre del temps permès.

"Des de petit sempre m'ha agradat fer coses. Abans només hi havia futbol o bàsquet, i amb la meva alçada per al bàsquet ho tenia malament! El meu pare em va portar a futbol i vaig estar jugant fins als 36 anys, que em vaig lesionar. Llavors em vaig dedicar a fer muntanyisme i vaig començar a fer curses pel Maresme. Em va costar una mica acostumar-me a anar calçat; jo sempre anava descalç al camp. A mitja cursa m'havia de treure les espardenyes per poder acabar!", recorda amb un somriure. Va començar fent mitges maratons, però en poc temps els 21 quilòmetres van quedar curts i va fer el salt a les maratons. "N'he fet moltíssimes!", diu traient importància al centenar que ha completat.

Toni Noé durant l'Ironman de Vitòria aquest juliol.

Si no era al camp, on encara fa feina, estava entrenant o participant en curses. El seu dia a dia era un no parar, fins que li va sortir un esperó al taló del peu i va haver de deixar de córrer perquè "no podia posar el peu a terra". Lluny de deixar de fer esport, va fer el salt a la piscina. "El primer dia que em vaig tirar a l'aigua vaig provar de fer els meus primers metres, però era molt dolent. Creia que podria fer-ho sense problemes, perquè estava molt fort de córrer, però no vaig ni poder arribar a l'altra banda de la piscina! M'ofegava", recorda l'atleta, que ara se sent com el peix a l'aigua. "Tu que corres i nedes, per què no t'apuntes a fer triatlons?", li va dir un amic. Dues setmanes després de comprar-se una bici de segona mà va participar en el seu primer triatló a Barcelona.

L'any 1998 va provar els Ironmans i des de llavors cada any es presenta fidelment a la cita. "Sempre en faig un cada any, però durant 4-5 anys en vaig fer dos. Que se'm feia curt! [riu]", explica amb una llum especial als ulls. Ell allà és feliç i tampoc es veu tan lluny de la resta de participants. "L'únic moment en què noto l'edat és quan corro, perquè no arribo a saltar i això em fa perdre temps. Amb la bicicleta i la natació no tinc cap problema", recalca.

A més d'entrenar físicament per poder completar el recorregut, el Toni reconeix que cal tenir una "mentalitat especial". "En aquestes curses, a la bici i a l'aigua no hi ha problemes, quan corro sempre hi ha una baixada i has de pensar que t'has de recuperar. No et pots plantejar plegar, no és una opció. Has d'aguantar com puguis aquells 10-15 minuts i després ja el cos es recupera". Sembla fàcil, oi? Per a ell és una qüestió de principis. "Estic acostumat a aguantar l'esforç físic. Quan corro els Ironmans, pateixo físicament i penso: "Quan arrencaves patates paties moltíssim més!" Ara això ha de ser pa sucat amb oli", riu.

Quan sent la paraula retirada, inclina el cap i se li esborra una mica el somriure. No entra pas entre els seus plans. "Jo no deixaré de córrer fins que em donin la Creu de Sant Jordi! Sempre entro amb l'estelada i quan em donen el dorsal poso uns adhesius de l'estelada sobre la bandera d'Espanya", detalla rient. Desprèn vitalitat per cadascun dels seus porus. Sempre pensant en el pròxim entrenament, sempre amb ganes d'afrontar un nou repte. L'any que ve hi tornarà i es menjarà "aquests tres minuts de més!" Està clar que ningú pot dir-li que no n'és capaç.

Miquel Pucurull abans de l'entrevista a l'ARA.

Miquel Pucurull: "M'omple d'orgull que la gent em digui que gràcies a mi han començat a fer esport"

Un dia Miquel Pucurull (1938, Barcelona) va obrir el diari i la seva vida va canviar per sempre. El metge li havia dit que necessitava baixar de pes, començar a fer esport, però ell no sabia per on començar. La vida el portava de dalt a baix sense pietat, fins que un dia va començar a girar fulls del diari i va veure un article de l'enginyer químic Ramon Oliu. "Deia que per a les persones sedentàries que volguessin posar-se en forma, la millor manera era córrer. Ell explicava el seu sistema, un pla, i deia que si algú el volia seguir podia anar a la redacció del diari, que li donarien un full amb el pla que ell recomanava. Vaig decidir anar-hi. Era un pla molt senzill, però en 3 mesos ja podia córrer una hora", recorda. Va suposar un abans i un després en la seva vida: "Em vaig aprimar 7 o 8 quilos en poc temps i em vaig engrescar a fer la primera marató que es va fer a Barcelona, el 1980. Des de llavors no he deixat de córrer!"

Fa més de 40 anys que entrena sis cops per setmana. "Córrer té una gran virtut", defensa. "No només la part física, que a mesura que et fas gran és imprescindible, sinó també és molt necessari mentalment. Si la gent gran fes un esport moderat en comptes de quedar-se a casa, veuria la gran quantitat d'avantatges que suposa. Et dona optimisme". Ell ja ha superat la marquitis –preocupació per superar el propi temps en cada cursa– i ara el que més li importa és arribar a meta i gaudir cada cursa.

És un gran activista de l'esport per a la gent gran i s'ha convertit en un referent per a tots aquells aficionats a córrer, grans i no tan grans. "M'omple d'orgull que la gent em digui que gràcies a mi han començat a fer esport o que surten a córrer un dia que no en tenen ganes. Em sento molt estimat", confessa. Amb més de 22.000 seguidors a Twitter, Pucurull relata el seu dia a dia i engresca tothom a "posar-se les vambes i sortir al carrer".

Humberto Mauri abans de l'entrevista a l'ARA.

Humberto Mauri: "Soc l'única persona que ha fet les 23 curses dels Bombers"

Aquest diumenge se celebra la 24a edició de la Cursa dels Bombers de Barcelona. Els carrers de la capital catalana es tornaran a omplir de milers de persones que recorren els 10 quilòmetres fins a arribar a la línia de meta. Humberto Mauri (1949, Barcelona) tornarà a la línia de sortida. Des que es va fer la primera edició d'aquesta cursa, el 1999, no ha fallat mai a la cita. "És complicat aconseguir-ho, perquè pot ser que un any, per feina o lesió, no puguis, però he aconseguit participar en totes". Aquesta edició, però, serà especial. "Aquest any també la faré i serà molt especial perquè la faré amb la meva neboda en la seva primera cursa de 10 km que farà. Em fa molta il·lusió", reconeix el corredor, que ve de fer fa tot just una setmana el Camí de Sant Jaume complet: des de Roncesvalls fins a la capital gallega, uns 700 km.

Es va iniciar amb 30 anys a la Cursa d'El Corte Inglés gràcies a un amic i, des de llavors, ha anat encadenant curses populars i maratons. "A partir d'allà vaig començar a entrenar i a fer mitges maratons. He fet 20 maratons, entre les quals les de Nova York, València, Barcelona... A més, a part de córrer, també vaig amb bicicleta i des de fa 5 anys també jugo a bitlles", recalca. "Tinc un grup d'amics que quedem un dia a la setmana per anar a córrer, i també anem a dinar i a sopar. Això et manté viu a la meva edat. Mentre pugui fer-ho, continuaré".

"Som pocs els que, a la nostra edat, continuem corrent. Uns no poden, d'altres no volen, i és complicat. La gent ens admira molt pel que fem. Hi ha una pregunta que em fan molt i és "Tu encara corres?" i, esclar, sempre els estranya la resposta afirmava. A la nostra edat, evidentment, molts s'estan a la butaca de casa o no fan esport. Els estranya que jo continuï", explica somrient. Com la resta d'atletes d'aquest reportatge, la retirada no és una opció que ell vulgui triar. "El dia que em retiri serà perquè em retiraran, quan el metge em digui: «Vostè no pot córrer». Per això ara he triat les bitlles, perquè és un esport que no requereix tant el físic i la gent gran pot jugar-hi sense problemes. Igual que la bicicleta, que crec que serà un esport que em deixaran fer un cop em retirin de córrer, que serà el primer que em trauran".

Humberto Mauri a la meta de la Cursa dels Bombers de Barcelona.
stats