Les glaceres més impressionants del planeta

Fem un repàs a les característiques i a l’estat dels blocs de gel més espectaculars de la Terra

Les glaceres són, per definició, masses gruixudes de gel, però qualsevol que n’hagi vist una sap que és un espectacle impressionant de la naturalesa. De glaceres n’hi ha per tot el món però actualment moltes estan en perill i pateixen les conseqüències del canvi climàtic. De notícies que expliquen que el gel del món s’està desfent fa anys que n’apareixen a la premsa i, tot i que en molts casos fan referència al gel marí, el de les glaceres terrestres també pateix. De fet, l’abril de l’any passat la prestigiosa revista Nature va publicar un informe en què alertava que la major part de les glaceres del Caucas, de l’Europa Central i de l’oest del Canadà i els Estats Units desapareixeran durant la segona meitat del segle XXI. De moment, però, aquestes masses de gel, tot i haver perdut tones i tones d’aigua, segueixen sent un espectacle natural impressionant i valen la visita, sempre que sigui de manera responsable. Perquè algunes males pràctiques del turisme -com ara fer passejades per sobre les glaceres- acceleren la pèrdua de gel i cal evitar-les. Jordi Ficapal, director pedagògic i d’innovació de la Facultat de Turisme i Direcció Hotelera Sant Ignasi de la Universitat Ramon Llull (HTSI) explica que l’escalfament global és un dels principals causants del desglaç i “és obvi que les emissions de CO 2 dels 1.800 milions de desplaçaments en avió que es fan anualment provoquen part d’aquest escalfament”. Tot i això, destaca que “la part percentual que li toca al turisme no és la més elevada, però hi contribueix”. Aquest expert explica un fenomen relacionat amb les glaceres i altres espectacles naturals amenaçats que es coneix com a last chance tourism (turisme d’última oportunitat) però que pot accelerar la seva desaparició. “Sembla que el turisme porta l’ADN el gen de la seva autodestrucció”, diu, i afegeix que “són fenòmens que generen una atracció de visitants que acaba posant-los en perill, com és el cas de les glaceres”. “Hi ha empreses que juguen amb el desig de gaudir d’un paisatge amenaçat sense tenir en compte que això n’accelera la desaparició”, afegeix. És per això que si es volen visitar s’ha de fer de la manera més respectuosa i sostenible possible i evitant pràctiques que malmetin els ecosistemes. Avui ens fixem en algunes de les glaceres més impressionants del planeta, com són i en quin estat es troben.

Perito Moreno (Argentina)

Probablement és una de les glaceres més famoses del món, perquè és una de les poques que continua creixent. Va acumulant gel que s’acaba trencant i desprenent en trossos gegants que naveguen per l’anomenat canal dels blocs de gel. El seu frontal fa 5 quilòmetres d’ample i més de 60 metres d’alçada. A causa del seu creixement constant, es va formant un pont que cada pocs anys s’acaba trencant i ofereix un espectacle natural que molts no es volen perdre. La glacera Perito Moreno està situada al Parc Nacional de les Glaceres, entre l’Argentina i Xile, i forma part del Camp de Gel Patagònic, que alimenta 47 glaceres més.

Athabasca (Canadà)

És un dels sis braços principals del Camp de Gel Colúmbia, compartit entre la província d’Alberta i la Colúmbia Britànica. Gràcies a la seva proximitat a l’Icefields Parkway, la carretera dels camps de gel del Canadà, és la glacera més visitada d’Amèrica del Nord, perquè, a més, és a les Muntanyes Rocalloses i al Parc Nacional Jasper, una de les zones més turístiques del país. És una de les que està condemnada a desaparèixer, segons l’estudi de la revista Nature, durant la segona meitat d’aquest segle. De fet, ja ha retrocedit més d’un quilòmetre i mig els últims 125 anys i ha perdut més de la meitat del seu volum.

Matanuska (Estats Units)

S’hi pot arribar en cotxe des d’Anchorage després de conduir uns 160 quilòmetres, i per això es considera la glacera més gran accessible per carretera dels Estats Units. Fa uns 43 quilòmetres de llarg i 6 d’ample i ve des de les muntanyes Chugach, al nord, per arribar gairebé a l’autopista de Glenn, al sud. Per gaudir de les vistes d’aquest riu de gel es pot fer des del Parc de les Glaceres, on hi ha d’una zona de campaments privada i comença un camí que porta fins als peus del final de la glacera. Una altra opció és arribar a la zona d’esbarjo de Matanuska, on diuen que hi ha les millors vistes.

Jakobshavn (Groenlàndia)

Fa 65 quilòmetres de llarg i gairebé 2 quilòmetres de gruix i és la glacera més gran de l’illa, que té el 80% de la superfície coberta de gel. Desemboca a l’oest del país, a l’Illulisat Icefjord, un fiord ple d’icebergs gegants que es desprenen de la glacera. És un dels llocs més bonics i fotogènics de l’illa i s’hi pot navegar mentre s’esquiven els impressionants blocs de gel. El comportament de la glacera Jakobshavn és sorprenent: és una de les més actives de l’hemisferi nord i deixa anar entre 20 i 25 tones de gel a l’any al mar. Però, al mateix temps, des del 2016 pateix una disminució de ritme i en 2 anys ha crescut 30 metres. Un fet que pot semblar esperançador però que, segons els científics, indica només un descans temporal a causa del refredament de les aigües de l’Atlàntic que passa cada 20 anys. Temen que quan l’aigua torni a escalfar-se la glacera torni a desfer-se encara més ràpid.

Vatnajökull (Islàndia)

És la glacera més gran d’Europa i ocupa uns 8.000 quilòmetres quadrats, cosa que suposa el 8% de la superfície d’Islàndia. Té diferents llengües de gel i algunes desemboquen a les famoses llacunes Jökulsárlón i Fjallsárlón, plenes de blocs de gel que es desprenen del riu de gel. Islàndia té una alta concentració de glaceres. El 2014 es va donar oficialment per morta la glacera Okjokul, que després de 700 anys va veure la seva massa de gel reduïda a un petit tros sobre el cim d’un volcà.

Jostedalsbreen (Noruega)

Un dels atractius d’aquest país nòrdic és, sens dubte, el gel. La Jostedalsbreeen és la glacera més gran de l’Europa continental, amb 487 quilòmetres quadrats i fins a 600 metres de gruix de gel. Té unes 50 ramificacions de llengües de gel i les més famoses són les que formen les glaceres Briksdalsbreen i Nigardsbreen. A Noruega es calcula que durant els últims 30 anys la superfície coberta pel gel ha disminuït un 11% a causa de l’escalfament global.

Aletsch (Suïssa)

Fa 23 quilòmetres de llarg, ocupa 120 quilòmetres quadrats i és la glacera més gran dels Alps. També és una de les més populars perquè s’hi accedeix fàcilment: s’hi pot arribar amb telefèric i fer-hi diverses excursions. Hi ha un munt d’opcions per gaudir del gel, des de caminades per la vora de la glacera fins a vols amb helicòpter per veure la seva majestuositat. Bettmerhorn i Bettmeralp són dos miradors excepcionals a la glacera als quals també es pot arribar amb telefèric. L’Aletsch també és una de les glaceres amenaçades de desaparèixer abans que acabi aquest segle.

Furtwängler (Tanzània)

Segons els experts, podria desaparèixer en els pròxims 10 anys. La glacera Furtwägler, que és a prop del cim del Kilimanjaro, va ser una capa enorme de gel que calia travessar abans de coronar la muntanya més alta de l’Àfrica. Durant el segle passat, però, ja va perdre el 82% del gel i ara s’ha convertit només en una reduïda mostra del que va arribar a ser.

Khumbu (Nepal)

Presumeix de tenir el títol de glacera més alta del món, amb elevacions que van dels 4.900 metres, on s’acaba, fins als 7.600, on comença. Famosa per ser una de les glaceres que han de travessar els alpinistes que pugen a l’Everest, també es considera un dels punts perillosos de la ruta sud. En els últims anys és un dels llocs on, a causa del desglaç, han començat a aparèixer cossos d’alpinistes que es van quedar pel camí mentre escalaven la muntanya. Estudis recents alerten que les glaceres de l’Himàlaia s’estan desfent a un ritme alarmant, i assenyalen que s’ha perdut un quart del gel en els últims 40 anys.

Franz Joseph (Nova Zelanda)

És la glacera perfecta per fer-se una idea real del retrocés que estan patint les masses de gel arreu del planeta. Situada a l’illa sud de Nova Zelanda i a prop d’una de les altres glaceres més famoses del país, la Fox, es pot arribar als seus peus amb una caminada d’una hora i mitja. Allà, diferents cartells informen de la greu situació en què es troben les masses de gel al país, on els experts calculen que des de finals de 1970 han perdut un 30% del gel. En el cas de la Franz Joseph es calcula que pot arribar a retrocedir uns 5 metres al dia, i hi ha una línia que mostra on arribava el gel a principis del segle XX per comparar-ho amb la gran distància que hi ha fins a la massa actual.

Una solució: limitar els visitants

Algunes empreses del sector turístic s’aprofiten del last chance tourism per oferir activitats que acceleren la pèrdua de gel, com ara caminar sobre les glaceres. D’altres augmenten el preu d’aquestes activitats per intentar reduir el nombre de gent que hi accedeix, però per a Jordi Ficapal, de la Facultat de Turisme i Direcció Hotelera Sant Ignasi de la Universitat Ramon Llull (HTSI), aquesta no és la solució. Ell suggereix “limitar-ne l’accés amb un sistema just” i posa com a exemple el Camí de l’Inca, al Matxu Pitxu, al Perú, on limiten el nombre de visitants a 200 al dia per no malmetre l’entorn.