James Hillman: pensar amb el cor

BarcelonaEl món no cal canviar-lo ni embellir-lo, sinó més aviat el contrari: deixar d’embrutar-lo i de modificar-lo segons els desitjos més baixos del moment. No és una opció immobilista: el món és, precisament, moviment. ¿Som conscients que, quan diem món, nosaltres també ens hi incloem, que no és un ens extern? Som món, ens movem. Hi ha una intimitat latent en tot allò que anomenem món i que ens aglutina, una delicadesa, una natura innata que sovint queda oblidada quan ens distanciem mentalment d’aquest món, quan decidim subjectivar-nos, ser mers individus en el món en lloc d’admetre, simplement, ser món. I en aquest reconeixement senzill i directe, que no ens aïlla, hi ha bellesa. En cada racó, en cada detall. ¿I com podem apreciar aquests detalls, l’ànima en cada cosa, si només amb els ulls no ho veiem? ¿Potser és el cor el que ens permet aquesta mirada més profunda i subtil alhora, més sincera? Però, si atenem “als moderns significats del cor”, com explica el psicòleg nord-americà James Hillman, ens limitarem a la idea del cor com a bomba-múscul, o bé a la idea agustiniana de la confessió (“La idea contemporània que el sentiment és el veritable pensament del cor és bàsicament cristianisme agustinià”, afirma Hillman), o a la idea amorosa de sant Valentí. ¿El cor és més que tot això? Té altres dimensions? ¿És possible reivindicar un pensament del cor que reivindiqui la bellesa i l’ànima del món? Quines conseqüències tindria aquest canvi, des de l’economia a la psicoteràpia?

Valorar l’ànima del món

El pensamiento del corazón és un breu i deliciós llibre publicat recentment per Atalanta en el qual es reuneixen dues conferències de James Hillman (1926-2011) que sintetitzen la reflexió d’aquest autor més actual i necessari que mai. Reivindica la potencialitat del cor per veure-hi una mirada neta sustentada en la força de la imaginació i de l’estètica per fer front a un context desanimat -sense ànima- i malauradament lleig. Un context en el qual fertilitza el mal: “En el sistema totalitari el mal més profund no és la crueltat, la perversió moral, l’abús de poder o el terror. Això són els seus instruments o els seus resultats. El mal més profund és precisament aquell que el fa funcionar, la seva eficiència programada, unilateral, monòtona; el formalisme burocràtic, la tediosa rutina quotidiana, l’homogeneïtat, l’avorriment, la correcció, les generalitzacions, la uniformitat. Pensament nul i receptivitat nul·la. La forma sense ànima esdevé formalisme, conformisme, formalitats, fórmules, formularis... Mentrestant, la bellesa continua segrestada al gueto de les coses boniques: els museus, el ministeri de Cultura, la música clàssica... La qüestió del mal, com la qüestió de la lletjor, fa referència fonamentalment al cor anestesiat, al cor que no reacciona davant del que veu i que, per tant, converteix el virolat i sensual rostre del món en monotonia, en uniformitat, en unitat, en el desert de la modernitat”.

Per a Hillman, aquesta resposta estètica, aquest despertar fent servir la mirada del cor, no vol dir embelliment: “No em refereixo a plantar arbres i visitar galeries d’art. No estic parlant d’elegància, música suau de fons, jardins ben podats. Aquest ús esterilitzat i desodoritzat de la paraula estètica l’ha deixat sense dents, sense llengua ni dits. La bellesa és una necessitat epistemològica, és la despulla de les coses tal com es presenten en la imaginació sensible. La revelació de l’essència de l’ànima rep, en la llengua dels mortals, el nom de bellesa”. Una resposta estètica, doncs, més a prop d’un sentit animal del món: “Un olfacte per a la intel·ligibilitat de les coses, per al seu so, la seva olor, la seva forma”, fa incrementar una consciència de les coses (“Totes les coses tenen ànima pel fet de presentar les seves virtuts”) i, per tant, “ens allibera de l’opressió subjectivista i de la noció de consciència d’un mateix”. Posa com a exemple d’això el psicoanalista assegut tot el dia a la butaca preocupat pel més lleu malestar emocional però incapaç de fixar-se en el malestar que provoca la butaca en aquell mateix cos (respatller mal construït, calor que reté la tela, encolament a base de formaldehid...). “El seu sentit animal ha sigut educat per excloure la realitat psíquica de la butaca. Qualsevol gat és més savi”, afirma rotund. Molt crític amb aquesta exclusió material en l’àmbit psíquic, es pregunta si en les teràpies, a més d’indagar en tot allò que afecta les relacions humanes, no seria bo incloure també les coses com a part fonamental d’aquest vincle animat. “Si el valor de l’ànima està només a la caixa forta de la psicoteràpia, el seu preu pujarà, mentre que les coses amb les quals vivim -roba interior, neumàtics, estovalles, fundes de coixí- seran més barates. Reconèixer que l’ànima està també en el món pot servir-nos per despertar del tràngol psicoterapèutic en virtut del qual paguem cent dòlars per una hora de subjectivisme, però no més de 19,95 per la butaca on m’asseuré a reflexionar. Si la butaca tingués més importància, si contribuís a la creació de l’ànima, ¿el psicoanàlisi seria tan valuós i tan car?”, reflexiona Hillman.

Abaixar el ritme

Tornar el valor de subjecte a la cosa seria un dels efectes positius d’aquest pensament del cor que cultiva la resposta estètica i que, per tant, percep l’ànima del món: “La necessitat de prestar atenció a cada esdeveniment ens trauria l’ànsia d’esdeveniments, i aquest mateix alentiment del consum afectaria la inflació, el creixement desmesurat, les defenses maniàtiques i l’expansionisme de la civilització”, escriu. I afegeix: “A mesura que els sentits es refinen, es produeix una reducció proporcional del gigantisme i del titanisme: gegants i titans, els eterns i mítics enemics de la cultura”. Una proposta agosarada i pròxima que no busca el compromís efímer de la ment, sinó la complicitat del cor, i que, agafant la reflexió d’un dels seus referents, el filòsof i islamòleg francès Henry Corbin, ens diu: “Quan no tinguem on anar, tornem-nos-en cap al rostre que hi ha davant nostre, encarem el món. El que queda quan tot mor és el rostre de les coses tal com són”.