Els Khashoggi, en Blablajet

BarcelonaPer si no han vist el titular enlloc, els he d’informar que Adnan Khashoggi ha mort. Potser no se n’han assabentat perquè aquesta setmana hi ha hagut coses a debatre molt més importants. Per exemple si els independentistes on fire tenen més o menys futur que l’Espanya de la naftalina o si l’hostessa-holograma del Prat -femenina, esclar...- solucionarà poc o gens les cues de l’aeroport. En qualsevol cas, jo que soc informativament promiscu m’he dedicat a Khashoggi, cosa que m’ha permès constatar la fascinació que aixeca encara ara entre els companys de la premsa rosa aquest saudita d’ètnia turca que va morir a Londres dimarts als 81 anys.

Cròniques de tota mena poblaven les webs espanyoles recordant amb enyorança les visites estivals que aquest traficant d’armes feia a Marbella, l’amistat que l’unia a Joan Carles l’emèrit o les festes que se celebraven al seu iot, el Nabila, que ves per on després de passar per ell i pel sultà de Brunei se’l va quedar Donald Trump. Però tot això són detalls ínfims al costat dels mèrits policials, judicials, empresarials i polítics que potser haurien d’haver portat els mitjans a abordar la defunció del senyor en alguna secció que s’ocupés de delinqüents globals i no en les pàgines èrotico-festives del món rosa. Sigui com sigui, no ha sigut així i a Khashoggi -¿el podríem considerar el primer delinqüent global?- l’han enterrat els de la crònica social, que en molts casos han obviat el seu paper de mediador entre els EUA i la Lliga Àrab durant anys.

Jo ja ho entenc, que en temps de Kim Kardashian i de la mare d’Alba Carrillo, poder parlar d’un home que esmorzava amb Nixon fa il·lusió. Però potser que pensem una mica abans d’actuar professionalment. Sobretot, perquè es veu una certa melangia cap a algú que, com passa amb les màfies de tot el món, es va sentir molt a gust a la Costa del Sol. I això és trist, perquè només demostra adoració dels famosos pel seu pes en or i no per la feina que desenvolupen o els valors que porten adherits.

Però malgrat que sigui negra, Khashoggi té una història que mereix ser explicada. I és que aquest Danny DeVito de les retallades va convertir-se durant uns anys -en l’interregne entre Onasis i Bill Gates- en l’home més ric del món, havent sortit del no-res. Com Amancio Ortega, però en negre.

Khashoggi era el fill del metge del rei Abdulaziz de l’Aràbia Saudita, un títol que li va permetre començar a fer negocis amb tot el suport institucional del seu país i vendre armes a tort i a dret arreu del món. Tant, que va escalar posicions també entre la jet set del món lliure, a la qual seduïa per la via de la fastuositat. Així, fins a ser amic d’estrelles com Liz Taylor o de mandataris de primer nivell de tot el món des de principis dels setanta fins a les darreries dels vuitanta, quan ja havia perdut el suport al seu país d’origen perquè Fahd, el fill del rei Abdulaziz, se n’havia apartat més que el TC de la dignitat declarant inconstitucional l'amnistia fiscal de Montoro amb prou retard com perquè la seva sentència no serveixi per a res.

Tot i això, durant dues dècades Khashoggi havia tingut temps de transformar molta sang en cash i s’havia construït un imperi immens que li feia valer el títol de la primera fortuna del món. Els problemes el començarien a perseguir, però, quan engolit per l’avarícia va acabar en una presó a Suïssa -¿presó Suïssa és sinònim de resort per als que som de l’Europa loser?- per haver ajudat Ferdinand i Imelda Marcos a saquejar les arques públiques de les Filipines després que el poble derroqués la seva dictadura amb la Revolució EDSA, tres anys de protestes no violentes. Quan va sortir de la presó, es va descobrir que durant la seva inactivitat altres facilitadors li havien menjat el mercat i que havia acumulat deutes ingents. Normal si tenim en compte que vivia a un ritme del que ara serien 200.000 euros diaris, segons algunes cròniques. Finalment, es va haver de vendre el Nabila -que va ser també el més gran del món i apareix en una pel·lícula de James Bond - i Al Baraka, una finca a prop de Marbella tan gran que actualment s’hi ha fet una urbanització de luxe: La Zagaleta.

Amb tot, com a master of the universe que havia sigut, li va quedar prou pasta soterrada per passar la resta dels seus dies entre Montecarlo i Londres, on finalment el Parkinson ha acabat amb ell. Potser fins i tot els seus vuit fills -de tres dones diferents- heretaran prou per seguir vivint sense fer res. Un altre tema serà si els sortiran a compte tots els vols que hauran d’agafar per recollir l’herència per tots els paradisos fiscals del planeta. Jo crec que sí, perquè les cròniques diuen que Khashoggi va arribar a tenir deu jets privats. Només que en conservés un i que fessin els viatges tots junts -exdones incloses- ja els sortiria a compte. Uns ens veiem obligats a anar amb Blablacar, i els altres, amb Blablajet. El món ja no és el que era.