La meditació més enllà de l’oferta comercial

Es publica en català el clàssic ‘Exercicis espirituals’, d’Ignasi de Loiola

Presentar algú com a model de vida és arriscat perquè tendim a mitificar, suprimir el que no encaixa i exaltar o desvirtuar el que ens convé per al relat. Pensar en les vides de sants o místics va tenir, en èpoques passades, un fort component adoctrinador, un pes que ha anat desapareixent. No obstant això, les vides d’aquestes figures continuen presents, malgrat l’aparent poc cas que se’ls fa. ¿Té algun sentit avui dia fixar-nos en les vides d’algunes d’aquestes persones? ¿Encara ens parlen?

En l’àmbit espiritual, de recerca interior, el món oriental ha irromput amb força, moltes vegades en forma de succedani adaptat a la societat de consum: atractiu en les formes, ràpid en els resultats. Més enllà d’aquesta oferta en el mercat global, les tradicions religioses mantenen, tot i que discretes, ensenyaments i models que podem tornar a incorporar en la nostra quotidianitat. Una incorporació que implicarà sacseig, canvis, conflicte: principis poc comercials, a priori, i precisament per això poc oferts i publicitats.

Si deixem de banda l’encís pel component exòtic, llunyà i, fins a cert punt, de fàcil apropiació justament per aquest component forà, podem trobar models que ens ajudin en el nostre treball interior que siguin culturalment propers. Una cultura propera, fins i tot una mateixa cultura, no sempre facilita l’entesa, a vegades passa tot el contrari: hi ha més prejudicis, reticències i traumes heretats quan es comparteix una mateixa família. Mirar cap enfora, lluny, ha sigut la manera que moltes persones de cultura cristiana han trobat per poder tornar a parlar d’espiritualitat sense haver de passar per una institució viscuda des de la repressió i el dolor.

Gràcies a aquest procés, avui tornem a parlar amb normalitat de meditació i, en canvi, continuen inquietant-nos termes com 'religió' o 'Déu'. No obstant això, a mesura que s’aprofundeix en aquesta cerca interior i transpersonal alhora, podem anar veient que els llenguatges no són tan distants i que el que crèiem allunyat en realitat és molt a prop.

Un clàssic del cristianisme

“Cal identificar tot el que reté la nostra afectivitat i els nostres desitjos, i que, al seu torn, ens crea dependències. Perquè tot això és energia que deixa de fluir. Cal alliberar-la i aconseguir que abasti regions ulteriors del nostre ésser que ens han de portar més enllà de la nostra individualitat autocentrada”, afirma Xavier Melloni, un consell que podríem sentir perfectament en una sessió de budisme zen o tibetà, en un taller de sufisme, en un recés hindú o en qualsevol xerrada terapèutica associada a la Nova Era. Un missatge senzill, fàcil d’acceptar i complicadíssim de portar a la pràctica. Perquè, en definitiva, del que es tracta és d’això: de pràctica. Aquesta afirmació de Melloni no la fa en general, sinó en relació a un text clàssic del cristianisme, els 'Exercicis espirituals', d’Ignasi de Loiola, i que ara l’editorial Fragmenta ha publicat amb el text en castellà original acarat amb la traducció catalana de Ramon M. Torelló i que compta amb una introducció de Josep M. Rambla i amb dos annexos exquisits, un del mateix Melloni i l’altre, potser inesperat en aquest ambient, de Roland Barthes, un dels semiòlegs i teòrics de la literatura més importants del segle XX.

De fet, és el mateix Barthes el que dona aquesta visió més àmplia del text quan afirma: “Per més ‘espirituals’ que siguin, els 'Exercicis' d’Ignasi de Loiola es fonamenten en l’escriptura. No cal ser jesuïta, ni catòlic, ni cristià, ni creient, ni humanista, per interessar-s’hi. Si volem llegir el seu discurs, si volem fer aquesta lectura que és interior a l’escriptura i no a la fe, potser fins i tot hi ha algun avantatge a no ser res de tot això: les poques línies que Georges Bataille va escriure sobre els 'Exercicis' tenen el seu pes davant els aproximadament 1.500 comentaris suscitats, des de la seva aparició, per aquest manual d’ascesi universalment lloat”.

Esforç i constància

Per tot l’esmentat fins ara ens trobem, doncs, davant d’una proposta fonamental en què la meditació no es concep com una distracció de cap de setmana ni com un alliberament esporàdic del món laboral i familiar, sinó com una aposta seriosa i metòdica, revulsiva i, com a tal, complexa, que pretén portar-nos a veure, com assenyala Melloni, que no vivim de la manera que estem cridats a ser: “No som perquè, en lloc de deixar ésser, tractem compulsivament d’arrabassar l’ésser i retenir-lo”. Per això, com assenyala aquest jesuïta estudiós dels 'Exercicis', les meditacions d’Ignasi de Loiola pretenen que accedim al coneixement intern de la nostra deformitat: “Igual que el 'zoom' d’una càmera, que comença pel més llunyà i després es va acostant al que té més a prop, així estan concebudes les meditacions. S’inicien presentant la caiguda dels àngels, que no és sinó l’apropiació de la llum de la qual només eren reflex; després la dels éssers humans primordials, simbolitzats en l’avidesa per arrabassar el fruit de l’arbre del coneixement i de la vida, sense respectar els límits de la pròpia finitud; i tot seguit es concreten en els pecats corrents de totes les persones, fins a arribar als propis”. Gràcies a aquest procediment, continua explicant Melloni, “s’ajuda a prendre consciència de la solidaritat del gènere humà, que fa que en un acte individual ens hi puguem reconèixer tots”.

A aquesta facilitat per reconèixer-nos-hi tots també hi contribueix conèixer la biografia d’Ignasi de Loiola, el seu procés llarg i no sempre fàcil, sembrat de dubtes, turments i depressions acompanyats sempre de llum i aire, en què l’intent de suïcidi es pot metabolitzar per un amor a la vida sense lligams que obstaculitzin aquest fluir directe, transparent.

Ni garantia d’èxit, ni resultats immediats, els 'Exercicis' no són atractius en la societat de consum. Requereixen molt d’esforç i constància, perseverança i confiança, també molt d’amor on capbussar-se, torbats, dispersos i adolorits, en peregrinació permanent com va fer Ignasi... ¿Motiu suficient per descartar-los o anhel d’anar més endins, que també implica anar més enfora?

Més continguts de