Els meus primers 900 dies de poliamor

BarcelonaUn dels primers records que tenim les persones que escrivim és devorar històries. Jo m’he alimentat d’històries des de petita. Les que s’inventaven les meves mares abans d’anar a dormir, sobre noies aventureres amb algun poder estrany i divertit; les que llegia jo mateixa, de fantasia i misteri, o les que m’explicaven el cinema i la televisió, que fins ben entrada l’adolescència mirava només quan baixava de les muntanyes i visitava els avis a Barcelona.

A casa vivia amb dues dones enamorades, dues dones que havien defensat el seu dret a estimar-se, així que ja sabia una mica què era l’amor. Era cuidar-se l’una a l’altra, era fer-se petons, era enfadar-se i després riure i que no t’importés gaire el que pensés la gent. Era fer d’una casa un palau.

Mentre creixia hi havia històries d’amor que m’agradaven. Eren les que parlaven de passió, de compromís, d’il·lusió i d’expansió. M’encantaven les històries d’amor, tot i que potser no eren les habituals i de vegades resultaven impossibles: El viaje de Carol, d’Imanol Uribe; La matèria obscura, de Philip Pullman, i Dràcula, de Bram Stoker, em feien somiar que, algun dia, com a l’adaptació de Coppola, algú travessaria oceans de temps per trobar-me a mi.

Només hi havia un tipus d’històries que no aconseguia empassar-me. Jo, que les devorava totes. No vaig poder ni amb Crepuscle ni amb Memòries d'Idhun, els grans hits d’adolescència de la meva generació. I el motiu només era un: no podia amb les històries on s’havia de triar entre dos amors. M’agradaven l’Edward i el Jacob, i el Jack i el Christian: per què s’obligava la protagonista a triar entre els dos?

Aleshores encara no sabia què em passava, i no ho sabria fins que complís 30 anys: era poliamorosa.

Ho vaig descobrir, esclar, gràcies a una història. Va ser La vieja sirena, de José Luis Sanpedro, la que va plantar en mi la llavor de voler estimar diferent. Perquè jo també havia triat, al llarg de la meva vida amorosa: m’havien dit que si desitjaves algú que no fos la teva parella és que no estaves enamorada de debò. M’havien dit que havia d’aprendre a renunciar, perquè no es podia estimar ni desitjar tant. Fins i tot quan la meva experiència em deia el contrari: suposo que ser una dona jove ja deu ser això, confiar més en els altres que en tu mateixa.

Per covardia, automatisme o falta de referents –potser una mica de tot–, vaig anar moltes vegades en contra de la meva felicitat i la meva llibertat, abandonant relacions o construint murs perquè creia que l’amor era cosa de dos.

Quan vaig llegir La vieja sirena, i vaig llegir la història de la Glauca, que s’enamora i estima dos homes molt diferents, vaig reconèixer la meva forma d’estimar. “No n’hi ha prou amb un amor per conèixer l’amor”, diu la novel·la, i em vaig adonar que jo havia estat intentant limitar totes les possibilitats de l’amor.

A La vieja sirena, la Glauca es nega a triar. Explica el seu amor obertament a tots els implicats i està disposada a morir per la seva veritat. Jo m’havia estat amagant la meva veritat. Si estimava les meves dues mares, si estimava les meves amigues i els meus amics, per què no podia estimar romànticament més d’una persona? En aquell moment vaig sentir que havia descobert alguna cosa important. No per als altres, sinó per a mi.

Només calia que expliqués la meva veritat, que mostrés qui era –una persona lliure– i que es quedés al meu costat qui em volgués acompanyar. Perquè al final, el format de relació que tries hauria de tractar d’això: que totes les persones que hi estan implicades puguin ser elles mateixes. Si a tu et funciona la monogàmia, endavant. A moltes no ens ha funcionat mai, i només cal veure les infidelitats, inseguretats i separacions traumàtiques que ens envolten. Potser la responsabilitat no és només de les persones, potser és el format: les persones adequades per a cadascú amb el format adequat per a cadascú.

Jo ja no volia que ningú, excepte jo mateixa, decidís què feia amb el meu cos, el meu temps i la meva intimitat. No volia que em limitessin ni volia limitar.

Aleshores va començar el més difícil que he fet a la meva vida. El més difícil que hem fet, més ben dit: la meva parella monògama de feia 7 anys i jo vam obrir la relació. Moltes vegades aquesta decisió sona a excusa per tallar. Algunes vegades ho deu ser. No era el nostre cas, ni res més lluny de la nostra voluntat: nosaltres estàvem bé, érem feliços junts, i si vam decidir embarcar-nos en aquesta aventura va ser perquè vam pensar que –potser, i només potser– ens faria créixer. Hem pujat muntanyes junts molts anys, això tan sols seria una muntanya més.

Vam créixer, i pel camí ens vam fer mal i vam ensopegar i ens vam demanar perdó. No és fàcil, trencar amb tot el que t’han ensenyat, ni obrir un camí que no hem vist tres mil cops recorregut a la gran pantalla. Però al final, després de 900 dies de poliamor, el que hem aconseguit per a mi no té preu: descobrir quina part de nosaltres som de debò nosaltres i quina part és el que ens han ensenyat i el que hem après i el que ens han imposat.

Els vincles que he construït des que estimo diferent –amb llibertat total, sense limitar-me a mi o als altres– són també diferents perquè estan fets a mida de cada persona. Circula a les xarxes una metàfora amb un pa: jo no soc un pa que em reparteixo en trossets petits. Amb cada vincle, fornejo un pa que és sempre únic: un rodó de pagès, càlid; un de massa mare, nutritiu; una baguet, elegant. La paraula companyia, per cert, prové de l’expressió "compartir el pa", i suposo que estimar algú es tracta d'això.

La paraula poliamor el diccionari la defineix com “una pràctica consistent a mantenir relacions afectives i sexuals amb més d’una persona alhora, amb el consentiment i coneixement de totes les persones implicades”.

El poliamor, diu una amiga meva (i jo em quedo amb la seva definició), és amor. Perquè no s’ha inventat res de nou, l’amor hauria de ser lliure o aleshores no és amor, i el format que se’l triï cadascú. Però triem-lo, que no ens el triïn.

Per a mi la importància no és si tens un amor o en tens tres, sinó en la forma com es construeix aquest amor, i si es fa des de la llibertat i no des de la por i la repressió.

Plantejar-s’ho val la pena. Et fa ser conscient dels teus privilegis, també: per tenir tres nòvios i dues nòvies s’ha de tenir temps, salut i recursos. Et fa replantejar les jerarquies: han de ser més importants les parelles que els amics? Cal fer distincions, entre amics i parelles? Confesso que una de les coses de què més he gaudit de trencar amb la monogàmia ha sigut construir relacions tan íntimes i profundes que no necessiten nom, són la seva pròpia cosa. En el poliamor, al cap i a la fi, o en qualsevol forma d’amor lliure, no es tracta de reproduir el model de tota la vida múltiples cops, es tracta de transformar la manera d’estimar, d’estimar sense posseir, de voler que l’altra persona sigui feliç fins i tot si la seva felicitat no t’inclou a tu. I veure on tot això et porta. En realitat, jo ja ni tan sols em defineixo com a poliamorosa: soc, tan sols, una persona que estima amb total llibertat.

I a tu, que llegeixes això i potser et pica la curiositat: tant de bo descobreixis maneres d’estimar que no t’havies imaginat mai. Maneres d’estimar que expliquin la història de qui tu ets.