Entre amics
Estils 30/08/2018

“No necessites un psicòleg, quan tens un amic. És com la teva parella, et coneix a fons i malgrat tot t’estima”

Miquel Pucurull, atleta popular

Selena Soro
3 min
El Miquel i el Manel, al centre de la foto, asseguts, durant un sopar

Sota una figuera a la carretera de les Aigües reposen les cendres de Manel Soro. ¿I qui és, Manel Soro?, us preguntareu. Doncs bé, per a moltes persones Manel Soro era un amic. Un bon amic. L’atleta popular Miquel Pucurull el va conèixer fa més de 30 anys, a la mateixa carretera de les Aigües. “Aleshores no hi havia tanta gent que corria, érem quatre gats”, rememora. De fet, en aquella època era més habitual veure-hi els genets d’una hípica propera que no pas corredors. Manel Soro hi va córrer durant més de 65 anys, fins que, fa tres anys, als 83, va morir.

Miquel Pucurull té la intenció de seguir l’exemple del seu amic. Córrer fins que ja no ho pugui fer: “Mentre vagi més ràpid corrent que caminant, seguiré corrent”. D’aquí tres mesos, Pucurull complirà 80 anys, però això no li impedirà córrer la seva quaranta-setena marató, l’any vinent. Sempre ho diu: “No m’importa anar darrere de l’ambulància. El fotut seria anar-hi dins!”.

Durant més de 30 anys, Pucurull va entrenar-se al costat del Manel. “Ens trobàvem cada dia a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià, abans de treballar. Recorríem la Diagonal fins al Parc de Cervantes i tornàvem a casa”, recorda. Eren 10 quilòmetres, i gairebé sempre passaven per davant de la discoteca Up&Down. “Hi havia gent que sortia de la discoteca, mig beguda, i es posava a córrer al costat nostre, fent broma”. Aquí sortia el caràcter de tots dos. “Ell era molt tranquil, jo era més visceral. Ell se’n reia, d’aquests noctàmbuls que ens emprenyaven, jo els hauria fotut una castanya”, riu Pucurull.

Entre les qualitats del Manel també hi havia la d’una memòria prodigiosa. “Era increïble, li preguntaves quin any s’havia assolit el primer rècord dels 1.500 metres i se’n recordava”. Mentre corrien parlaven de tot. D’atletisme, però també de la vida. “No necessites un psicòleg, quan tens un amic”, diu Pucurull. Perquè per a ell, un amic de debò és aquell que, “com la teva parella, et coneix a fons i malgrat això t’estima”. “El doctor Broggi deia que si del món en traiem l’amor i l’amistat, el que en queda és menyspreable. Jo dic que el que en queda és fullaraca”, reflexiona.

Els caps de setmana, els dos amics canviaven la rutina i sortien a córrer a la carretera de les Aigües, on també tenien molts amics corredors. Encara ara es veuen: surten a sopar junts i celebren els aniversaris. Aviat celebraran els 80 anys de Pucurull, igual que van celebrar els aniversaris del Manel. L’atleta mostra una fotografia d’un d’aquells sopars, el 2013. Ells dos seien junts. “Saps què? Quan va morir vaig pensar… per què no li vaig demostrar més com n’érem d’amics? Som animals curiosos, els humans…”

stats