"Les persones grans que continuen jugant són més felices i tenen més bona salut"

Barcelona¿Qui no voldria tornar a aquelles tardes de jocs interminables, on la imaginació era l’ingredient principal i on res era més important que divertir-se i improvisar? Quan som petits, el fet de jugar és un instint primari que ens surt naturalment i que es converteix en una eina clau per al nostre desenvolupament. Passa que, a mesura que ens fem grans, ens oblidem del plaer que ens aporta el joc i tots els beneficis associats.

De tot això, en parla el doctor en medicina molecular i psicòleg Julio Rodríguez, autor del llibre Jugar por jugar (Plataforma Editorial, 2025). Parteix de la base que el joc és una conducta innata en tots els mamífers. "Ningú els ha ensenyat a fer-ho", remarca. El joc ens ve de sèrie i és una eina per aprendre habilitats socials i psicomotores, així com una manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos i aprendre a viure i entendre el funcionament del món.

"Fa milers d'anys el cervell va incorporar el joc com a forma d'aprendre i de sobreviure, i s'ha mantingut fins ara", apunta Rodríguez, que remarca que fins i tot en situacions complexes, com als camps de refugiats, els nens continuen jugant. De fet, el joc és tan important que fins i tot s'utilitza com a mètode de teràpia. "Tan sols veient com juga un nen ja es poden saber moltes coses sobre ell i la seva situació vital", afirma.

Ara bé, a mesura que anem creixent també perdem les habilitats per jugar. "Es comença a creure que és una pèrdua de temps i se substitueix per la productivitat, el rendiment i els jocs competitius amb regles, com els esports", lamenta. I és en aquest moment en què es comença a diferenciar entre els "creadors" i els "competidors": "Els nens són creadors i els adults competidors". "Quan jugues es potència la imaginació i el rendiment cognitiu. En el moment en què això se suprimeix, es creen els competidors", afegeix. Per això, quan s'arriba a l'edat adulta, segons l'autor, els veritables creadors no són competidors, perquè tenen un impuls interior per crear. "Els qui creen competint, són competidors", aclareix.

Reaprendre a jugar

Tothom coneix algú amb qui és impossible jugar a un joc de taula. "Si fomentes a un nen la competitivitat, després serà competitiu i no sabrà jugar. Hi ha molts nens que no volen fer jocs cooperatius perquè se'ls ha inculcat el tema de guanyar", lamenta Rodríguez. Si a tot això s'hi sumen el cansament i les rutines de la vida adulta, es fa evident que el joc queda del tot desterrat. Amb sort, les persones que tenen fills petits poden fer-ne un tast, però la realitat és que moltes vegades estan tan cansades que els costa gaudir-ne del tot. "El cervell va quedant anquilosat i acaba perdent una bona part de la creativitat i la imaginació", lamenta.

Davant d'això, l'autor anima a "buscar forces d'on sigui" per continuar jugant: "És com obligar-se a anar al gimnàs o a llegir, al principi costa, però després acaba sortint". Si ho aconseguiu, segons Rodríguez, "sereu la resistència". I en aquesta resistència tornareu a submergir-vos en un estat mental més obert, fluid i sincer. "El joc elimina les barreres socials i psicològiques, elimina el pudor i la vergonya i la correcció política del nostre dia a dia", assegura.

Jugar ens permet tenir més contacte amb l'altre, riure plegats, equivocar-nos, actuar, saltar o cantar. I, en tot aquest procés, alliberem oxitocina i endorfines, que ens produeixen una gran sensació de benestar. Per a Rodríguez el joc, juntament amb l'esport i l'activitat intel·lectual, és una font de joventut i genera un vincle especial amb els altres. "És una connexió més profunda i satisfactòria. Quan juguem, el nostre cervell està en flow, obert als sentiments i les emocions, molt més plàstic, mal·leable i dúctil", explica.

"Les persones grans que continuen jugant amb els seus amics són més felices i tenen més bona salut. Els avis que juguen amb els seus nets reporten més benestar i satisfacció psicològica quan estan amb ells que quan fan qualsevol altra activitat", apunta el psicòleg. Jugar és un acte etern i universal. És una manera d'aproximar-se, interactuar i connectar entre cervells i amb el món real; una manera de conèixer-lo, participar-hi, experimentar i gaudir. "Tots els animals juguen i nosaltres continuaríem jugant sempre perquè és divertit, perquè ens connecta amb el món i les persones i perquè ens genera benestar psicològic i emocional". I tot això sense comptar que, en l'àmbit físic, el nostre cos ho agrairà, perquè el cervell es continuarà activant i desenvolupant. "Jugant sempre s’aprèn alguna cosa nova i això sempre és positiu perquè, al capdavall, el fet d'estar sempre aprenent és el que realment ens manté vius", conclou.