Pijames al carrer i joies cosides a la roba

BarcelonaLa Casa Llotja de Mar semblava l’escenari ideal per a la dissetena edició del 080. Un edifici medieval majestuós, cèntric i amb un agradable pati central. Un petit format adequat per a una passarel·la que ha patit un aprimament involuntari amb l’adéu de dues marques comercials com Mango i Desigual. No lligaven amb l’esperit fundacional del 080, però tothom ho havia acceptat com un mal menor. També és cert que aportaven públic i presència mediàtica gràcies als famosos que asseien al front row i les tops que plantaven a la passarel·la. Tot i que ahir ja no existia aquest controvertit reclam, la Casa Llotja de Mar es va veure desbordada des de primera hora de la tarda per riuades de gent que volien anar a les desfilades. Principalment la de TCN, que va prendre el relleu històric de Mango i va ser l’encarregada de tancar la primera jornada del 080.

La marca de Toton Comella va complir les expectatives i va desplegar una col·lecció de tardor-hivern 2016/17 en què concentrava tots els codis de la dona TCN. El primer i més important, la valentia. El seu crit de guerra va ser treure el pijama -de seda i amb estampats discrets- al carrer. Per això les models els combinaven amb abrics i jaquetes de pèl de diferents textures, un altra de les seves apostes. El desafiament, però, no va acabar aquí i va jugar a combinar sostenidors, tops i bodis amb tot tipus de pantalons i faldilles reinventant a la vegada l’estil còmode i sensual del que sempre ha fet gala TCN. També es va atrevir a combinar peces amb estampats de ratlles i de quadres, així, sense complexos. D’aquest swing tampoc se’n van salvar els colors: tot i ser conscient que la base de la seva marca és el gris, el cru i el negre va obrir la porta a altres opcions més potents, com les divertides combinacions de rosa i mostassa.

El repte després del premi

Després de guanyar el Premi Nacional a la millor col·lecció en l’edició d’estiu, la dissenyadora Celia Vela tenia al davant tot un repte. Un cop més es va inspirar en una història d’amor, trista però amb un final brillant. Gràcies, en part, per integrar les espectaculars joies de Miranda Konstantinidou en els seus dissenys. I diem integrar perquè molts dels collars, fermalls i braçalets que es van veure a la passarel·la estaven literalment cosits a la roba. De fet, formen un tot i no una part. La col·lecció es va estructurar en tres grans blocs: en el primer van destacar abrics i armilles confeccionades amb una llana en estampat de pota de gall XXL, que quedaven de cine combinades amb leggings de vellut.

Després van sortir les peces negres, supersensuals gràcies a una llana bordada amb pailletes, ja fossin bodis o minifaldilles de serrells. El final va ser més vibrant, amb granotes i tops de vellut de color vi esquitxats de flors i insectes joia i abrics de tweed multicolor. Celia Vela va redibuixar la seva concepció de dona sofisticada sense trair el seu estil preciosista. Un estil que sap transmetre molt bé a través dels teixits que tria i que majoritàriament estan fabricats a Catalunya.

Marca ‘agender’

Un altra marca que aposta pels proveïdors catalans és Carlotaoms, el duet format per Elisabet Carlota i Elisenda Oms. Aquestes joves promeses també tenien la pressió afegida d’inaugurar aquesta edició del 080 després d’haver guanyat el Premi Nacional al Disseny Emergent de l’edició d’estiu. Però en el seu retorn encara van deixar el llistó més alt. Les Elis tenen molt clar el que volen expressar amb la seva marca Agender (és a dir, sense gènere preestablert) i de quilòmetre zero. Sota aquests dos paràmetres van desenvolupar Itinerant, una col·lecció que extrapola detalls de les peces de muntanya a les necessitats dels urbanites. Ho van fer en tres colors (blau, negre i gris) i amb tres peces bàsiques: les dessuadores, els pantalons (alguns inspirats en els de trekking ) i les peces d’abric, que extrapolaven molts detalls del món de l’alpinisme, com els tancaments amb mosquetons. Capítol a banda mereixen les originals peces de tricot, perquè si una altra cosa reivindica Carlotaoms és la calidesa de les coses fetes a mà, com els voluminosos abrics de cintes que representaven el soroll de la ciutat i la necessitat que tenim tots de trobar un refugi personal.

El refugi de Pau Esteve -el jove debutant de la jornada- cal anar a buscar-lo a Berlín. Allà ha forjat una incipient carrera que l’ha portat fins al 080, on va presentar una col·lecció on convivien peces d’home i dona indistintament. Totes dues prenien codis de la roba esportiva, però Esteve els transformava passant-los pel seu sedàs. Per exemple amb les dessuadores: en alguns casos els va superposar un volant i en altres els hi va incorporar transparències. Dust va ser una proposta cosmopolita amb una bona posada en escena que també interpel·lava sobre el gènere de les peces. Per què els homes no poden dur vestits amb transparències o joies de gran format d’Amalia Vermell?

Miquel Suay no treballa amb aquests dilemes de gènere. El dissenyador valencià va inspirar-se en la simbologia del número vuit (infinit, moviment, sinuositat...) per vestir homes amb peces molt contrastades, amb costures a la vista i jocs de textures i colors neutres. I això ho va aplicar als vestits, les granotes, les jaquetes i els pantalons. En definitiva, qualsevol peça susceptible d’estar dins de l’armari d’un home que vol córrer riscos més en els materials (i l’ús que se’n fa) però no tants en el patronatge.