Quan els teus texans serveixen per parlar del #MeToo

Neix una marca de roba que estampa articles de diari sobre denúncies per abusos i assetjament

Potser era inevitable que dos dels fenòmens sociopolítics que han definit els nostres temps –el moviment del #MeToo i l’atenció a les notícies falses i el paper dels mitjans en el debat públic– acabessin colant-se al món de la moda i trobant-hi expressió. Ara bé, podria no haver-se donat si una jove acabada de sortir de la carrera amb una línia incipient de roba texana i un gran sentit de l’activisme no hagués conegut per casualitat una exdissenyadora de texans amb una experiència personal d’assetjament sexual.

El 2017, Gabriella Meyer, que estudiava l'últim curs de la carrera a la Universitat de Michigan, va començar a ficar-se en el moviment per l’empoderament de les dones, que cada cop agafava més força. Va participar a la Marxa de les Dones de Chicago i es va posar a investigar casos de revelacions d’assetjament sexual i la manera com les dones començaven a explicar públicament les seves experiències en molts sectors. Per a la tesi de final de carrera, Meyer va provar de gravar amb làser articles de premsa sobre texà reutilitzat i, just després de sortir de la facultat amb el títol de graduada en art i disseny, va fundar la seva pròpia línia de roba, Denimcratic, una marca de texans amb tirada per la política. “Feia temps que mirava de trobar la manera d’establir un diàleg amb les qüestions socials i polítiques, per bé que jo formava part de l’esfera artística”, explica. Tot i que els seus professors de la facultat eren molt crítics amb la seva obra (“Sempre deien «Això és moda, no art»”), va descobrir que hi havia molta gent que es colava al seu taller quan no hi era per emprovar-se les coses. "Això em va fer pensar que tenien el seu què".

El mes d’agost del 2017, Marta Goldschmied, filla d’Adriano Goldschmied (el padrí italià del texà), va deixar tot d’un plegat Made Gold, l’empresa de texans que havia cofundat cinc anys abans, a causa de l’assetjament que presumptament va patir a mans de Gary Brifil, el soci majoritari del negoci. Segons Goldschmied, Brifil, que es va incorporar a l’empresa després de la seva fundació, li va fer proposicions i li va tocar el cul. El 8 de juny va interposar una querella contra Brifil en què l’acusa d’assetjament sexual i de frau, entre altres càrrecs. El 'New York Times' ha provat de posar-se en contacte amb Brifil per preguntar-li per les acusacions, però ell no ha respost de manera directa.

Les dues dones es van conèixer el mes de setembre del 2017. Goldschmied, que se n’havia anat a Nova York, voltava per la parada que havia muntat Meyer als Denim Days, una fira dedicada al texà. Una paret recoberta amb tela de texà amb articles de premsa sobre el moviment feminista gravats amb làser va cridar l’atenció de Goldschmied. Diu que se sentia “perduda i avergonyida” des de feia un cert temps. “Havia intentat escriure una carta sobre la meva experiència al sector de la moda, però tot el que escrivia transmetia la sensació que estava molt empipada i no volia que el missatge fos aquest. Aleshores vaig veure el que feia la Gabby i en certa manera va ser la resposta a com abordar les coses que havia viscut”. Van començar a parlar i va néixer un pla. “La qüestió era: com podem convertir aquests temes que tant ens importen en una peça de roba portable que la gent estigui disposada a comprar i no la margini de cap manera, sinó que sigui respectuosa i faci reflexionar alhora?”, explica Meyer.

La resposta que hi van trobar les dues dones va ser una línia d’edició limitada anomenada We Wear the Pants (Nosaltres portem els pantalons), formada per tres peces: uns pantalons texans foscos molt cenyits, una caçadora de conjunt sobre la qual s’han gravat amb làser uns 30 articles del 'Los Angeles Times', 'The Chicago Tribune', 'The Washington Post', 'The New York Times' i 'The Boston Globe' sobre casos d’assetjament sexual a la feina, i una samarreta que hi combina. “Volíem deixar clar que aquest és un problema institucional, no només una qüestió d’agents individuals que actuen malament”, comenta Meyer. Els botons, que estan fets expressament, contenen la inscripció 'We wear the pants'. A la samarreta hi ha una foto que va fer Meyer on apareix una dona que es corda uns texans i les paraules: 'Wanted: Women who wear the pants' (Es busquen dones que portin els pantalons).

“Des d’un punt de vista conceptual, ens va semblar que tenia sentit fer servir gravats amb làser perquè els dissenys s’aniran destenyint de manera natural amb el temps, com uns texans normals –explica Meyer–. La nostra esperança és que, a mesura que la peça envelleixi i el text es desdibuixi, també s’esvaeixin els problemes de desigualtats de gènere i assetjament sexual que vivim”.

“Em va agradar la idea de fer-ho amb texà, que en la història recent ha sigut el teixit de la revolució, però que en gran mesura va sorgir com un uniforme masculí –assenyala Meyer–. A més a més, el sector del texà continua estant molt dominat pels homes”.

Les peces, que costen 250 dòlars els pantalons, 375 dòlars la caçadora i 57 dòlars la samarreta, es venen a la web Wewearthepants.com i en tres establiments 'pop-up'. Un 10% de les vendes es destinarà al Centre Nacional de Drets de la Dona per ajudar dones que són víctimes d’assetjament sexual. El projecte té el suport de tres empreses: Isko, una marca de moda texana turca, que serà la responsable de les botigues (“És interessant, donada l’actitud més repressora cap les dones que hi ha en la societat turca”, assenyala Goldschmied); Tonello, una firma italiana regentada per dones que s’ocupa del gravat amb làser, i MetalBottoni, que ha ajudat a crear els botons fets expressament. La tongada inicial de fabricació s’ha finançat amb patrocinis. La resta s’autofinançaran.

La primera botiga 'pop-up' es va obrir al juny a Los Angeles. Després, se’n va obrir una a Nova York i aquest setembre se n'obrirà una altra a Milà durant la Setmana de la Moda.

Naturalment, la idea de portar la trista realitat a la màniga (o a l’esquena o al cul), de ser un autèntic llibre de text amb potes i un recordatori d’una sacsejada cultural que encara estem paint no serà del gust de tothom. Els preus elevats de les peces poden fer que moltes butxaques no se les puguin permetre, entre elles les de dones que han sigut les víctimes dels casos concrets que documenten. Tot i això, Meyer apunta que l’objectiu no eren només les vendes, sinó també obrir un debat i parlar d’un tema que sovint es considera tabú. "Han aparegut moltes notícies sobre entorns laborals hostils i de desigualtat entre gèneres, i ens volem assegurar que la gent no se n’oblidi”.

Això sí que seria notícia.

Notícies estampades

No és la primera vegada que les notícies apareixen al món de la moda aquest any. Al gener, Topshop va crear uns texans dedicats a les notícies falses on apareixien les paraules 'fake news' en una franja vertical als costats. La cap de disseny de Topshop, Mo Riach, va explicar que la peça pretenia “immortalitzar aquesta expressió del moment actual”. El mateix mes, Alexander Wang va presentar una col·lecció de moda masculina fruit d’una col·laboració amb Page Six, la pàgina web de notícies sobre famosos del 'New York Post'. Així mateix, en la seva col·lecció femenina de primavera, Balenciaga va proposar camises amb un estampat on es llegien bones notícies fictícies, en un gest d’ironia àcida, i Balmain també va ironitzar sobre l’actualitat amb un disseny de PVC. Tampoc no és la primera vegada que la política dona forma a la moda contemporània obertament: hi ha hagut els casquets roses de protesta de la Marxa de les Dones i el mar de vestits negres a la catifa vermella en la cerimònia d'entrega dels Globus d’Or. De fet, es podria argumentar que la qüestió de l’empoderament de les dones és a la base de totes les línies de moda (o hauria de ser-hi). En qualsevol cas, però, aquest conjunt és el que expressa de manera més oberta i decidida el missatge entre els diversos exemples que ens ha ofert la moda. A més, en l’era del texà, destaca enmig d’un mar de col·laboracions específiques.