Els xirucaires es reivindiquen

Un llibre revaloritza la tasca educativa i social que es fa des dels caus i esplais de tot el país
Les tendes canadenques, el foc de camp -sense foc- i les caminades, tres pilars dels campaments i les excursions. / MINYONS ESCOLTES I GUIES DE CATALUNYA

“No són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i en les societats decadents”, deia irònicament Carles Capdevila, que ha sigut un dels grans ambaixadors de l’educació en el lleure, referint-se als caps (monitors) dels caus, en un mític article en aquest diari que va fundar. I sentenciava: “Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat”. Però, esclar, ningú aconsegueix aturar-los. De fet, cada cop són més. Passa que continuen sense fer gaire fressa, no donen gaire importància al que fan, o fins i tot dissimulen que són caps de cau o que han passat per un cau. Ara, quan troben una altra persona que els sembla que forma part d’aquest univers no dubten a preguntar-li, amb un somriure: “Tu ets de cau, oi?”

“Ja és hora que revaloritzem tot el que han fet i fan els caus i els esplais”, diu Elisenda Rovira, que acaba de publicar el llibre Orgull xirucaire, amb què vol posar de manifest que la gent de cau... ha de sortir del cau, i amb el cap ben alt! El llibre és una reivindicació dels xirucaires o kumbaiàs -que tenen un munt d’actius, com ara que són feliços amb poca cosa, gaudeixen de la natura i acostumen a ser bona gent, cosa que alguns confonen amb el fet que són ingenus...-, però alhora és un recull de tot allò típic que feien els qui anys enrere anaven de campaments. Orgull xirucaire és una publicació escrita en passat però que podria ser escrita perfectament en present, perquè una bona part del que s’hi diu és ben actual.

“Anar a un cau o a un esplai suposa fer un màster accelerat de lideratge i d’implicació social”, diu la periodista Elisenda Rovira, que ha sigut escolta, cap de cau i ha treballat a l’Associació de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. “És nedar contra corrent, és allunyar-se de les pantalles. Encara que el duguis a campaments, el mòbil no surt de la motxilla; només en cas d’emergència”, remarca l’Elisenda. I afegeix que “als caus i esplais s’aprèn a treballar en equip, a organitzar-se per aconseguir un objectiu, a conèixer el territori, a tenir esperit crític, a ser solidari, a conèixer altres realitats, a ser autònom...” “Molts dels que han passat per caus o esplais són gent que empeny, que sap organitzar, que es preocupa per la comunitat, que vol millorar el que té a l’abast”, rebla. Efectivament, de “gent de cau” n’hi ha “infiltrada” a les AMPA de les escoles, a les associacions de veïns, en qualsevol entitat del poble o el barri, a la política, entre els artistes amb consciència social… Són per tot arreu. ¿I cal que dissimulin el seu passat escolta? ¿L’època en què cantaven cançons amb la guitarra i feien bivac?

“Fer bivac pot semblar anecdòtic, però per a un nen o nena suposa un repte i una experiència compartida amb els companys que recordaran sempre”, diu l’Elisenda, que té gravat com si fos ahir el primer cop que va fer bivac a la Mola, i també el primer cop que va viure aquesta experiència com a cap: “Abans de fer bivac has de saber si a la zona hi ha animals perillosos, si plourà, has d’aprendre a orientar-te...” A l’escola no tenen assignatures sobre orientació a la muntanya, de fauna pirinenca o de meteorologia. I al cau ho aprenen amb la pròpia experiència. “Crec que els caus, els últims anys, han guanyat popularitat”, assenyala.

Llistes d’espera

Aquest curs, per als quatre caus de Girona, van quedar 100 infants i joves a la llista d’espera (les inscripcions es fan conjuntes). Fa uns anys hi faltaven nens, i actualment han de tancar places perquè totes les unitats són plenes i 100 infants podrien formar un cau nou”, diu Clara Vicenç, cap de llops i daines de l’Agrupament Escolta i Guia (AEIG) Santa Maria de Vista Alegre de Girona. La Clara és una entusiasta de l’escoltisme: “El cau m’ha convertit en qui soc. Pot sonar a clixé, però des dels 6 anys m’han estat educant amb els valors de la companyonia, el respecte, el treball en equip, l’autogestió, el compromís, el bon lideratge, el consens... i ara ja formen part de mi, sigui en un ambient de cau o no”, diu Vicenç, que afegeix: “Un dels motius pels quals actualment estic fent de cap és per poder tornar al meu cau tot el que m’ha aportat”.

L’escoltisme és un moviment internacional present en 140 països, que s’adapta a la realitat de cada territori i de cada grup de nens i nenes. A Catalunya els últims anys l’escoltisme creix. La Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge té 20.000 infants i joves i 4.000 caps (molts van començar en el moviment com a infants), que formen els més de 200 agrupaments. Més de 15.000 famílies de tot Catalunya estan implicades en l’escoltisme i el guiatge. Ara fa un any, unes 13.000 persones de caus de Catalunya es van reunir a Tàrrega. Va ser la trobada d’escoltes més multitudinària que s’ha fet mai a Catalunya. De tant en tant es fan trobades de membres de les diferents franges d’edat (branques o unitats), en algunes de les quals es juga a l’ scoutball, el joc internacional dels escoltes, semblant al rugbi.

Han canviat un munt de coses en l’escoltisme català des que va néixer fa quasi un segle. Però manté uns ingredients que formen part del seu ADN: el mocador al coll -el fulard- com a element distintiu; rentar plats i olles al riu (ara amb sabó ecològic); la importància de la cohesió del grup (que no sempre s’aconsegueix); fer rotllana al voltant d’una guitarra a la nit (però ara ja no es fa a la vora del foc; no està permès fer-ho a causa de la normativa antiincendis)... I no hi falten les cançons “de sempre”, de grups mítics com el Grup de Folk, que s’emmirallava en el folk nord-americà de Bob Dylan, Pete Seeger i Joan Baez, i que va traduir al català moltes de les seves cançons, i també va recuperar melodies populars de tot arreu (a ells els devem les adaptacions al català d’ Escolta-ho en el vent, La vall del riu vermell, Puff, el drac màgic i Kumbaià ), o dels Esquirols ( Pujarem dalt dels cims, Dins la fosca, Cada dia surt el sol, Arrels, Torna, torna, Serrallonga...), i, esclar, de Lluís Llach ( Que tinguem sort és l’estrella). Però se n’hi han afegit un grapat de rock català, i de grups com Txarango, Els Catarres...

El que sí que ha canviat és que quan plou entra menys aigua a les tendes -els iglús han substituït les canadenques, que semblava que tenien simpatia per les goteres-, i ja no es passa cadena: a l’era pre-WhatsApp se solia fer, per exemple, per comunicar l’hora i el lloc de trobada per anar de campaments; un cap trucava a un nen o nena per dir-l’hi, aquest passava el missatge a un altre… i així fins a tancar la cadena. El més normal era que el missatge es transformés, que la cadena es trenqués i que sorgissin malentesos. Però ningú s’enfadava, i això ja era la primera bona lliçó dels campaments.

D’on venen les expressions

‘xirucaire’ i ‘kumbaià’

“Vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor. Quantes cançons al teu compàs foren cantades, no en resta cap record”. Aquesta cançó sí que sembla que ha passat de moda. També el calçat que homenatja; si més no, ara és minoritari. El que no ha passat de moda és l’expressió xirucaire. Abans que la marca Quechua fos quasi omnipresent, dècades enrere la xiruca era la protagonista sense competència a muntanya pel que fa al calçat. Era impensable anar d’excursió sense aquestes botes amb sola de goma per fora i de cànem per dins, anomenades xiruques. “Les xiruques van néixer a Catalunya, a Tortellà (Alta Garrotxa); allà hi havia la fàbrica on les van crear, situada en un carrer batejat després en honor seu: l’avinguda de la Xiruca. L’èxit d’aquestes botes va ser tan gran que el nom de la marca comercial, Chiruca, va passar a designar l’objecte, com ha passat en molts altres camps”, explica Elisenda Rovira.

Xirucaire és gairebé sinònim de kumbaià, però aquesta última expressió ve de més lluny. “Per saber l’origen de kumbaià cal remuntar-se a la dècada del 1920, quan es va enregistrar per primera vegada als Estats Units una cançó espiritual negra amb el títol de Kum ba yah. La peça, que es va fer popular, es dirigeix a Déu per demanar-li que vingui a ajudar els més necessitats, amb una expressió que deriva de Come by here (vine aquí)”, explica Rovira. “Amb el temps, el tema es va convertir en una cançó de foc de camp clàssica de l’escoltisme. Es va popularitzar massivament els anys cinquanta i seixanta, coincidint amb el revival folk i la lluita pels drets civils als Estats Units, fins al punt de convertir-se gairebé en un himne del moviment encapçalat per Martin Luther King”.