Animals invisibles

El projecte fotogràfic Invisibles posa el focus en animals maltractats o abandonats i incrementa enormement les seves possibilitats d’adopció
REGINA RODRÍGUEZ SIRVENT

Andrés López va intentar fer una foto a l’Ulrich durant més de dues hores. Des de feia més de dos anys retratava animals que esperaven ser adoptats i mai s’havia trobat amb un cas com el de l’Ulrich. Era impossible. De manera agilíssima, el gos evitava qualsevol contacte amb la càmera, girant l’esquena als angles que permetien fotografiar-li els ulls. Dues hores més tard, en un segon de vulnerabilitat, l’Ulrich es va girar per comprovar si el fotògraf ja havia marxat. Però l’Andrés hi era. I va aconseguir la foto. “Mai sabrem per què tenia pànic a les càmeres, per què mantenia una distància més de por que prudencial amb els humans i per què no l’abandonava la mirada de tristor”. Tres dies més tard, l’Ulrich va deixar de ser invisible. Després d’aquella foto, una família el va adoptar i la mirada li va canviar.

Andrés López és un fotògraf resident a Madrid que ha invertit tota la seva vida professional a fotografiar animals, viatges i natura. Les seves fotos s’han vist en revistes espanyoles del sector i també s’han publicat en referents internacionals com el National Geographic. Però un cap de setmana tot va canviar. Revisant correus va obrir-ne un d’una gossera en què hi havia unes fotografies adjuntes promocionant l’adopció de gossos i gats. “Les fotos eren molt dolentes, fetes amb el mòbil, i els animals gairebé ni es veien; és normal, aquesta gent té altra feina que posar-se a retratar els animals. Així que vaig decidir retratar-los jo. Dit i fet, ens vam plantar a la gossera i va néixer el projecte Invisibles des de l’estudiFotopets.es”.

La força d’un bon ‘storytelling’

D’això ja fa gairebé tres anys. Al principi, com en la majoria dels principis, ningú els feia gaire cas. Però la marca Olympus els va donar suport des del primer moment: “Va ser un amor a primera vista”. Des d’aleshores per l’escenari nòmada de l’Andrés hi han passat més de 1.000 gossos, 500 gats, i també cavalls, conills, lloros i porcs. El projecte el tira endavant amb la seva parella, l’escriptora Mercedes Alonso, que dóna veu i ànima a cada animal. Tots dos hi participen per amor incondicional a la causa, sense cobrar. L’èxit de les fotografies és inqüestionable perquè, quan un animal passa pel focus de l’Olympus de l’Andrés i el teclat de la Mercedes, les possibilitats de ser adoptat creixen fins a un 50% o un 60%.

Segons Eva Fornieles, encarregada de l’àrea d’animals domèstics de la fundació FAADA (Fundació per l’Assessorament i l’Acció en Defensa dels Animals), la manca de dades és un dels indicadors del poc interès de l’administració per aquests animals. “La situació és molt greu. Els centres estan saturats per falta de prevenció i la desinformació és enorme. Fa 20 anys que és obligatori posar el microxip als animals, però només un 35% dels gossos i un 2% dels gats el porten”.

A Catalunya s’abandonen o es perden anualment una mitjana d’entre 30.000 i 35.000 animals de companyia. “Molts dels que ens arriben no són abandonaments, sinó bèsties que s’han perdut i l’amo no les ha trobat. Quan duen xip, les possibilitats de recuperar-les són del 90%, però si no en porten, la probabilitat baixa al 15%”.

Els més sol·licitats

“El que es demana més són els gossos. A la protectora d’animals de Barcelona cada mes s’adopten uns 25 gossos i uns 10 gats. I, d’aquests 25, només un o dos són gossos grans; sempre els volen petits, de no més de 5 o 6 quilos perquè puguin viure als pisos, i que siguin femelles”. Per què femelles? “Perquè no aixequen la pota...”

Mercedes Hernández és la directora de la protectora d’animals de Barcelona. Quan va veure l’estat deplorable en què estava quan va arribar a la ciutat fa 20 anys va sentir la necessitat imperant de fer-se’n càrrec. Ara és una entitat referent, però encara els queda moltíssim camí per recórrer. “La superpoblació és terrible i les entitats públiques han de fer més conscienciació per fomentar l’adopció, començant per controlar els animals que tenen al seu municipi, identificar-los i censar-los. La base de tot és la castració. En altres països com Anglaterra, Alemanya o Suècia hi ha ajudes per fer-ho. A Anglaterra els jubilats i els aturats tenen l’atenció veterinària totalment coberta, fins i tot l’esterilització”.

Les dues cares de les xarxes

“Les xarxes socials no ens fan cap favor”, es queixa Eva Fornieles. “Si vols un gat o un gos, el tens a cop de clic, gratis i ràpid. I això ens fa molt mal a nosaltres, perquè, si vols adoptar, has de venir fins aquí i pagar 150 euros per un gos i 125 euros per un gat. A part, fomenta la venda i el regal il·legal d’animals domèstics. Aquest és un problema que forma part de la desinformació, i no fa cap bé als animals que esperen un amo des de fa anys”. En canvi, hi ha comptes d’Instagram amb gran força, com el de l’actor Dani Rovira, que cada setmana penja fotos de gossos per adoptar amb un èxit immediat.

Fa dues setmanes la Mercedes i l’Andrés van rebre una trucada de matinada d’una gossera de Toledo explicant-los que havien trobat una gossa de dos mesos abandonada en una cuneta. Estava en una gàbia, plena de cremades, desnodrida i coberta de paràsits. Van anar cap a l’hospital. La gossa estava a punt de morir, com li havia passat al seu germà petit feia unes hores, i no els la van deixar veure fins l’endemà. Però l’endemà ja tenia nom: Megan. “Només vaig tenir dos minuts per fer-li la foto. No és la més bonica ni la millor que he fet, però és un bon exemple de la realitat dramàtica dels animals en aquest país; de fins on pot arribar la crueltat humana”. Però aquesta també és una història d’èxit i de bondat. Avui la Megan ja té pèl, va superar la quarantena, mou la cua quan menja i sent el carinyo dels seus cuidadors. Aquella foto va fer que la Megan fos menys invisible. Ara només li falta una família.

Més continguts de