Cinc segles de moda catalana a un clic

El Museu Virtual de la Moda de Catalunya entra en funcionament amb peces que recorren 500 anys d’història

La majoria no s’havien exposat, documentat ni fotografiat mai. Són peces de vestir dels nostres avantpassats que un dia algú va considerar que podien tenir cert valor i les va dur a un museu, però s’hi van quedar durant segles, plegades al magatzem, dins un calaix fosc que mai més es va obrir. Fins ara, que l’equip del nou Museu Virtual de la Moda de Catalunya les ha endreçat i posat en valor.

El museu, que des d’ahir es pot consultar sense restriccions a l’adreça www.museudelamoda.cat, va rebre el premi Lluís Carulla 2016. Gràcies a l’ajut econòmic que suposa el guardó, va poder impulsar-se el projecte, ambiciós i laboriós.

El primer pas va ser contactar tots els museus de Catalunya per veure si tenien peces de vestir, i així van detectar “que als museus catalans hi ha 6.499 peces de vestir històriques i només un 6% estan exposades al públic”. “Pel camí vam anar trobant museus que no sospitàvem que tindrien vestits”, com ara el Museu de l’Anxova i de la Sal, a l’Escala-Empúries; el Vinseum-Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, a Vilafranca del Penedès, i el Museu Pau Casals, a Sant Salvador (el Vendrell), ha explicat a l’ARA la directora del projecte, Laura Casal-Valls.

El nucli dur que ha treballat perquè el museu sigui una realitat -virtual, però una realitat- el formen les doctores en història de l’art i gestores del patrimoni Laura Casal-Valls i Barbara Marchi, la gestora d’activitats culturals Marta Sánchez i l’experta en comunicació cultural Ariadna de Vilallonga.

Un cop localitzades les peces, es van desplaçar a 38 museus catalans per documentar-les i fotografiar-les in situ. “De vegades hem fet viatges per documentar una sola peça, però valia la pena”, assegura Casal-Valls. Les prioritats a l’hora de triar les peces que entraven al museu online en aquesta primera etapa han sigut, d’una banda, “cobrir el territori”, és a dir, no catalogar totes les peces d’un museu capital que en té moltes i sí incloure’n una d’un museu remot, i, de l’altra, “cobrir la cronologia”. “Del 1890 hi ha moltíssimes peces conservades”, però no s’han limitat i també han anat a buscar roba d’altres segles. Al final el que de moment es pot trobar al Museu Virtual de la Moda de Catalunya és indumentària civil masculina i femenina des del segle XVII fins al XXI que es guarda en museus de les quatre demarcacions.

Poques faldilles?

Fent un escàner general del fons del nou museu ens adonem que hi ha moltes armilles masculines i molts vestits de dona, però que pocs estan sencers -a alguns els falta la faldilla-. El motiu, segons explica Casal-Valls, és que, en tenir més roba que el cos del vestit, les faldilles moltes vegades es reaprofitaven per fer altres peces. La moda ràpida encara trigaria segles a irrompre a les nostres vides, els teixits eren preuats i cars i no podien llençar-se alegrement.

Després de destacar que al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, hi han trobat “peces molt xules”, Casal-Valls reconeix que algunes peces no han entrat al catàleg d’aquest nou museu “perquè han sigut molt modificades al llarg de la història” per necessitats de la persona que les duia o per modernitzar-les i seguir-les portant, de manera que ja han perdut la seva identitat pròpia i són una amalgama d’estils i no transmeten la moda d’un indret i un moment determinats.

“Del segle XIX es conserven moltíssimes peces per la idea romàntica de conservar les coses de la família, per això es troben peces de menys qualitat i més modificades. Del XVIII hi ha poc, però de molt bona qualitat, de valor”, explica.

Pel que fa a l’abundància d’armilles, pot ser que sigui perquè “es gastaven menys que els pantalons i la jaqueta”, diu la directora del Museu Virtual, alhora que apunta que han topat amb tantes armilles que ha fet “un màster en armilles”.

“Un vestit conservat perd la part essencial, que és la persona i la manera com el porta. Perd tot el que la converteix en moda, vaja. Amb el maniquí no és possible reproduir la vida, fins i tot de vegades la peça no acaba de casar-hi, és un cos inert. Per això al museu incloem enllaços externs que ajuden a fer llegibles les peces”, detalla la directora, que fa referència a materials complementaris com ara pintures, fotos, textos d’hemeroteca i altres documents “que expliquen, per exemple, com era la moda de l’època i la tècnica amb què es va fer la peça”. A més, s’inclou un capítol de biografies de creadors, des d’alguns tan coneguts com Pertegaz fins a modistes de les quals s’han conservat etiquetes. “És la primera vegada que es posen en valor noms modestos”, diu.

“Cada peça és com un viatge a l’època en què es va fer”, diu l’experta, que ja té els ulls tan entrenats que quan agafa una peça sap perfectament la dècada, o fins i tot l’any, en què es va fer. Als més inexperts ens ajuden a contextualitzar-les amb materials complementaris: per exemple, les peces de la dècada del 1950 van acompanyades d’anuncis del moment.

L’època més recent, la de la dècada del 2010, està representada al nou museu amb les peces que atresora el Museu del Disseny de Barcelona, moltes de les quals guanyadores del premi al Disseny Emergent 080 Barcelona Fashion. “Aquí ja hi ha un canvi de paradigma. La d’abans és roba usada, gastada, suada, i aquesta ja és una moda conceptual, no portada, de passarel·la. Són prou especials perquè no parlin de la moda d’avui al carrer, són peces icòniques”, descriu Casal-Valls.

Un museu en expansió

“Volem continuar treballant-hi”, diu la directora, al·legant que tanquen una primera etapa del museu, la que s’ha finançat amb el premi Lluís Carulla, i n’obren una segona en què esperen fer campanyes concretes a base de finançament individual, subvencions, patrocinis... “Fins ara només hem catalogat indumentària civil masculina i femenina, però volem incloure-hi indumentària de treball, infantil, roba interior, litúrgica, d’esport... S’ha de cobrir tot el relat històric català de la indumentària”. Els particulars podem fer que el museu continuï eixamplant el seu fons, bé fent donacions o apadrinant peces. Ara bé, “hi ha moltes marques dedicades a la producció de moda que haurien de tenir el seu lloc al museu. I per documentar el patrimoni privat el finançament hauria de venir del privat”, ha dit amb esperança.

Un estampat ‘similar’

Una anècdota il·lustra a la perfecció la importància de la feina que està fent l’equip del Museu Virtual de la Moda de Catalunya. Quan Laura Casal-Valls va consultar una coneguda seva, experta en estampació, sobre la tècnica que s’havia utilitzat en una peça que estaven catalogant, la coneguda li va dir que al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu n’hi havia una d’estampat molt similar però que estava en molt més mal estat que la que li ensenyava Casal-Valls. “Era la mateixa!”, diu amb orgull, conscient que la feina d’insuflar vida a la peça, farcint-la i posant-la al maniquí, havia fet que lluís millor. “Hem arribat a estar una hora per plantejar una peça en un maniquí abans de fotografiar-la”, diu. Però és que a l’eternitat no s’hi pot passar de qualsevol manera.

Més continguts de