Escriptor I PeriodistaSi hi hagués essència immutable, no hi hauria religions. Ni tan sols creences. Tothom igual des dels inicis, cap divergència, cap caminar. Però resulta que el cor batega i la ment pensa emportats per uns peus que no s’aturen, una mirada que es perd, una oïda que no sap tancar-se. Així, com a cossos individuals, també com a cossos socials, fem i desfem, imparables.
El gran erudit Gershom Scholem, després de molts anys d’estudiar la història dels jueus, estava convençut que no es podia parlar d’un únic judaisme. “El judaisme de cada època -afirmava- s’assembla, en primer lloc, al mateix món molt més que al judaisme d’èpoques anteriors”. I aquí podríem substituir “judaisme” per qualsevol altra religió. No només en l’experiència conjunta, també cada membre d’una comunitat religiosa s’assembla més als seus veïns i entorn pròxim que no pas a la gran comunitat de fe a la qual pertany. Malgrat el desconcert, la por o la impotència que això li pot provocar.
Com recorda l’antropòleg i teòleg jesuïta Xavier Melloni, la tradició no és repetició, sinó transmissió. En aquesta transmissió, el receptor no és neutre. Rebem perquè vivim i vivim perquè canviem. ¿Això serveix per descartar tota experiència de fe o anul·lar les idiosincràsies i matisos de cada tradició espiritual? Ni de bon tros, però sí que ens és útil, molt útil, per no fer de cap creença un ídol inamovible, impertorbable i, sovint, agressiu, davant de tot allò que el pugui incomodar, alterar o replantejar.
Acollir el receptor que som és, en última instància, acollir la nostra fragilitat de caminants. I si bé podem convertir el passeig en peregrinació i imbuir-nos del sentit de sacralitat, no deixem d’escoltar el frec de les soles amb el terra per no oblidar aquest moviment inacabat i, per tant, inesperat.
