L’era de Narcís: per què ens agrada tant mostrar la nostra imatge?

BARCELONAEngeguem el mòbil, girem la càmera, estirem el braç i ens fem una foto. Dues. Vint. Fins que n’hi hagi una que ens agradi prou, i li fem tres retocs, li posem una tirallonga d’etiquetes i la pugem a les xarxes. Esperem, enganxats a la pantalla, per veure a qui li agrada i què en diuen. Tots ho hem fet, oi? La majoria algun cop, però altres de manera compulsiva.

“La gent avui, en aquesta societat tan informatitzada, s’explota massa fent-se fotos. La culpa la té la revolució tecnològica. Abans un carret de 24 et durava un estiu; ara fas 24 fotos en un minut”, compara Andrés Montes, director de la Clínica Psicologia Reus i membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). I continua obrint-nos els ulls a una conducta que ja hem detectat però potser no hem analitzat: “Fotografiar-se un mateix pot semblar la cosa més innocent però pot formar part d'un cercle viciós” en què la recerca de reforç aliè, dels famosos 'likes', ens fa estar enganxats a la pantalla. “I si no aconseguim el que volem, què fem? Més fotos”, conclou.

Un control descontrolat

Marta Perea, psicòloga del departament d'addiccions de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, recorda que “el culte a la imatge existia molt abans que existís la tecnologia” i opina que “l’addicció a les selfies és com una moda, no podríem parlar d’una patologia”. “Però com totes les modes, si es porta a l’extrem pot tenir riscos”.

La conducta de penjar fotos nostres a les xarxes socials “portada a l’extrem podria compartir característiques” amb algunes addiccions, segons diu Perea, i esmenta els possibles vincles: “La immediatesa, la recerca d’una recompensa externa i la incertesa de quan arribarà aquesta recompensa, cosa que pot comportar passar més temps” davant la pantalla per comprovar a qui li agrada i què diuen.

“Fer-se tantes fotografies pot arribar a ser tan perillós com mirar-se a un mirall, i tot depèn de la persona que ho faci i del control que tingui. Pot arribar a ser una droga, i el problema no és l’accés que hi tens sinó l’educació. Si saps quan ho has de fer i quan no”, explica Montes. La pregunta seria: sabem quan ho hem de fer? I en última instància, per què n’abusem?

Per què ho fem?

El psicòleg té clar què es busca amb aquesta conducta: “Aconseguir que la gent ens vegi per reforçar la nostra autoestima. La gent es torna addicta als reforços i sent la necessitat de continuar-ho fent. L’objectiu final és aconseguir la fama, la popularitat. Ens han venut que ser famós és l’èxit. Ara bé, cada dos dies surten famosos que no aguanten, però la gent això no ho analitza”.

La psicòloga apunta que “pot tenir més risc la gent amb trets com ara la inseguretat o baixa autoestima”, i que si et poses a gratar en un cas concret d'addicció a les selfies és possible que, submergides, hi hagi altres característiques que propicien aquesta addicció, com ara dificultats de relacionar-se o necessitat d’atenció.

Les alarmes ens han de saltar quan veiem que algú del nostre entorn, o nosaltres mateixos, tenim una conducta obsessiva i impulsiva que ens impedeix fer vida normal. Exemple: “Aquell que es fa 80 fotos cada dia i perd qualitat de vida perquè deixa de fer coses per quedar-se a casa retocant les fotos, preparant el pentinat per a la pròxima foto… i que això no el compensa”, relata Montes. Malgrat tot, la clau de volta no està en la quantitat de fotos que es fa: “Quantificar-ho és difícil. Hi ha gent que per fer tres fotos ja s’hi estarà tot el dia” i estaran igualment enganxats.

L’ego ens retrata

Immortalitzar-se un mateix s’ha fet des de temps immemorials “per deixar un record per als ulls futurs” i com a “procés d’aprenentatge sobre qui soc i com soc”. “Els autoretrats són documents d’identitat”, explica a l’ARA per correu electrònic Liz Rideal, fotògrafa, retratista, professora de belles arts i comissària que ha treballat durant més de 30 anys a la National Portrait Gallery de Londres.

Rideal ha participat en la confecció de la nova versió actualitzada de '500 autorretratos' (Phaidon), un volum que, com indica el seu nom, aplega mig miler d’autoretrats fets per artistes, des de l’antic Egipte fins a l’actualitat. Tots són en dos dimensions, majoritàriament pintures i fotografies, i de casa nostra hi aporten el seu Dalí, Miró, Picasso i Luis Menéndez. Alguns són fidedignes, d’altres, onírics i distorsionats; uns quants servien per mantenir-se actiu i en forma entre encàrrec i encàrrec amb l’únic model que estava disponible les 24 hores i mai feia tard: el mateix artista.

Quan se li pregunta a l’experta quina creu que és la raó principal per la qual un artista decideix convertir la seva imatge en una obra d’art, contesta una sola paraula, exclamativa i en majúscules: “EGO!!”, clama Rideal. I aquesta força interna que tenim tots els humans no implica que el resultat no desvirtuï la imatge del mateix autor. Mireu el que es va fer K.J. Marshall 'A portrait of the artist as a shadow of his former self' (1980), on és una ombra desdentada, o la desesperació amb què ha passat a la història Courbet.

Narcisime 3.0

Segons explica Perea, una persona narcisista és la que “es basa en expectatives molt grandioses i té una necessitat de ser admirada pel seu entorn i una falta d’empatia per la resta”. La quantitat poblacional que pateix aquest trastorn és “d’entre un 0% i un 6,2%, i el ventall és tan ampli perquè són dades de població general”.

El narcisista de vegades presenta altres trets de personalitat que apunten en la mateixa direcció, però, en tot cas, segons adverteix la psicòloga, el narcisisme “no té per què relacionar-se amb les selfies que fem”. “Les selfies són més aviat una moda, un fenomen sociològic, una actitud que ens fa relacionar-nos amb la resta i identificar-nos com a grup”.

Aquest narcisisme, “del qual sorgeix aquest impuls per estimar-se i exposar-se”, detalla Montes, pot tenir altres conductes associades, com indicava abans Perea: “Falta d’habilitats socials, baixa autoestima, falta de control de la frustració…” Però en aquesta vida tot té solució –tret d’una cosa– i l’ajuda que pot brindar un psicòleg especialitzat passa per la reeducació del pacient, fer-lo coneixedor dels “avantatges i desavantatges del que fa”, i la “desintoxicació”, és a dir, “racionalitzar els moments en què farà ús” de la càmera. “El que seria convenient no és deixar de fer-ho, sinó fer-ho de manera racional”, diu Montes. O sigui: poc i bo.