Estils 29/12/2017

Ultravioleta: com és el color del 2018?

A mig camí entre la litúrgia i l’excentricitat, el color que Pantone ha decretat com a oficial per al nou any es un to complex i ple de matisos

Laura Sangrà
4 min
Ultravioleta:  com és el color  del 2018?

BarcelonaAmb el codi 18-3838, tan fred com el mateix color a què fa referència. Així es coneix tècnicament l’ultravioleta al Pantone Color Institute. Com cada any des del 2000, la branca de Pantone que es dedica a fer de consultora i assessora cromàtica per a marques ha triat el color que predominarà l’any entrant. Ara, a les portes del 2018, ha determinat que quan passem la pàgina del calendari ens endinsarem de ple en el regnat de l’ultravioleta.

“Transmet originalitat, ingenuïtat i un pensament visionari”, ha detallat la directora executiva del Pantone Color Institute, Leatrice Eiseman, alhora que ha explicat que la tria es va fer per comunicar un missatge “optimista i d’esperança”. Si bé és cert que el to porpra s’associa a moviments d’esquerres i feministes, així com a l’espiritualitat i la introspecció, és un color massa complex per reduir-lo als adjectius que fa servir Eiseman i amb els quals, de fet, altres experts consultats per l’ARA no hi estan d’acord. És un color dur, fred, ple de matisos i connotacions antagòniques i complex, molt complex. Tant com els temps que corren.

Blau i roig en tensió

“L’ultravioleta és un color que busca la pau entre dos colors oposats, el blau i el vermell. Busca el compromís entre dues energies divergents, és molt més que la suma de blau i vermell, és molt modern”, explica Glòria Jover, consultora de Pantone des de fa dècades i amb estudi propi a Barcelona. Segons diu, el to del 2018 és “l’evolució del rosa, el color dels mil·lennials que ha dominat durant vuit anys. Aquell rosa buscava la provocació, no era cursi, i va ser important per al públic masculí, per trencar rols. Era modern, i arran d’allò la tecnologia es va rosificar”, recorda.

La influència de la tria anual de Pantone és innegable, i la capacitat de prospecció també. Basant-se en la possible evolució dels colors que ja són tendència i en indicis que reben de tot allò que ens envolta i que a la resta de mortals ens passen desapercebuts, els experts de Pantone arriben a posar-se d’acord sobre quin serà el pròxim color estrella. Des del 2000 fan la tria del color de l’any sempre amb encert, malgrat que de vegades hagin sigut eleccions ben estranyes, com la del 2016, en què per primera vegada van triar dos colors: rosa quars i blau cel, una dualitat tan clàssica i superada que no semblava seguir gaire el ritme d’uns temps marcats pel genderless, és a dir, tot allò que defuig el binomi de gènere.

“Els colors cal conceptualitzar-los i descontextualitzar-los al mateix temps. No hi ha veritats absolutes en les seves interpretacions”, revela Pere Ortega, membre de The Color Community, una associació de professionals del disseny que realitzen estudis sobre tendències cromàtiques i proposen paletes de colors per temporada. “Considerem molt arriscat voler designar un to concret a un període de temps determinat. Potser els sectors més frívols o més automatitzats del mercat necessiten aquest tipus de simplificació cromàtica, però si parlem de cultura visual i difusió d’avantguarda del color dins de la societat creiem que no té sentit ni utilitat fer prospeccions tan reductives. L’any passat Pantone parlava de greenery i ens semblava un concepte més obert, interessant, generador... I per aquest motiu menys erroni”, rebla Ortega.

Entre ioga i missa

L’anàlisi que fa Jover de l’ultravioleta passa per “l’excentricitat”. “S’ha de tenir caràcter per fer-lo servir”, afegeix, i certa modernitat new age, perquè “és com si vingués d’un altre planeta, és molt futurista”. “I espiritual, té a veure amb un trencament d’esquemes i una obertura de ment”, diu Ortega, que relaciona l’ultravioleta amb “l’imaginari futurístic de la tecnologia i la mecànica imaginada”, però discrepa amb la connotació espiritual: “Creiem que està vinculat amb les litúrgies, més que amb el tema espiritual. I amb aquesta connexió mental ens porta més a l’opressió que a la llibertat... a l’ordre establert que s’ha de seguir cegament, més que a la creativitat explosiva”, suggereix, i rebla poèticament: “Els núvols de tempesta no t’obren la porta cap a la creació, t’oprimeixen i t’obliguen a protegir-te del que és desconegut o natural superlatiu”.

El primer tint sintètic

Segons recullen Kate Scully i Debra Johnston Cobb al seu llibre Predicción de tendencias del color en moda (Gustavo Gili), el 1856 el químic William Henry Perkin va descobrir accidentalment el primer tint totalment sintètic. Eren tints d’anilina, derivats del quitrà d’hulla, i el primer to que va aconseguir va ser la malvina, un violeta intens. Aquesta troballa va suposar una alternativa econòmica al porpra que feien servir la reialesa i les classes altes i va ser un motor de les tendències. El porpra era un color tan difícil d’aconseguir que les lleis sumptuàries dictaven que només les persones del rang més alt podien lluir-lo, fins al punt que la reina Elisabet I d’Anglaterra (1533-1603) va restringir-ne l’ús a la família reial.

La moda sembla que serà la indústria en què l’ultravioleta podrà tenir més presència, mentre que a l’interiorisme ho tindrà més difícil, segons coincideixen a dir Jover i Ortega. Altres, com l’automobilístic, que es podria esperar que fos impermeable a l’ultravioleta, podria donar-nos sorpreses perquè “els usos del color poden ser subtilíssims”, diu Jover.

La politització

dels colors

El poder dels colors és innegable. “El color provoca respostes emocionals i això el converteix en una eina molt poderosa de màrqueting per als productes de consum”, diuen Kate Scully i Debra Johnston Cobb al llibre Predicción de tendencias de l color en moda. I encara diuen més: “Sense l’atractiu emocional del color només compraríem productes amb finalitats utilitàries, per pura necessitat”. Per aquesta càrrega emocional i simbòlica que ha pres aquesta temporada el color groc, molta gent s’ha comprat, precisament, jerseis, bufandes i gorres grogues. I la junta electoral va prohibir el color per assegurar, segons diuen, unes eleccions parlamentàries justes. “Prohibint el groc estan prohibint la llum!”, clama Glòria Jover al·legant que el color sempre s’ha associat al sol i a l’alegria. Admet també que ha agafat “una simbologia que fins ara no tenia: és un groc revolta, humanitat, protesta, solidaritat”. El groc és l’últim però no l’únic color que ha pres connotacions polítiques, i no cal anar gaire lluny per adonar-se que cert groc ja era d’ERC, el taronja és Ciutadans, el blau és PP i el morat és Podem. Els colors són moltes coses però no són ni neutrals ni apolítics.

stats