Ara Estiu 25/07/2016

Bogeria per Seal a Peralada

El britànic celebra 25 anys de carrera davant un públic rendit al seu ídol

Marta Porter
3 min
Seal va baixar de l’escenari per cantar Killer entre el públic del Festival de Peralada, que es va aixecar enfervorit per poder ballar amb ell.

PeraladaSeal FESTIVAL DE PERALADA 23 DE JULIOL

Va entrar a l’escenari a les fosques entre els sons electrònics de Crazy i la seva veu sedosa va fer explotar el públic amb crits, xiulets i aplaudiments. Potser Seal no és prou popular a casa nostra, però l’Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, en la seva única actuació a Catalunya, es va omplir dissabte de fans incondicionals. La mitjana d’edat del festival havia baixat en picat.

Amb una explosió de llum i so, i des de les escales de l’escenari, aquest anglès de gairebé dos metres, amb caçadora i botes vermelles, ens va deixar a tots rendits amb un moviment de maluc. Quan va baixar a cantar Killer entre el públic, tota la platea es va aixecar enfervorida per poder ballar amb ell. Seductor, energètic, electritzant, amb dues cançons havia convertit Peralada en una discoteca. Els mòbils treien fum malgrat la prohibició.

Amb una posada en escena senzilla, dos músics als teclats, guitarra i veus, va passar-se al món de les balades presentant el seu últim disc, 7, amb el qual celebra els seus 25 anys de carrera. Van sonar Daylight saving i Do you ever, on captura diferents dinàmiques de l’amor, des de la ira fins a l’alegria, l’acceptació, la tristesa o la imprudència. Amb veu suggerent i vellutada, Seal va interactuar amb el públic, entre cançó i cançó, lloant Dalí i preguntant quanta gent havia comprat el seu últim CD. Pocs. “I l’anterior?” També pocs. No obstant això, els fans van entonar les lletres de les cançons que ens arraulien a tots en un ambient tranquil i moderat, totalment diferent a l’explosió inicial.

Dominant l’escena movent-se d’una banda a l’altra de l’escenari entre feixos de llums de colors, el rei britànic del soul va seguir seduint amb la seva veu sedosa i entregada i els jocs vocals per saltar al 1994 amb Prayer for the dying. Animant a cantar i picar de mans el públic va tancar la primera part amb Love’s divine per passar al recital acústic. Amb una guitarra blanca i tocant amb la mà esquerra, va passar-se a l’intimisme i, de nou barrejant-se entre el públic amb un raig de veu ben modulat, va seduir tothom amb Sara smile. “Ets un monstre!”, li va cridar algú. Van sonar temes nous com Love i Every time I’m with you i alguns d’antics com Don’t cry, a dues veus amb el guitarrista i vocalista Isaac Bolivar, també molt entregat i aplaudit; i va apel·lar a la responsabilitat de l’artista per crear un món millor a Mad world, encadenada amb My vision per tornar a l’essència més funky a l’alegre The right life.

Va acabar un concert rodó tal com havia començat, recuperant la faceta més discotequera, amb un dels grans himnes que li va valdre un dels quatre Grammy de la seva carrera, Kiss from a Rose -banda sonora de la pel·lícula Batman forever - altra vegada amb el públic saltant enfervorit fins al punt que una espontània se li va posar a ballar a dos mil·límetres i ell la va arrossegar a l’escenari, on la noia va respondre com una professional. Seal va tancar el concert altra cop enfilat dalt d’una cadira amb Life on the dance floor, deixant-s’hi la pell, ballant amb unes, xiuxiuejant a cau d’orella a les altres i movent suggerentment els malucs i el pit per acabar regalant el seu cor a un públic cent per cent entregat al seu ídol.

stats