Mesos de llum 30/07/2022

Contemplar la planta

2 min
Obres de Sara Bonache

A l’estiu hi ha moltes hores de sol i les plantes se les mengen. Encara que les flors esclaten a la primavera, és en els mesos que hi ha més llum quan podem esbargir-nos veient-les devorar. Quan t’expliquen la fotosíntesi a la classe de ciències naturals, sembla un automatisme fordià amb molt poc misteri. Però, per poc que hi pensem una mica, ja es veu que una planta és un miracle, una pedra filosofal que amb quotidianitat insultant transforma l’inorgànic en vida. És natural que les trobem instintivament boniques.

Que les flors no es moguin podria tenir molta transcendència cultural. El nostre biaix ideològic en favor de la contemplació, que des dels filòsofs clàssics sabem que és un ideal molt més elevat que l’avarícia i la trista vida productiva, podria ser culpa de les plantes. La facultat locomotiva hauria de ser la joia de la corona del regne animal, però resulta que els animals ens rendim davant de la immobilitat.

I no és només que ho fem a la Natura, sinó que la nostra definició d’epifania estètica és una persona quieta davant d’un quadre igual que una abella flotant davant les buguenvíl·lees. La història de l’art podria ser un simple peu de pàgina de la història vegetal, dominar la pintura poc més que intentar imitar la dialèctica de perfums i verins amb què les plantes atrauen el que els convé i foragiten el que no.

Si aneu al carrer Trafalgar de Barcelona aquest agost, entre altres galeries estupendes hi trobareu la contemporaníssima Bombon Projects. Passada l’exposició principal, hi ha una saleta al darrere amb uns quants quadres de Sara Bonache (Vilanova i la Geltrú, 1991). Segons ens informa el fullet, “Les imatges són el resultat de l'entrellat entre representacions d'un imaginari anatòmic femení i la fesomia de les plantes”. Una altra manera de dir-ho és que veureu flors-cony precioses i inquietants alhora.

Avui que la majoria de l’art interessant està pensat per generar distància cerebral, els quadres de Bonache invoquen una atracció animal intempestiva. En l’estructura primordial d’aquestes flors imaginàries, hi ha la genealogia de les nostres idees de bellesa i de lletjor. Diria que per això el que més em captiva de les pintures són unes petites gotes que no queda clar si són rosada, suor, llàgrimes, semen o fluix vaginal. Si el desig no fos més que un tràmit perquè les plantes es reprodueixin, s’entendria per què el fem anar tan malament.