L’economista que portem a dins

Som màquines de supervivència, robots cegament programats que fem de vehicles amb la finalitat de preservar les egoistes molècules conegudes com a gens. Aquesta visió dels éssers vius que va popularitzar l’etòleg Richard Dawkins mai deixa ningú indiferent. Les repercussions filosòfiques que comporta, i el fet que moltes vegades es malinterpreta, aixequen molta polseguera. L’organisme, ja sigui el d’un gos o el d’un escamarlà, pren decisions calculades per maximitzar la supervivència a llarg termini dels gens que l’habiten. Els gens, a través del desenvolupament embrionari, han programat el sistema nerviós, que és el que pren les decisions. Aquestes decisions, tot i que són inconscients, sembla que les hagi dut a terme un economista assenyat. Aquest Mas-Colell que portem a dins actua gestionant els recursos limitats per passar els gens a les futures generacions.

Com a exemple Dawkins utilitza la planta de la patata, que aconsegueix els recursos a partir de la llum del sol, de l’aire i de la terra. L’economista assenyat -que és la planta- ha de decidir quina aportació de recursos dedica als tubercles -que són el magatzem de futur-, quina a les fulles -que són les plaques solars que donen energia-, quina a les arrels -que serveixen per captar aigua i minerals-, quina a les flors -que fan la publicitat per atraure els insectes pol·linitzadors a canvi de pagar-los amb nèctar-, quina a les tiges -que donen suport a les fulles-, etc. Si es destinen massa recursos a un departament en concret, per exemple a les arrels, i massa poc a un altre, com a les fulles o les flors, en resultarà una planta menys exitosa que una que tingui un pressupost molt més equilibrat i ben distribuït en tots els sectors de l’economia de la planta.

Cada decisió que pren un animal, sigui de comportament, quin múscul toca moure, o de desenvolupament, quina part del cos cal fer créixer més, és una decisió econòmica. És una tria sobre la distribució dels recursos que són finits. De la mateixa manera també ho són les decisions que tenen a veure amb la quantitat de temps que s’assigna a l’alimentació, a competir amb els rivals, al flirteig per aparellar-se, a tenir cura de les cries, etc.

A qualsevol lloc on mirem hi ha economia: càlculs inconscients, com si deliberadament se sospesessin els costos i els beneficis.

Quanta lucidesa! Com cantaven els Antònia Font: robots innocents. Però eficients.

El consell: jugar al ping-pong

Per començar a ensenyar-lo a venir quan se’l crida l’exercici més senzill de tots és el joc del ping-pong, en el qual el gos fa de pilota. Es tracta que dues o més persones se situïn una mica separades en un lloc tranquil on no es pugui distreure. Pronunciarem la paraula que hem triat perquè vingui una sola vegada. Just després, ens ajupirem i l’incitarem a venir. Quan vingui el felicitarem i el premiarem amb un trosset de menjar. Després el cridarà l’altra persona. Si el gos ve quan no és cridat, no se’l premia i el crida l’altra persona. Es tracta que relacioni la paraula amb l’acció de venir.