El ‘pijo’ internacional (primera part)
Si ets un descastat, si no tens ni bressol ni blasó, si no hi ha manera que et recordis dels segons cognoms dels teus avis i amb prou feines dels dels teus pares, si ets una dona, un home, feta a si mateixa, si no tens antecedents remarcables de cap mena i no hi ha res del que t’envolta que pugui ser qualificat com “De tota la vida”..., si, en definitiva, tot comença avui i tu ets el teu propi punt de partida, sempre et quedarà l’opció de convertir-te en un pijo internacional.
El pijo internacional és apàtrida. Ell és la capital del seu propi país, el seu paisatge, de manera que se sentirà còmode allà on sigui sempre que, també cal remarcar-ho, hi hagi disponible una suite -i per a ells sempre n’hi ha alguna de disponible- en algun hotel d’aquells que superen les cinc estrelles: Hyatt, Four Season, Mandarin, Marriott, Hilton... El pijo internacional no arrela, és nòmada, no pateix jet lag i presenta una gran capacitat d’adaptació al mitjà, de manera que resulta igual d’efectiu al Palau de Buckingham que a les Tres Mil Viviendas. El pijo internacional és transversal i, ja sigui a Londres o a Sevilla, tothom coincideix a dir que, tot i ser una fera de les inversions, també és superdivertit, que té molt de món i que sap viure la vida de veritat. El pijo internacional és, sens dubte, un autèntic apassionat, un enjoyer, per bé que, sospitem, aquesta tendència al divertiment deu tenir molt a veure amb la seva habilitat fent anar l’Amex Black o la Master Card Gold amb una tècnica quasi circense, motiu pel qual tots els beneficiaris de la seva joie de vivre acaben concloent que, a més a més de fer els millors gintònics de la Costa Brava i de ser un dancer dels que ja no en queden, és una persona tremendament generosa (per cert, una altra mostra del seu tarannà després és l’organització, cada any, d’una macrofesta per als treballadors de la seva empresa per als quals té la deferència, un cop acabat el curs, de tancar, per exemple, Port Aventura, perquè tota la plantilla gaudeixi il·limitadament dels loopings del Dragon Khan, o sia d’una vetllada màgica, amb tota la seva família i companys de feina i, com a colofó i com a exemple de la tan contemporània estètica del poti-poti, també d’un concert en exclusiva dels Manel, als quals presentarà el mateix Jesús Vázquez, oh, sorpresa, després que el pijo internacional hagi dit unes paraules motivadores i d’agraïment, durant mitja hora).
A la seva biografia oficial (l’ha dictada ell mateix) hi llegim que, als 14 anys, molt abans de convertir-se en milmilionari, va haver de posar-se a treballar, als matins, en un taller mecànic on fabricaven bobines de motors o alguna cosa similar, motiu pel qual el nostre home sap, com ens recordarà sovint, el que és embrutar-se les mans de greix. Amb el minúscul sou que li pagaven va poder seguir estudiant, de tardes, i treure’s el batxillerat per, un cop aprovades totes les assignatures amb molt bones notes, accedir a la universitat pública, on, gràcies a successives beques i a una feina de grum a les oficines d’un banc gestionat per capitosts de l’Opus Dei, va tirar endavant tres carreres: econòmiques, dret i filologia i lletres, que, de fet, era la seva autèntica vocació, gràcies a la qual, anys després, va crear una petita editorial, un premi literari internacional per a joves poetes i va traduir del francès al castellàJacques el fatalista de Diderot. És un fenomen molt habitual entre potentats: fer veure, gràcies a una sofisticada i aguda falsa modèstia (la típica falsa modèstia del ric), que el diner, que ells han sabut acumular a cabassos, no els interessa tant com els interessen totes les humanitats plegades.
Tot aquest esforçat bagatge personal, combinat amb l’atenta tutoria d’algun jesuïta professor de la universitat, és el que, segons glossen els cronistes deutors de la cultura catequista i neoliberal de l’esforç i la superació personal des de les pàgines d’un diari propietat del pijo internacional, explicaria la seva fulgurant i merescuda escalada social. La veritat, però, que mai no acaba d’aflorar, és que el primer milió de pessetes el nostre protagonista el va fer gràcies a una mescla de pura xiripa i picaresca (ara en diuen “Saber reconèixer una oportunitat de negoci”) i sense cap tipus d’esforç. És una realitat en què no s’insisteix mai prou: per fer-se molt ric, evitant delinquir en excés, sense aprofitar-se de les subvencions europees en excés (que és aquell subterfugi de la “col·laboració entre l’esfera pública i la privada”) o practicant una economia extractiva en excés, no cal res més que tenir un cop de sort i ser al lloc adequat en el moment precís. El pijo internacional, tot i tenir una curiosa fama d’auster, gasta a dojo i sense gaires miraments perquè sap que la seva gallina, és a dir, aquest sistema que anomenem finances, sempre acabarà ponent, més tard o més d’hora, un o dos ous d’or.
“Lo voy a decir en castellano por deferencia a los compañeros que han venido des de fuera de Cataluña. Mi secreto, ya lo sabéis, es tener siempre las antenas conectadas. Yo trabajo incluso durmiendo. Mi cabeza nunca descansa porque está instalada en el futuro y siempre he creído que de los fracasos se aprende más que de los éxitos. Como decía Diderot, «Solo las pasiones, las grandes pasiones, pueden elevar el alma a grandes cosas». ¡Equipo! No me cansaré de deciros estas dos cosas: nadie lo hará por ti y el principal enemigo para triunfar en los negocios es el miedo. Bona nit, buenas noches y, ahora, ¡a disfrutar del Tutuki Splash! ” (Continuarà.)
