26/08/2021

El ‘pijo’ modernista (segona part)

2 min
El ‘pijo’ modernista (segona part).

El pijo modernista té una remarcable tendència a l’autosuficiència i vol que tothom sàpiga que les coses li van extraordinàriament bé. Un dels seus talents ha sigut detectar en el progrés una oportunitat de negoci que l’ha empès a finançar carreteres, ferrocarrils, l’enllumenat del seu carrer, una presa hidroelèctrica (que, per cert, i com podem comprovar per la factura de la llum aquests dies, segueix estant en mans de la seva família...), una companyia transatlàntica, un banc hipotecari...

Una altra de les seves dèries és no semblar analfabet, que és, sigui dit de passada, una obsessió que els seus hereus no pateixen en absolut perquè actualment –i no només entre les classes privilegiades– semblar o ser directament un ignorant no penalitza. El pijo modernista, per contra, inverteix en cultura i es converteix en el mecenes d’un teatre d’òpera, d’una enciclopèdia, finança una expedició al pol Nord o la restauració d’un monestir romànic, aixopluga sota el seu sostre un pintor controvertit, un poeta il·luminat, un músic tísic... Tot menys semblar un pagerol.

Els seus hereus sempre expliquen que al seu besavi li agradava molt el teatre i que a la masia de Terrassa, projectada naturalment per un deixeble de Gaudí, s’hi va fer construir una tarima on es representaven obres clàssiques, adaptades per ell mateix, en les quals, a més, es reservava un paper protagonista. És llavors quan treuen d’una capsa, per ensenyar-te-la, una fotografia de l’industrial del cotó vuitcentista vestit com un dels tres mosqueters, floret, barret amb plomall, bigotet i perruca de tirabuixons llargs fins més enllà de les espatlles inclosos. També t’asseguren que a casa seva sempre els ha agradat molt la música, però molt i molt. Ells diuen que són “amants” de la música, i que la seva mamà tocava el piano com una professional (totes les dones dels pijos modernistes es veu que tocaven el piano com una professional...) però també pintava (com una professional) i era capaç (com una professional) de traduir de l’alemany, el francès i una mica del rus. Tot ho sabia fer la mamà, ja els dic, com una autèntica professional, per bé que les circumstàncies (ells per no dir-ne masclisme en diuen context) la van obligar a quedar-se a casa, rebent i entretenint les tertúlies del marit, educant els fills, fent obres de caritat a dojo i mantenint el servei a ratlla, és a dir, conformant-se sent allò que se’n diu una autèntica senyora.

“La mamà era molt culta, molt refinada, el pal de paller de la família, una autèntica senyora”.

Una altra cosa que els hereus dels modernistes sempre treuen a col·lació és la llista de personalitats que passaven per casa seva i que, segons asseguren, eren molt amigues “del papà i de la mamà”. Sempre hi ha tres noms que apareixen: Enric Granados, Severo Ochoa (o escullin vostès el del científic que més els vagui) i Josep Pla, que, francament, no entenem com van ser capaços de produir una obra tan vasta, perquè si ens hem de fiar dels nets dels seus amfitrions, aquests tres genis es van passar la vida anant a omplir el pap de casa de pijo modernista en casa de pijo modernista, incessantment. (Continuarà.)