27/08/2021

El ‘pijo’ modernista (tercera i última part)

3 min
El ‘pijo’ modernista (tercera i última part).

El pijo modernista, per si no fos prou, és dels primers que aposten per “la salut”. Això el conduirà a prendre les aigües als millors balnearis europeus, a banyar-se cada dia a casa i a practicar esports anglesos, que són els de veritat, en un club del qual serà soci fundador i que, de fet, segueixen governant els seus hereus des de la junta directiva. La recerca de la vida saludable fa que abandoni la seva casa natal de l’estret i fosc carrer de la Portaferrissa, o de Sant Pere Més Alt, per fer-se’n construir una, molt moderna i ventilada per als estàndards de l’època, i amb molta llum tamisada per vitralls, al passeig de Gràcia de Barcelona o en qualsevol rambla de la capital de província on tingui la base d’operacions. Així mateix, per deixar de respirar l’aire contaminant que emeten sobre la ciutat les seves pròpies fàbriques i respirar-lo pur, encarrega una torre “de recreo” envoltada per un important jardí (on sota la pèrgola es fumarà uns havans d’antologia, perquè encara estem en un moment històric en què fumar és bo per a la salut) a la Bonanova, a Sarrià o al Putxet, una mansió d’estil romàntic i amb tocs italianitzants que durant la Guerra Civil va ser requisada com a hospital de campanya o com a arsenal i que més endavant, i per culpa de no saber tocar la tecla adequada (no com els veïns), va ser expropiada per construir-hi la monstruosa, però suposadament pràctica, ronda del General Mitre.

Un cop consolidada la fortuna, aconseguit el prestigi social, resats cada dia els rosaris corresponents i aplacades les revoltes obreres de torn (que és allò que ells expliquen dient-te que “el besavi va ser dels primers a Catalunya de proveir els seus treballadors d’unes condicions laborals justes”, obviant que els tals treballadors li van muntar un pollastre de collons), el pijo modernista es dedicarà a la política -amb fundació d’un partit i d’un periòdic incloses-, perquè s’ha adonat que si abans el que volia era deixar un “llegat”, ara el que desitja és “influir”.

Els pijos modernistes actuals, els hereus d’aquells burgesos, ja no són tan influents i són minoria. Per si fos poca la seva dissort, han hagut d’aprendre a conviure, si no casar-s’hi directament, amb els membres de les fortunes més fresques, és a dir, amb els fills d’empresaris enriquits, per exemple, després d’inventar un giny (un desengreixant, posi per cas), amb els fills de venedors de cotxes d’alta gamma que només es poden permetre comprar mafiosos i futbolistes o amb els dels amos d’una cadena de supermercats amb els quals estan obligats a fer parella de pàdel perquè amb el tenis no s’hi aclareixen, ja que requereix massa concentració.

El otro día vi en el Círculo a Paquita Ramells, qué lástima, mira que tienen dinero, pues ni por esas: después de tantos años, se le sigue notando el colmado”.

Per seguir amb la tradició familiar de “retornar a la societat el que la societat ens ha donat”, els hereus del Modernisme, a banda de ser socis d’un o dos restaurants d’aquells on a la carta mai no hi falta com a plat estrella l’steak tartare, han creat una fundació que quan t’expliquen a què es dedica no entens absolutament res de res del que t’estan dient. A alguns els ha agafat, últimament, per obrir macrollibreries on els dependents tenen l’ordre de no mirar-te malament si t’estàs sis hores fullejant un llibre, decorades amb un interiorisme teatral però confortable on també se serveixen cafès i berenars gràcies a les arts d’un –atenció!– “barista”, i on s’organitzen debats, concursos literaris i conferències vàries. També n’hi ha que han col·leccionat art conceptual quan a ningú li importava un rave l’art conceptual (vaja, això com ara), o que han muntat una editorial especialitzada, i molt, en miniatures medievals.

De totes maneres, la majoria dels descendents d’aquestes nissagues modernistes al que realment es dediquen, per poder saldar, d’una vegada per totes, el conflicte provocat per una herència que té en dansa no menys de quaranta cosins, és a desmuntar cases, masies, torres i pisos heretats on han anat sedimentant mobles, revestiments, olis i tapissos, vitralls, indumentària i joies, a més de biblioteques completíssimes i documents diversos, acumulats durant cinc generacions, que s’han de catalogar minuciosament perquè acabin formant part d’una donació al Museu Nacional d’Art de Catalunya. És a dir, i per resumir, el pijo modernista actual fa inventari.