Les noves caçafantasmes i l’espectre del masclisme

Barcelona“Les feministes han arruïnat la meva infància”. Diferents variacions d’aquesta idea ridícula proliferen des de fa dos anys a la xarxa en resposta a les notícies i els tràilers del remake de Caçafantasmes, protagonitzat per un nou repartiment femení liderat per les còmiques Kristen Wiig i Melissa McCarthy, que avui arriba als cinemes. El més curiós d’aquesta allau d’odi cap a la pel·lícula és que ni tan sols s’ha esperat a l’estrena del film per massacrar-lo. “Abans d’escriure la primera paraula del guió ja hi havia gent que deia que era la pitjor pel·lícula de la història”, es queixava la guionista Katie Dippold. I té tota la raó. Una cosa és que el tràiler de la pel·lícula tingui el rècord històric de valoracions negatives d’un tràiler a YouTube (més d’un milió) i una altra que, una setmana abans d’estrenar-se, quan només l’havien vist un centenar de crítics, la pel·lícula ja tingués milers de suspensos al portal IMDb. L’anàlisi d’aquelles puntuacions és molt revelador: la majoria són d’homes (4.268, en comparació amb 509 de dones), la nota mitjana masculina és un 3,4 i la femenina un 6,4. Que un 57% de les puntuacions totals siguin un 1 sobre 10 (la nota mínima) suggereix que aquí no hi ha només una decepció, sinó una campanya d’odi en contra de la pel·lícula, que va arribar a la seva màxima expressió quan Leslie Jones, una de les protagonistes, va anunciar que abandonava Twitter “amb llàgrimes als ulls” després de rebre insults racistes i sexistes dels detractors del film.

El nou Caçafantasmes ha suscitat crítiques furibundes de personatges com Donald Trump i ha posat de manifest la fixació nostàlgica i el sexisme enquistat en una subcultura nerd cada vegada més dominant del panorama audiovisual d’Occident. Però el film ha comptat amb el suport dels protagonistes originals, que hi apareixen per fer un cameo: Bill Murray, Dan Aykroyd, Ernie Hudson i Sigourney Weaver. L’únic absent -però objecte d’un bonic homenatge- és Harold Ramis, que va morir el 2014 quan s’estava cuinant una possible seqüela amb part del repartiment original. El gran impulsor del projecte era Aykroyd, que havia escrit un guió, però Murray no ho veia gens clar. “El primer és un dels millors films d’entreteniment de la història -explicava Murray a l’ARA el 2014-. El segon, en fi, no està malament del tot. Però n’hem de fer un tercer? Pensa en El Padrí. ¿De debò necessitàvem la tercera part?” Quan es va anunciar la intenció de rodar un remake amb actrius en els rols principals, Murray va ser el primer a celebrar la idea. Però la seva benedicció no va ser prou per amansir les feres de la xarxa.

Capturant l’esperit original

Al darrere de la càmera de Caçafantasmes hi ha Paul Feig, un director sensible a l’univers dels marginats ( Freeks & Geeks ), hàbil en la barreja d’acció i comèdia ( Espies ) i expert a l’hora de subvertir els estereotips femenins ( La boda de la meva millor amiga ). Fan del primer film, Feig no ha intentat fer una còpia, sinó capturar l’esperit original. Com Murray i companyia, les noves caçafantasmes són estudioses del món paranormal menystingudes per la comunitat científica. No tenen recursos i la seva base és la segona planta d’un restaurant de menjar xinès. Són personatges nous, però, amb relacions i motivacions diferents, que no intenten imitar els del primer Caçafantasmes: ni Wiig intenta ser una versió femenina de Murray ni McCarthy de Ramis. I el personatge de Kate McKinnon -l’última sensació de Saturday Night Live - aporta una comicitat slapstick absent en el film original. L’excepció és una Jones que posa el toc de normalitat, que ja era representat per Hudson a l’original, tot i que amb un sentit de l’humor més desbarrat i físic.

Però la gran troballa còmica de Caçafantasmes -i probablement el cop de gràcia per als detractors masclistes- es veure l’actor Chris Hemsworth ( Thor ) interpretant en clau masculina l’arquetip de secretària agraciada físicament i ximpleta que cada cop que contesta al telèfon provoca un petit cataclisme. En aquest rol de telefonista apol·lini -més original que el que va fer Annie Potts el 1984-, Hemsworth roba escenes fins i tot a Wiig i McCarthy, que no és poca cosa.