45 anys de la petició de mà reial més recordada: Carles, Lady Di i un anell blau (de catàleg)

BarcelonaDiuen algunes cròniques reials que l'actual rei Carles III li va dir una vegada a la seva exdona, Diana de Gal·les, abans de separar-se'n, que ja es podria assemblar una mica a Sarah Ferguson, que tenia molt de carisma amb la gent i que era molt pragmàtica amb les coses de palau. Més somriure de cara enfora i menys fragilitat de portes endins era el que li reclamava a la mare dels seus fills, una dona que va arribar a passar-ho molt malament al seu costat no per la seva pròpia personalitat sinó pel tracte que ell li dispensava. Aquesta frase ressona més que mai aquests dies, quan hem sabut que la riallera i pragmàtica Fergie era, fins i tot, pitjor del que suposàvem: una cara dura capaç d'actuar sense cap mena de principi per tal d'assolir els seus objectius, que eren pràcticament sempre materials. Només per posar un exemple: després que Epstein fos condemnat per proxenetisme i per haver intentat prostituir una menor el 2008, ella va portar les seves dues filles a conèixer-lo a la mansió de Florida (als EUA) on passava l'arrest domiciliari. Com per congraciar-se amb el milionari que ara sabem també que la va mig mantenir gairebé una dècada. Com una espècie d'ofrena. Si Diana hagués sigut com Ferguson, tal com li demanava el seu marit, Carles III avui dia potser no seria rei de la mateixa manera que el seu germà ja no és príncep...

Aquesta frase del monarca ressona aquests dies tant per l'actualitat del cas Epstein com per l'efemèride que se celebrava el dimarts d'aquesta setmana: els 45 anys de l'anunci del compromís de Carles III amb Lady Di. O dit d'una altra manera: 45 anys del dia més tràgic de la vida de Diana, cosa que potser ella aleshores no sabia malgrat que, si et mires les imatges amb mirada actual, veus que potser ho intuïa. Tenim tots tan present aquell dia que sembla fa poc, però han passat quatre dècades i mitja del fet que, després d'un comunicat de la reina Elisabet II i del duc d'Edimburg, el príncep de Gal·les presentés al món la dona que havia escollit per casar-se: una jove aristòcrata de províncies que semblava la candidata perfecta per fer-li oblidar a Carles la dona casada de la qual estava enamorat. La dona que, malgrat tot aquell xou, és avui dia la reina consort del Regne Unit i de tota la Commonwealth: Camil·la Parker Bowles.

No era un conte de fades

45 anys després d'aquell breu passeig de la parella pels jardins de Buckingham en què els britànics van conèixer qui havia de ser la seva futura reina, veiem amb uns altres ulls que un home dret i fet de 32 anys –estranyament solter a aquelles altures...– escollís per casar-se una jove que ben just en tenia 19. 45 anys després entenem que aquella jove va ser ben entabanada malgrat que es cregués que allò era un conte de fades i que ella havia estat l'elegida per viure'l. Ara també entenem que en una família com la seva ningú la va advertir mai que potser allò no seria el que semblava. En una aristocràtica família com la seva se sentien elegits per aquell caprici del destí que els havia pujat des d'un comtat semiperifèric a ser família directa dels Windsor. 45 anys després veiem Diana com una víctima propiciatòria de tot aquell despropòsit d'interessos familiars per les dues bandes convertits en una pseudorelació sentimental que esdevindria el casament reial més important del segle XX.

Vist en perspectiva, també observem que el que aleshores es va vendre com un signe de modernitat no era més que una clara demostració de menfotisme per part de Carles. Un menfotisme que la seva xicota devia interpretar fàcilment aleshores com un acte de menyspreu davant de tot el món. Resulta que Diana va ser la primera membre de la família reial britànica a la qual es proposava matrimoni amb una joia que no havia estat dissenyada expressament per a ella. De fet, era tant el desinterès de Carles per la seva futura esposa que, a banda de no fer-li una joia ad hoc malgrat tenir tots els mitjans per fer-ho –o per manar-ho fer...–, va ser prou desconsiderat com per portar-li un catàleg de la firma Garrard i dir-li que s'escollís ella l'anell que li fes més gràcia. Aquesta és la trista història d'un dels anells més cèlebres de tots els temps.

Una joia per a la història

Aquell anell blau, amb un imponent safir central de 12 quirats i de talla ovalada envoltat de 14 diamants que tantes altres dones han desitjat des d'aquell dia, va ser el principi d'una trista història matrimonial que a poc a poc vam anar coneixent amb més profunditat. Això no obstant, lluny d'haver-se convertit en un símbol de mala sort, és avui dia un element internacional d'homenatge a Diana. Primerament, perquè Kate Middleton el porta en els actes més rellevants de la seva agenda, com a digna successora de la seva sogra que és. I, en segon lloc, perquè aquella peça de joieria va ser elegida per Diana basant-se en els ulls blavíssims que tenia la seva mare. Per tant, no era escollit per Carles, cosa que sí que li hauria donat una pàtina molt menys carismàtica.

A més, cal destacar que Lady Di va portar l'anell també un cop divorciada com un acte d'autoreivindicació, ja que amb ell cridava que era la mare dels futurs hereus de la monarquia britànica, una realitat que la mateixa institució detestava. De fet, aquest anell també està beneït pel que fa a la relació dels germans Guillem i Enric, ja que segons diversos especialistes el va heretar el segon quan va fer 30 anys però, en observar el valor simbòlic de la peça, va accedir que se'l quedés el seu germà gran, que era qui havia d'heretar el tron i de presentar algun dia la seva promesa al món com havia passat amb la seva mare. Aquest gest entre germans avui en dia no passaria per la nul·la relació que tenen. Potser era la cessió de l'anell el darrer gest fratern entre ells... Més que un anell, té ja la categoria d'amulet...

Plorant amb Grace Kelly

Dues setmanes després d'haver estat presentada per Carles, Diana apareixia al seu primer acte oficial, un concert benèfic al Royal Opera House de Londres. Era el 9 de març del 1981 i a la festa hi estava invitada també Grace Kelly, aleshores ja una icona pop consagradíssima gràcies al seu pas de reina de Hollywood a princesa de la Costa Blava. Anys més tard es va publicar que aquella vetllada no va ser gens feliç per a Diana, que ja havia descobert la vida matrimonial que li esperava amb Carles, un drama difícil de solucionar perquè havia anunciat dues setmanes abans que el juliol d'aquell mateix any es casaria amb l'hereu del tron britànic. Estava ja completament atrapada. Alguns cronistes van deixar constància que Gràcia de Mònaco se la va trobar plorant al lavabo de l'òpera. Amb el sarcasme propi d'una dona de 51 anys que havia sobreviscut a treballar amb Hitchcock i a 25 anys de persecució de la premsa rosa, s'altesa sereníssima de Mònaco li va dir a la jove Diana: "No et preocupis, estimada, tot anirà a pitjor".

El dia que Carles va presentar Diana, ara fa 45 anys, va presentar als periodistes el seu enamorament com "un procés gradual". Aquesta deu ser la forma més trista que s'ha utilitzat mai per definir una història d'amor que acaba de començar. No va fer ni l'esforç de dissimular. Per acabar-ho d'arrodonir, el príncep també va respondre a la pregunta de si estaven enamorats que "sí, sigui el que sigui el que signifiqui estar enamorat". Ara sabem molt bé que aleshores ell sabia molt bé el que era estar enamorat. Però no de Diana. Ella, en canvi, no havia tingut temps per comparar. La resta és ja història.