Crònica

'El meu avi', 'Rosina' i 'La bella Lola', tots junts, de nit

Calella de Palafrugell celebra les festes de Sant Roc amb la cantada d'havaneres de Canyers

3 min
Un dels moments de la cantada d'havaneres

Calella de PalafrugellEm sé El meu avi, em sé una mica de Rosina (la del verde palmar) i La bella Lola, si fa no fa com tothom, però mai havia anat a una cantada d’havaneres. Em conviden a Calella de Palafrugell a veure la de les festes de Sant Roc, a la calella de Canyers (entenent calella com a cala petita, segons l’Alcover-Moll). El grup Arjau, que no para de fer bolos durant l’estiu, sempre es compromet a cantar en aquesta festa, perquè va ser aquí on van començar l’any 97. Em diuen, els estiuejants i els vilatans, que veuré “una cantada diferent”. Que no he pogut triar millor.

Una casa de pescadors, d’aquestes que tenen una entrada a peu de sorra per a la barca, serveix de camerino als artistes. Jordi Grau, Jordi Rubau i Josep Maria Batlle, els tres components del grup, m’expliquen que en la segona part, després del cremat, hi convidaran veterans. En Fonso Carreras, en Xiqui Ramon i en Jordi Penas, tres històrics. “Aquí va començar a cantar en Fonso amb en Càstor Pérez, que era el pare de la Sílvia Pérez Cruz”, m’explica en Jordi. I una senyora, que ja seu a la cadira de platja que s’ha emportat, exclama: “Que és guapo, en Fonso”. “Era, era”, la corregeix una amiga, rient.

“Et deixo amb en Xiqui, perquè ell ho sap tot”, em diu en Jordi Grau. I em fa saber que l’Ernest Morató, un gran divulgador de les havaneres, era el seu oncle. Era barber, però pescava, tenia hort, com tothom, i una gran inquietud per la música popular. Avui hi ha una fundació amb el seu nom, que conserva gravacions dels anys 40. L’any 66 va publicar un llibre que es diu Calella i les havaneres

“Jo fa més de cinquanta anys que canto en aquesta roca”, fa en Xiqui. Perquè tot això ve de quan els pescadors cantaven a les tavernes i els estiuejants els convidaven a menjar i beure. Tavernes que ja no existeixen, com La bella Lola, Can Batlle, Can Ricard... “Primer de tot ho feien a cappella i portaven el ritme picant a les taules; després, el mestre Sirés, que és el compositor de La gavina, els acompanyava amb harmonia”. Li pregunto quin és el secret de cantar havaneres, i fa: “El secret dels tercets és empastar les veus”. Té raó. Un cop comenci el concert, sentiré com entre el públic algú diu: “A aquests sí que se’ls entén. I com afinen...”.

De dones sempre n’hi ha hagut en els grups, però poques. “El mateix Peix Fregit va començar amb una dona de primera veu, la Maria Cervera”, fa en Xiqui. “Sempre hi ha hagut més homes, perquè a les tavernes hi anaven més homes, però de dones sempre n’hi ha hagut”. A punt de començar, els pregunto pel repertori. “Farem La bella Lola i El meu avi al final”, em diu en Jordi, “perquè si les posem enmig, la gent les torna a demanar igualment”. I ric, perquè sento que diu: “The beautiful Lola”. Recordo, ara, que els Arjau, amb el cantant Lildami, van compondre una havanera LGTBI, preciosa, que va quedar finalista als Premis Enderrock, sobre dos soldats de la Guerra Civil que s’estimaven. Potser aquest és el relleu generacional, que tothom diu que de moment no existeix. Els Arjau són els més joves del sector, i en tenen 40.

Les barques són ombres negres a la platja (quantes barques que hi ha, potser moltes barques) i se senten les onades. Nens estirats a la sorra, turistes asseguts a les roques i vilatans previsors en cadires de plàstic aplaudeixen el començament del concert. “Aviam si faran El barquito de nácar”, sospira un senyor. Fa fresca i tothom es descalça. La nit no pot ser més preciosa.

 

stats