L'última

Pilar Eyre: “Jordi Pujol és molt tafaner: l’última vegada em demanava detalls de les amants del rei Joan Carles”

Escriptora, publica 'De amor y de guerra'

8 min

Pilar Eyre, 72 anys, 23 llibres i només un pulmó per culpa d’una tuberculosi quan estudiava Filosofia i Lletres i es revoltava contra l’ambient franquista en què havia crescut a casa. Periodista –“la majoria dels mitjans on he treballat ja no existeixen”–, ara youtuber i també escriptora de novel·les com la que acaba de publicar: De amor y de guerra (Planeta), una història que passa durant els anys quaranta a Barcelona i al sud de França. És un gust entrevistar-la perquè parla de tot, i molt. De Jordi Pujol, de Julio Iglesias i d’ella. Amb aquell castellà tan Pilar Eyre, tan Upper Diagonal.

He plorat llegint les últimes pàgines del teu llibre. Quina és l’última vegada que has plorat, tu?

— Una cosa que em fa plorar és el record dels meus pares. No puc parlar d’ells en públic perquè m’emociono. Marsé ho descriu molt bé en un dels seus llibres. És com si tinguessis una esponja mullada al clatell, i hi ha un moment en què algú prem aquesta esponja i plores.

Quin és l’últim record que en tens?

— Del meu pare, quan s’estava morint. Era molt gran, tenia 96 anys. Jo li deia: “Pare, et curaràs”. Aquestes mentides que acostumem a dir. Va fer un gest així, amb la mà, com dient: “No m’enganyis, sé que no serà així”. Aquesta mà tan eloqüent no la oblidaré mai. I després recordo l’última mirada de la meva mare. Jo pensava: “És que no podré viure sense la meva mare”. I ella em va mirar amb una cara com dient: “Doncs has d’aprendre a viure”. M’ho va transmetre amb els ulls. Aquests dos moments tan íntims és la primera vegada que els explico. M’han acompanyat tota la vida.

Tu has explicat que vens d’una família que havia guanyat la guerra, d’una família franquista. Quina és l’última discussió política que havies tingut amb el teu pare?

— Fixa’t, jo, en els darrers temps, quan el meu pare encara vivia, ja començava a escriure llibres força polèmics, un d’ells sobre Franco. Dos Borbones en la Corte de Franco està il·lustrat amb un quadre del meu pare, d’un retrat que li va fer a Franco, i jo pensava que li faria molta il·lusió: “Mira, pare, he posat el teu dibuix de Franco al llibre”. I ell em va dir: “Pilarita, no és hora ja que superem aquella època?” Ell mai no em parlava de la guerra, mai. Ell va estar condemnat a mort. Tota la Guerra Civil va estar a la presó Model. I jo sé coses de la presó, de com s’ho va passar, de com l’únic moment del dia en què descansava era quan al matí donaven la llista d’afusellats i arribaven a la lletra E, i sabia que aquell dia no el matarien. Aleshores descansava. Volia dir que tenia 24 hores més de vida, un noi de 20 anys. I jo sé que va passar això, però ell mai no me'n va explicar absolutament res. 

¿Mai has tingut una discussió política amb els teus pares?

— Home, esclar. No hem parlat del passat però de discussions polítiques, totes. Jo vaig canviar com quan gires un mitjó. Jo havia viscut en un ambient de dretes tota la vida. El meu oncle per part materna havia mort a la División Azul, era un heroi i teníem el seu retrat penjat a casa. Per part paterna, tots eren de Falange. Tenien càrrecs polítics. Tinc una tieta que va ser secretària de Pilar Primo de Rivera, una altra que va ser delegada provincial de la Sección Femenina a Catalunya, que era advocada. Jo havia viscut sempre aquest ambient i quan vaig entrar a la universitat, esclar, vaig començar a saber que els rojos no eren tan dolents, que a més la guerra no és que l’haguessin començat els rojos, és que l’havien començat els altres. Era el 67 o 68, és a dir, en ple franquisme, manifestacions diàries… I llavors tornava a casa enardida, dient: “Però m’heu enganyat!” Esclar, em vaig tornar més roja…, absolutament més roja que ningú, i les discussions amb els meus pares eren constants. Era horrible. 

Hi ha una cosa que es veu al llibre i és que les persones estan per sobre de les ideologies.

— Hi ha un dels personatges del llibre que diu una cosa que també la penso jo, evidentment. Que si les ideologies, les polítiques i els partits no posen al centre l’ésser humà, a mi no m’interessen, em repugnen. Perquè si són capaços, en nom d’aquestes polítiques, d’enviar vuit milions de joves, de nois en la flor de la vida, a la mort, en aquestes dues enormes carnisseries, a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial, en què diuen que volen millorar la humanitat? Com? ¿Sacrificant vuit milions de persones? És que això no s’entén, és una aberració, és monstruós. 

Pilar, quin és l’últim polític amb qui t’has sentit identificada?

— No ho sé, amb Jordi Pujol, potser. No et diré que siguem amics, perquè no ho som, però li tinc estima. M'enrecordo dels anys en què Pujol era president i em queia bé. M’agradava el que deia. És un polític a qui respecto. Soc amiga d’un dels fills, d’en Josep. 

Quina és l’última vegada que has vist el president Pujol? 

— El vaig anar a veure fa tres o quatre anys al despatx que té al carrer Calàbria. Era quan jo acabava de treure el llibre Yo, el rey, i ell és molt tafaner, em demanava detalls de les amants del rei: “Escolta, això de les senyoretes de Joan Carles, què?” I jo dic: “Però vostè ho devia saber, no?” “Es parlava, es parlava, però expliqui’m, expliqui’m, qui eren?” Jo dic: “Doncs miri, la mallorquina…” “Ai, Mallorca és un gran lloc, que maco Mallorca”. “I una vedet rossa amb les cames llargues, guapíssima…”

La Bárbara Rey. 

— Exacte. “I després qui més? Qui més?”, em preguntava. “Bé, després n’hi ha hagut d’esporàdiques”. “Ah sí? I Sofia?” Dic: “Home, aguantava perquè és una gran senyora”. “Però vostè creu que ho sabia?” “Ho sabia tot Espanya, president. Com no ho havia de saber la seva dona?” Crec que es rehabilitarà la figura de Jordi Pujol. En certa manera, la Casa del Rei ho va fer l’altre dia, al sopar de La Vanguardia, quan el rei Felip VI el va anar a saludar expressament i li va dir “President”. Jo m’enrecordo de Pujol als Jocs Olímpics dient als periodistes que tractéssim bé la figura del rei.

Pilar, l’última vegada que has dit “t’estimo” ha sigut a un home o a un gos?

— Bona! Crec que l'hi he dit al meu fill aquest matí. Sí, al meu fill l’estimo molt i intento ser molt carinyosa amb ell, i ell també ho és amb mi. Però sí, la causa animalista és una de les causes de la meva vida. Sempre he estat antitaurina. Amb Magda Oranich o Pilar Rahola fa molts anys que ens manifestem pel tancament de les places de toros.

L’última vegada que t’has enamorat?

— Fa uns anyets ja, uns quants anys...

Se’n pot saber alguna cosa més? També dec ser tafaner, com Jordi Pujol.

— Bé, he tingut una parella i hem trencat, l’estiu passat. Una parella de vuit anys. Érem nòvios. Ell vivia a Madrid i jo a Barcelona, o sigui que no convivíem.

Completa la frase. Últimament...

— La paraula feliç no m’agrada perquè crec que la felicitat no existeix, però sí que m’agrada la paraula contenta. I últimament estic molt contenta. Em sento lliure, em diverteixo, escric, que és el que més m’agrada del món. Tinc cada vegada més projectes, tinc moltes il·lusions i moltes esperances en aquesta última novel·la. 

Una segona joventut?

— Bé, la meva deu ser la quarta, ja! La base de tot això és que físicament em trobo molt bé. Jo he sigut una persona que ha estat molt malalta. Quan era jove, vaig tenir una malaltia molt greu que els metges no sabien ni si em salvaria. Tenia tuberculosi, ja existien els antibiòtics, l’estreptomicina, però jo tenia resistència als antibiòtics. Vaig estar a punt de morir durant dos anys. Va ser quan estudiava Filosofia i Lletres, i vaig haver de deixar d’estudiar. Tenia 20 anys. Vaig haver de marxar a la Vall d’Aran dos anys a viure amb la meva mare. Em vaig adonar també que els que em van cuidar no eren ni Ho Chi Minh, ni Mao Zedong, ni Fidel Castro, ni cap dels comunistes que m’agradaven. La que va venir a cuidar-me va ser la meva mare, pobreta, que era tan de dretes, però va ser qui va estar dos anys allà amb mi i això també em va canviar la mentalitat. Em van operar. Jo tinc un pulmó només. Em van haver de treure el pulmó esquerre. He viscut tota la vida només amb un pulmó, i tinc l’enorme avantatge que em trobo molt millor que quan era jove. Faig esport, cuido la dieta, no fumo, no bec gaire i em trobo fenomenal. A la meva edat, tot el que sigui poder dir que no em fa mal res, ja em posa contenta.

L’has trobat a faltar, l’altre pulmó?

— No, la veritat és que això em va obligar a fer una bona vida, saps? A fer exercicis respiratoris, a nedar... Vaig cada dia al gimnàs, cada dia, també dissabte i diumenge. Això també m’ha obligat a portar una vida que potser no hauria tingut. Al Papa també li falta un pulmó.

Ah, sí?

— Som com un club, els qui ens falta un pulmó. De vegades et diuen: “A mi em falta la melsa”. No és el mateix, sisplau. Encara hi ha classes.

Quin és l’últim hobby que has descobert, o només treballes?

— Mira, aquesta és la gran putada, eh! Jo abans tenia un munt de coses. Tocava la guitarra, pintava, sortia totes les nits... i això s’ho ha anat menjant la feina, la veritat. Quan vols fer tantes coses, passa això. 

Què és l’últim que saps de Julio Iglesias?

— La veritat és que hi ha un gran misteri. Per què fa quatre anys que no actua? Per què fa quatre anys que no sabem absolutament res d’ell? Per què no hi ha cap fotografia d’ell? Per què no hi ha entrevistes directes? Per què pel seu 80è aniversari no ha acceptat cap homenatge? No hem vist cap celebració familiar dels 80 anys, no ha fet cap declaració. Crec que hi ha un gran misteri amb aquest tema. Penso que passa alguna cosa, no? Per molt que els fills diguin que està estupendament, que està fenomenal, jo crec que passa alguna cosa que no sabem.

Però tu amb ell no hi tens fil directe?

— No, no. 

No l’has pogut felicitar?

— No, no, no. Estic molt preocupada, la veritat, perquè tinc una cosa especial amb ell. Hi tinc un feeling especial…

…que mai has volgut explicar exactament. Ara et preguntaria per l’última nit que vas passar amb Julio Iglesias...

— Vam fer de tot menys l’amor. No vam fer l’amor, no. Vam estar junts dos dies. He estat amb ell diverses vegades, però en aquesta ocasió vam estar a Eivissa, a l’hotel on era, a l’Hotel Pikes, i va ser llavors quan em vaig convertir en una devota seva, perquè em va semblar, no sé, vulnerable. Et fa sentir com si la teva opinió li interessés molt, et fa sentir especial. És seductor, té uns ulls vellutats, et mira... És un xaiet, un gosset abandonat. Et desperta tota una sèrie de sensacions, de les quals ell també és molt conscient, però que amb mi li van sortir molt bé.

Acabo. ¿Recordes alguna cançó d'El Último de la Fila?

— ¿El Último de la Fila? Enrique Urquijo, no?

No, Manolo García i Quimi Portet. 

— Clar. Ara no m’enrecordo de cap. M’agraden molt, però.

Al desembre tornaran.

— He quedat fatal. Segur que si n’escolto alguna...

Les últimes paraules d’aquesta entrevista són teves.

— És inevitable que parli del meu llibre, De amor y de guerra. Demanaria sisplau que el llegíssiu perquè, com diu el títol, és una història d’amor i de guerra que crec que us robarà el cor.

Pilar Eyre i Albert Om conversant abans de l'entrevista
Desodorant als cabells

Casa seva és al barri de les Tres Torres, a Sarrià-Sant Gervasi. Un pis gran, atapeït de llibres, de flors, de sofàs, de coixins, de fotos i, sobretot, de quadres, molts obra del seu pare, que era pintor. Entre ells, un retrat del marit de Pilar Eyre, mort el 2007. 

La Pilar és extremadament amable amb tot l’equip, té una paraula per a cadascú. Que li fa molta il·lusió sortir a l’ARA, repeteix. I riu, perquè aquest matí ha anat a la perruqueria i, quan ha sigut a casa, hi ha volgut afegir ella el toc final i, en comptes de laca, s’ha posat desodorant als cabells. L’entrevista la comencem quan el seu gos adoptat, el Brody, s’enfila al seu costat al sofà, ens repassa a tots, s’asserena, s’ajaça i posa el morro entre les potes. Ara, sí.

Albert Om és periodista
stats