L'espectacle mediàtic (fallit) dels Sarkozy, el principi d'alguna cosa més?

BarcelonaUna anàlisi mínimament freda i detallada del mediàtic ingrés de Nicolas Sarkozy a la presó parisenca de La Santé deixa en evidència l'estratègia l'expresident francès, que queda en ridícul. Dimarts a primera hora, qui va ocupar l'Elisi durant cinc anys –entre el 2007 i el 2012– va sortir d'un carreronet del caríssim 16è arrondissement de la capital francesa per dirigir-se cap al penal. La posada en escena era tràgica. Ell i la seva esposa, la model retirada Carla Bruni, baixaven per aquest carrer estret agafats de la mà i completament sols en direcció a la cantonada, on hi ha una replaceta. Allà els esperava el cotxe que havia de portar-lo a ell a la presó, i que estava envoltat de premsa i de simpatitzants. De fet, més de premsa que de simpatitzants.

Bruni, una de les tops més aclamades dels anys 90 i posterior dècada, anava tota de negre i sense mostra de cap element que donés a entendre que és rica. Malgrat que sabia que mig món tindria la mirada posada en ella, anava pràcticament sense maquillar ni pentinar materialitzant una posada en escena coherent amb la situació. Ell, que no va renunciar a l'americana perquè als expolítics sembla que els queda enganxada de per vida, no duia corbata i el color majoritari era el negre. Encarnaven la pura imatge de dol en un moment tràgic per al matrimoni, que ha vist com a ell la justícia francesa l'ha condemnat a 5 anys de presó per haver finançat una campanya presidencial amb diners provinents del règim del sàtrapa dictador libi Muammar al-Gaddafi.

A banda de mitjans i alguns simpatitzants –molts d'edat avançada–, a la replaceta els esperaven tots els fills d'ell, inclosa la púber Giulia, que té 14 anys i és l'única descendent de Sarkozy i Bruni. El mandatari, nascut a l'exclusiu barri de Neuilly-sur-Seine fa 70 anys de pares amb ascendència hongaresa i grega, té tres fills més a banda de la menor. En primer lloc, els dos del seu primer matrimoni, amb Marie-Dominique Culioli. Són el productor musical i DJ Pierre Sarkozy, conegut com a Mosey, i el polític i advocat Jean Sarkozy. Ambdós l'esperaven al costat del cotxe que se'l va emportar al presidi on passarà els pròxims temps, encara que per l'edat que té i les possibilitats que estigui molt ben defensat és possible que sigui bastant menys temps del que diu la sentència. En l'escenificació del comiat també hi era Louis Sarkozy, fill del polític i Cécilia Ciganer-Albéniz, una familiar d'Alberto Ruiz-Gallardón amb la qual va arribar a l'Elisi però va estar-hi ben poc.

Escalfant motors (per a res)

Tots van exhibir davant dels mitjans una unitat familiar monolítica que feia dies que explotaven a les xarxes, on van aprofitar per difondre la convocatòria de l'homenatge a Sarkozy. La idea era intentar envoltar-se de ciutadans que els ajudessin a fixar als mitjans la narrativa que aquesta condemna és injusta i que el poble està amb ells. La veritat és que si es busca a Google Maps com és la confluència dels carrers Pierre Guérin i Rue de la Source es pot observar que, com a molt, hi poden cabre tres cotxes aparcats. Si es tenen en compte aquestes reduïdes mides, que l'espai estava envaït de mitjans gràfics i que la convocatòria dels fills de Sarkozy havia estat repicada per tots els mitjans possibles de França, es pot concloure ràpidament que el comiat triomfal de l'expresident francès va ser tot un fiasco.

A les imatges del moment se senten molt altes les veus dels simpatitzants perquè estaven mesclats amb la premsa. De la mateixa manera, la foto icònica de Bruni donant les gràcies a la gent amb les mans com si resés tampoc és natural, ja que no la feia tant de cara a la gent com de cara les càmeres de vídeo i de fotos allí acampades. Un cop el polític va sortir cap a la presó, Bruni va tornar cap a casa amb la seva filla, que també feia el gest de pregària mirant a la multitud. Només Jean Sarkozy les va acompanyar. La resta de la família es va quedar al carrer envoltada de gent que ni aplaudia ni cridava res perquè bàsicament eren només tafaners que no s'havien volgut perdre el xou.

Sincerament, l'èpica que li volien donar a aquest comiat cau a trossos. Sobretot si es té en compte que en determinats moments fins i tot reien i que la cara de serietat o de tristor era subjectiva. De fet, hi ha un moment entranyable en què una dona es fa una selfie amb la filla més petita de Sarkozy i aquesta posa per al retrat com si res. Potser més els hauria valgut optar per la via urdangarinesca de fer-ho tot amb nocturnitat i discreció. A jutjar per com els ha sortit, pot ser que per a les possibles seqüeles d'aquestes anades i tornades de presó del mandatari optin per esperar-lo a casa amb un bon plat de caldo calent a taula. El reconfortarà més que el caliu rebut del poble.

Hi haurà alguna exclusiva coent-se?

Malgrat tot això, potser ens estem perdent alguna cosa, ja que en el món de les celebrites sempre hi ha cruels intencions de rerefons. Tenint en compte que en aquesta àmplia, recomposta i diversa família tothom es dedica al show business, no es pot descartar que ara que el pater familias no estarà per generar gaires ingressos tots hagin de començar a facturar. I ja se sap que quan els toca arromangar-se, aquests personatges que mai han conegut la classe obrera no se'ls ocorre anar a repartir currículums. Solen refugiar-se en l'abric dels mitjans, on el reclam que suposen els és compensat amb una bona suma de diners a canvi de fer ben poca cosa.

Tant de bo fos la recerca d'un boost de fama el que els ha motivat a representar aquest pessebre parisenc. Tant de bo sigui que Netflix els estigués esperant amb les càmeres engegades a casa perquè ja estan rodant un docureality com si fossin els Harry i Meghan de França. Potser això servirà per a algunes ben pagades entrevistes a la premsa per seguir defensant el que és indefensable... De moment, sabem que la filla petita té un Instagram obert –que aquests dies ha degut créixer molt...– on és molt activa i que tots els altres fills de Sarkozy viuen de la seva imatge pública. Fins i tot la seva ex Cecilia el defensava a les xarxes abans de l'empresonament! Potser somiar amb un reality és massa. Però són tots massa llestos –en aquest àmbit– per deixar perdre tota aquesta atenció i tot aquest poder de convocatòria. Sobretot perquè no el tornaran a tenir mai més.