Què passarà amb la multimilionària herència de Giorgio Armani?

BarcelonaLlegia en un –com sempre– cuidadíssim text de Sílvia Rosés a l'ARA que Giorgio Armani portava anys fora de "l'huracà creatiu". Així era. I vist el que se sol veure des de fa un temps, encara sort. La de Rosés era una forma bonica de dir que la firma milanesa no es convertia en tendència dia sí dia també per produir astracanades pensades únicament per obtenir atenció social. Ell seguia fent el que sempre havia fet: adaptar l'elegància a l'actualitat amb grans estàndards de qualitat i picades d'ullet a la modernitat, si no a l'avantguarda. Aquesta va ser la seva fórmula des que va fundar la seva marca l'any 1975 amb Sergio Galeotti, el primer gran amor de la seva vida i soci en la gènesi de la firma. De fet, de manera ben poètica, l'última gran adquisició del geni abans de morir va ser la discoteca de Forte dei Marmi on havia conegut Galeotti, mort abans d'hora quan tenia poc més de 40 anys, el 1985, per complicacions derivades de la sida.

La fórmula creativa d'Armani no es va esgotar mai perquè ell tenia un talent innat per detectar l'estètica actual i mesclar-la amb el seu segell sobri i chic. I això, que sembla obvi, té molt de mèrit, ja que hi ha una infinitat de creadors que entenen la seva estètica com un fòssil, que són impermeables a la incorporació d'actualitat a la seva creació, que tenen un ego tan desfermat que creuen que la seva estètica és la pedra filosofal i qualsevol nova aportació no és millorar-la sinó pervertir-la. Armani, geni polifacètic que no només dominava el camp de l'estètica sinó també l'empresarial, va ser dels primers a començar a subdividir en diverses línies la seva marca i a crear, a més, altres divisions fora de la moda per maximitzar la potència que acumulava el seu cognom. Així, tenia una subdivisió de la seva marca que anava des de l'alta costura d'Armani Privé fins a la línia més esportiva d'EA7, que acabava amb aquest número en homenatge al davanter ucraïnès de l'AC Milan Andriy Shevchenko. Fora de la moda, tenia una línia de mobiliari i decoració, hotels, restaurants i també una línia de bellesa. Un emporio que només va fer que créixer al llarg dels 50 anys de vida que el creador de Piacenza va regalar al seu emblema.

En aquest context, Armani va acumular una fortuna immensa, que alguns mitjans calculen que és d'entre els 12.000 i 13.000 milions de dòlars. Una xifra que hauria estat molt superior si el dissenyador no s'hagués resistit fins a la seva mort a la sortida a borsa de la marca. Hauria pogut maximitzar el seu patrimoni, però n'hauria perdut part del control, cosa que algú tan perfeccionista com ell no podia concebre. En alguna de les moltes entrevistes que va concedir al llarg de la seva vida, havia dit que la clau per assolir l'excel·lència només era treballar molt i delegar com menys millor. De fet, els que hem pogut conversar llargament amb persones que el coneixien de prop així mateix ho explicaven. Tots sabien que, si anava pel carrer i passava per davant d'alguna de les seves 600 botigues que tenia repartides arreu del món i veia alguna cosa a l'aparador que no li agradava, entrava i ho canviava. I així amb tot.

Per aquesta via, estètica i empresarial, Armani es va convertir, a dia de la seva mort, en un dels italians més rics, ubicat entre el tercer i el cinquè lloc segons el mitjà que feia la llista. Una acumulació de riquesa que posseïa ell en singular, ja que el 99'9% de les accions del seu imperi li pertanyien a ell mateix i el 0'1% restant pertanyia a la Fundació Giorgio Armani, fundada per ell mateix el 2016 a Milà amb uns propòsits diversos. Segons consta des d'aleshores, l'ens té com a objectiu preservar el llegat creatiu i cultural d’Armani, gestionar la transició i el futur del grup Armani després de la seva mort i, per acabar, donar suport a projectes filantròpics en àmbits com l’educació, la recerca científica, l’art i causes socials.

Els hereus (i els seus deures)

És per tot això que el principal dipositari de la seva herència serà la seva fundació, tal com han explicat els mitjans italians després que transcendís aquesta setmana el repartiment del patrimoni fet pel dissenyador en el seu testament, format per dos documents manuscrits dipositats en un notari de Milà els mesos de març i abril passats. La pregunta real és, per tant, qui la dirigirà. Segons aquests mitjans, la Fundació serà dirigida majoritàriament per Pantaleo Dell'Orco, mà dreta del creador durant dècades i la seva última parella, amb qui no estaven casats. També hi estaran presents el seu nebot Andrea Camerana, les seves nebodes Roberta i Silvana Armani, i el director executiu de Rotschild Itàlia, Irving Bellotti. De fet, en una de les seves últimes entrevistes, concedida al Financial Times, ja va presentar Dell'Orco com l'home que havia de pilotar la transició després que ell morís, una qüestió que sempre va encuriosir els mitjans especialitzats en moda i sobre la qual ell va morir en silenci.

Se sap que el rei Giorgio, com se'l coneixia dins de l'àmbit, va rebutjar ofertes de compra per part de grans conglomerats durant bona part dels seus cinquanta anys de vida professional. Per això, ha estranyat tant dins del sector que el creador estipulés al testament que els hereus havien de vendre un 15% del grup Armani entre els 12 i 18 mesos posteriors a l'obertura del testament a algun gran grup amb qui Armani tingués alguna col·laboració. Per exemple, L'Oreal o Essilor Luxottica. Armani també deixa dit que en els anys posteriors els hereus –és a dir, la seva fundació– haurà de vendre fins al 54,9% de les accions. Això permetrà que la fundació sempre mantingui un important 40% de la propietat del grup, cosa que l'habilitarà per ser decisiva a l'hora d'assenyalar el rumb de la marca i de mantenir vigents els principis fundacionals del dissenyador. El testament també estipula que cap decisió estratègica podrà ser presa sense el consentiment de Dell'Orco o, si aquest no fos viu, dels seus nebots.

Més enllà de l'empresa hi ha un importantíssim patrimoni a repartir. A Dell'Orco li ha deixat, per exemple, bona part del percentatge d'accions que posseïa de la firma productora d'ulleres Essilor Luxottica, un lot valorat en 2.500 milions d'euros. Amb aquest paquet també ha pensat en amics i col·laboradors, als quals ha deixat part d'aquest gruixut llegat. Les seves propietats immobiliàries repartides per tot el món –St. Moritz, Antigua, Nova York, Milà o Saint Tropez– seran per a Camerana, fill de Rosanna Armani, germana encara viva d'Armani, amb 86 anys, de la qual també n'heretarà; i per a les seves dues nebodes, Roberta i Silvana Armani, filles de Sergio Armani, germà ja difunt del dissenyador. Per ara, hereten només la nua propietat perquè fins que mori Dell'Orco les podrà gaudir com vulgui.

Junts hauran de gestionar una firma que es volia mantenir autònoma, com a França han fet Chanel i Hermès i a Itàlia fins ara només havien acabat aconseguint Prada i Armani. També hauran de donar nova vida i nova projecció al conjunt de propietats particulars del creador que tan bé il·lustraven què significava conceptualment el nom Armani: el iot Maìn, la seva onírica dammusi a Pantel·leria, el Palau Orsini en ple Quadrilatero milanès, el Museu Armani/Silos i el teatre Armani. La capacitat de treball i encert d'aquest home ha estat increïble. Quin plaer heretar-ne el patrimoni, quin tràngol heretar-ne el testimoni.