Incendi

No fa gaire, hi va haver un incendi al meu carrer. Em va despertar a mitjanit. Vaig obrir els ulls i l’habitació semblava una discoteca. La paret s’il·luminava i s’apagava al ritme d’una ràfega de color blau elèctric que travessava les cortines. Em vaig acostar a la finestra. Vaig veure un cotxe policia davant de casa, amb els llums intermitents encesos. Em vaig vestir i vaig sortir al carrer a fer periodisme. El carrer estava acordonat. Hi havia dos camions de bombers amb una dotzena d’efectius mirant de tirar a terra una porta. Tot de veïns que coneixia contemplaven l’espectacle.

S’havia calat foc en una cuina fantasma que funciona a tocar de casa. Una empresa així hauria de ser al polígon industrial, però, per fer servir un eufemisme de Josep Pla, l’esperit anàrquic del país permet coses així, i a la meva ciutat hi ha aquesta cuina al mig del barri de l’Eixample, als baixos d’un gran bloc de pisos. Quan van posar la cuina en marxa, els veïns dels pisos de sobre es van desesperar: pudor d’escombraries orgàniques, camions frigorífics carregant i descarregant aparcats a sobre la vorera, soroll d’aparells de refrigeració i males olors. Fins i tot va sortir al diari. Ara ja no es queixen. No és un país per a gent que protesti, el nostre. És un país d’estoics, un país d’amor fati o amor al fat.

Els dies que cuinen arròs els carrers es tornen una Venècia amb canals de sofregits, i em tapo el nas i tanco les finestres. Pels carrers circula olor de peix i gamba, ceba i oli. Tal com hi ha un paisatge visual, hi ha un paisatge acústic i un paisatge olfactiu. Però no és un país per a delicats, el nostre. Pregunteu-ho als usuaris de Rodalies. Estava molt ben acostumada, la meva ciutat, a l’olor de mar i al perfum dolç del suro bullit. Canvien els temps i canvien les olors. Fa molts anys, als locals on ara hi ha aquesta cuina hi havia una panificadora: en recordo l’olor calenta, flonja i agradable quan passava per la vora, anant a escola.

L’olor que feia l’altra nit, mentre els bombers treballaven, sortia amb el fum per les finestres de la cuina. Els bombers van tirar la porta a terra. Per sort no va caldre evacuar els pisos de sobre. Sense haver fet periodisme d’investigació, suposo que es devia encendre una extractora. Tot el barri feia olor de greix carbonitzat, com d’una barbacoa o el sacrifici d’un animal als déus de la fatalitat. Me’n vaig tornar al llit i vaig adormir-me imaginant un poble amb places de gespa humida i acabada de segar, cases com bombons de xocolata amb un perfum tènue de bergamota, rams de flors per edificis, i olor de net.