El barri humil de Girona amb habitatge protegit, espais verds i església de gom a gom que espera el nou Hospital Trueta

Can Gibert del Pla (Girona)Can Gibert del Pla és un barri humil de Girona amb veïns de 79 cultures diferents que evoluciona positivament a contracorrent: té força habitatge protegit, espais verds, equipaments públics, una associació de veïns dinàmica i una església que s’omple de gom a gom gràcies a la fe granítica de la comunitat llatinoamericana. Ara, a més, tindrà a tocar i compartit amb Salt el Campus de Salut, que integra el nou Hospital Josep Trueta i les facultats de medicina i infermeria. Els veïns d’aquest barri, encaixat entre el riu Güell i el passeig d’Olot, creuen que aquest nou espai de salut, docència i recerca dotarà la zona d’una nova centralitat, tot i que no volen que la contrapartida urbanística de l’equipament es mengi el parc Jordi Vilamitjana, un gran pulmó verd que els connecta amb Salt.

De la barraca al piset

Cristóbal Tarifa, president de la infatigable Associació de Veïns de Can Gibert del Pla, va arribar de Granada amb 9 anys i ha anat prosperant des que la seva família va haver de malviure en una de les barraques del castell de Montjuïc, ara un dels barris més benestants de Girona. Montjuïc va arribar a acollir més de 2.000 barraquistes als miserables habitatges d’autoconstrucció estintolats als murs del castell. “Havíem de carregar l’aigua des de baix, vivíem en una pobresa total. Érem immigrants vinguts de Granada, Múrcia o Extremadura, de pobles com Usagre o La Granja”, recorda Tarifa. Quan els van expulsar de Montjuïc per començar-hi una urbanització benestant, van passar pels anomenats Albergues Provisionales (amb sostres d’uralita), fins que el 1969 es van poder comprar un pis a Can Gibert del Pla. És una història semblant a la de molts dels primers habitants del barri, que també provenien de les barraques de Torre Gironella o van anar arribant des de les províncies espanyoles més depauperades. 

“He prosperat, he tingut oportunitats de marxar, però no ho faré. Aquí estem bé, hi ha un esperit de comunitat i no tenim grans conflictes”, admet el president de l’associació veïnal des de fa 4 anys i membre de la junta des d’en fa 20. El motor de l'associació, potser la més activa i amb més poder de convocatòria de Girona, són els jubilats, amb el suport puntual dels joves. A banda dels actes tradicionals, a cada estació de l’any munten una festa. Aquest cap de setmana han celebrat els 50 anys de l’associació veïnal amb actuacions musicals i una exposició de fotos de Carles Palacio (que il·lustren part d’aquest reportatge), coorganitzada amb la Comunalitat del Güell. A la llista de greuges de l’associació a l’ajuntament, però, hi ha el manteniment dels patis interiors d’ús públic, una millor poda de l’arbrat, la gestió de les escombraries (extensible a bona part de la ciutat) i la preservació del parc Jordi Vilamitjana. 

Les adreces sabudes de la droga

També reclamen una actuació decidida contra el tràfic de drogues. Tarifa, com molts altres veïns, esmenta els números concrets dels carrers Güell i Puigneulós on es trafica des de fa massa temps. “Tots els coneixem, però sembla que no hi ha res a fer”, lamenta Tarifa. 

Els 8.500 habitants del barri gaudeixen, a més, de nombroses zones verdes i avingudes arbrades, de molts equipaments públics: centres escolars, CAP, piscina, pavelló, camp de futbol i l’església de Santa Eugènia de Ter, que, a diferència d’altres centres de culte, no ha perdut el seu protagonisme. Qui manté dempeus la fe és la comunitat llatinoamericana (hondurenys i dominicans, sobretot), la més nombrosa del barri i a la qual l’associació de veïns atribueix un excessiu tancament. “Fan el seu clan i les seves festes. Sovint col·laborem amb ells, però els demanem reciprocitat. Creiem que de mica en mica s’aniran obrint, sobretot els joves”, argumenta Tarifa. 

Misses en català i castellà

El diumenge a les 10 del matí, els càntics de l’església de Santa Eugènia de Ter se senten des del carrer. El temple està ple de gom a gom. Josep Maria Camprubí, el rector de la parròquia, explica des del seu despatx que és habitual fer dues misses, una en castellà a les 9.30 i la tradicional en català, a les 11. “La primera és la més nombrosa, amb gent més jove; l’altra està més buida i són gent gran”. El mossèn explica que la comunitat llatinoamericana “té esperit comunitari, però entre ells. Els costa integrar-se i fer l’esforç d’entendre i parlar el català”. No obstant això, creu que ho acabaran fent. “El futur és dels fills, que no tenen la separació de la llengua. Es va complir amb la primera onada migratòria dels castellanoparlants, que van tenir fills que ara són més catalans que nosaltres”. 

Sobre la possibilitat de fer misses bilingües, Camprubí explica: “Per Pasqua o Nadal fem una sola celebració. Mirem de respectar els seus costums i ho van entenent, però la veritat és que els costa. Els que no ho entenen se’n van al Sagrat Cor de Girona, on ho fan tot en castellà”. El rector creu que s’ha de treballar amb paciència i humilitat. “No hem de somiar amb les glòries del passat, quan l’Església era hegemònica, sinó treballar en el present des de baix”. Tenen tres locals que ofereixen suport extraescolar. “Tenim 17 educadors i a les tardes acollim uns 120 nanos. Fem el que no poden fer els seus pares: els donem berenar, els ajudem amb els deures i fan activitats esportives. L’ADN dels salesians és el jovent”, explica el rector. L’església de Santa Eugènia de Ter, amb 4 capellans, també té bona relació amb els evangèlics, als quals cedeixen un espai per deixar la mainada mentre van a la seva missa, però poca amb els musulmans, que constitueixen la tercera comunitat religiosa. 

Catalans de soca-rel amagats

Concepció Triola, veïna del barri des de fa 52 anys, adverteix que els catalans de soca-rel han quedat una mica “amagats” amb les onades migratòries que ha anat rebent el barri. “És un barri molt bonic, amb una associació de veïns que no para, i jo només espero que el nou Trueta serveixi per posar més vigilància i control”. Triola s’espera davant de l’església perquè la coral del barri participa en la sessió catalana de la missa. Avui és un dia especial i potser els de la missa en català s’acostaran al nombre de fidels llatinoamericans que ara buiden la primera sessió. El capellà que ha oficiat la primera missa els dona la mà un per un a la sortida mentre reben el full dominical i una estampeta de la Mare de Déu. Molts d’ells li mostren una complicitat que ha de ser la base per a aquesta integració futura. 

Josep Carrillo, membre de la coral de Quart, també ha tornat avui al seu antic barri. Hi va venir a viure amb 17 anys quan el seu pare, que era funcionari, va comprar un dels pisos promoguts pel Patronat de la Santa Creu de la Selva, una fundació d’origen religiós que des dels anys 60 promou habitatge social a la zona. Explica que les facilitats de pagament d’aquests pisos, que són l’origen del barri, van permetre a moltes famílies treballadores tenir el primer habitatge en propietat.

La religió els uneix

Cándida Rosa Martínez, hondurenya i portaveu d’un grup que s’anomena del Rosario, reconeix a la sortida de l’església que “la religió és el que ens uneix”. Assegura que el seu grup és obert a tothom, però també admet que els costa relacionar-se amb altres comunitats del barri. Fa anys que viu a Can Gibert del Pla, però no parla català. Està contenta amb els capellans “entregats” i la feina i activitats que fan amb els joves. “L’Església ajuda molt. Tothom qui té una necessitat, ho demana i se li troben coses. També al nostre grup del Rosario ens ajudem: des d’un matalàs fins a un pis per dormir o una possible feina”. Jessi Madariaga, també membre del grup del Rosario, explica: “Visc més la missa en castellà”. Reconeix que no sent la necessitat de parlar el català perquè no és l’idioma del carrer, però adverteix que hi ha "senyores catalanes" tant a les misses dels llatinoamericans com al grup del Rosario. 

Polèmica per un parc

Els veïns veuen amb bons ulls el projecte del nou Hospital Trueta, però volen evitar de totes totes que sigui a costa del parc Jordi Vilamitjana, una extensió de més de 25.000 metres quadrats de zona verda amb molts arbres que fan ombra, un skatepark, un espai de jocs infantils i un pipicà. “Volem la Ciutat de la Salut, però no que ens prenguin el parc per construir pisos. No ens sembla just que expropiïn el parc per donar-lo com a contrapartida als propietaris dels terrenys on va l’hospital i que puguin fer pisos en el nostre pulmó verd”, assegura Cristóbal Tarifa. No els convenç tampoc la zona verda que l’ajuntament els ofereix a canvi. “És una zona inundable i els arbres trigarien 20 o 30 anys a fer ombra”, conclou.