Caravaggio 2025
Trobo extremadament ruc renunciar a l’obra d’un artista per la vida que ha portat aquest artista, i perdre-se-la, o, en el pitjor dels casos, promoure que se la perdin els altres. Conèixer l’artista ens ajuda a entendre l’obra, però, en el moment de la creació, l’artista –igual que nosaltres quan consumim la seva obra– se situa en un altre àmbit. El món de la creació és un lloc, per cert, d’un rigor moral més estricte que la vida mateixa. Vargas Llosa, per exemple, tan penosament anticatalanista, va escriure alguns dels millors assajos que trobareu sobre el Tirant.
Lògicament, aquests dies, l’exposició Caravaggio 2025 al Palau Barberini té les entrades esgotades. La vida de Caravaggio està plena d’atestats policials per la seva conducta escandalosa i marginal, i va arribar a ser condemnat a mort per l’assassinat d’un home. Qui sap si és primer l’ou o la gallina, però s’ha de tenir un caràcter molt radical –encara que no necessàriament explícit– per provocar un terratrèmol artístic com el que va implicar Caravaggio. Haver conegut els marges de les convencions explica la visió desenganyada de les seves pintures, un desengany que limita amb el desig tan àvid de la bellesa que transmet. La bellesa està sempre al caire de la destrucció, com ho estan la seva Cistella de fruita o el seu Bacus malalt.
Una de les impressions fortes de l’exposició és poder veure, l’una a tocar de l’altra, tres pintures amb la mateixa model fent de Maria Magdalena, Santa Caterina i Judit. Fillide Melandroni era una prostituta, i això tampoc la invalidava com a model: tot el contrari. Per poder tallar-li el cap, Judit ha hagut de seduir Holofernes, i es diu que la Santa Caterina que encarna ella a la pintura s’acosta a la roda de tortures com s’acostaria una noia al seu amant. La bellesa d’aquesta model, amb tota la complexitat vital del seu caràcter, passada pels personatges que interpreta a través de la imaginació del pintor, és una experiència espiritual molt infreqüent, un plaer impagable, mai millor dit.
L’obsessió de Caravaggio amb els peus té a veure amb tocar de peus a terra, el realisme brut o arte povera. Va haver de tornar a pintar un Sant Mateu perquè el patró trobava que els peus descalços del sant eren massa a primer pla, i la pintura nova no va ser ni molt menys tan brillant. Els peus bruts de sants i pelegrins són el senyal de la vida viscuda, de la liquidació de l’idealisme platònic i l’extirpació de la bondat ingènua o hipòcrita de la cancel·lació, que tant de mal ha fet i fa a la intel·ligència humana, que és com dir a la llibertat.