Lluís Puigvert: "A Catalunya hi ha tants corredors perquè tenim una cultura de l'esport i la muntanya molt arrelada"

GironaLluís Puigvert (Girona, 2005) és un dels nous valors catalans de les curses de muntanya. Nascut al barri gironí de Domeny, amb només vint anys fa dues setmanes es va coronar com a campió de l’Olla de Núria, una de les proves d’alta muntanya més prestigioses dels Pirineus. I ho va fer combatent unes condicions meteorològiques realment adverses, amb molta pluja, calamarsa i vent, que van obligar-lo a esforçar-se a fons per arribar a la meta. “Va ser una Olla una mica estranya, perquè no era el recorregut que m’hauria agradat, però guanyar en aquelles condicions té un valor afegit. És una de les curses més mítiques i més famoses, hi participa molta gent que admiro”, explica.

Però el calendari no s'atura i Puigvert té entre cella i cella nous reptes esportius per a aquesta temporada: el 5 d'octubre competirà pel podi a la Salomon Ultra Pirineu, al Parc Natural del Cadí, i a finals de mes correrà 32 km per aconseguir medalla a la final sub-23 de la Copa del Món de skyrunning, a Astúries. Tot plegat mentre viu i s'entrena en el seu món petit del barri de Domeny de Girona i no perd de vista els estudis de medicina a la Universitat de Girona.

Toti Bes i Trail Running Girona

Malgrat els èxits actuals i el futur prometedor, fa relativament poc que Puigvert va començar a córrer a la muntanya. Va ser durant la pandèmia quan, després de molts anys practicant hoquei patins als clubs de Girona, va descobrir que tenia fusta per al trail running. Les restriccions que impedien practicar esports d’equip el van portar a calçar-se les vambes, influenciat pel seu pare, que des de petit el portava d'excursió i és corredor amateur d’ultramaratons. Puigvert va apuntar-se al grup Trail Running Girona, que s'entrena cada setmana per la vall de Sant Daniel, i el gestiona l'esportista professional Toti Bes, propietari de la botiga d'alpinisme Can Naves, al carrer Ciutadans de Girona. "En Toti és veí dels meus avis i sempre em deia que m’hi apuntés. De petit, a les proves d’educació física de resistència jo ja destacava, però quan vaig fer la primera cursa de muntanya i vaig quedar primer, vaig veure que potser hi tenia futur", recorda Puigvert.

Medicina a la Universitat de Girona

I si ja té mèrit guanyar curses pujant i baixant muntanyes a tota velocitat, encara en té més aconseguir-ho compaginant la pràctica esportiva amb el tercer curs de la carrera de medicina. "Faig la carrera com qualsevol altre estudiant, sense reducció de crèdits, però com a esportista d’alt rendiment tinc un tutor que m’ajuda a gestionar canvis de dates d’exàmens si cal", comenta Puigvert, que sempre ha tingut clar que volia estudiar. Ara comença a entreveure un futur professional com a corredor –ja el patrocinen marques de renom, com Salomon–, però el seu objectiu és acabar el grau a la universitat gironina i, de més gran, un cop hagi esgotat la via d'esportista d'elit, no descarta exercir de metge.

Això sí, té clar que vol explorar a fons els punts comuns entre les dues disciplines: "M’agradaria ser especialista en fisiologia de l’esport i del rendiment. Com a disciplina no existeix, així que potser m’orientaria cap a la traumatologia", afirma. De moment, molts dels coneixements apresos a l'aula ja els ha pogut aplicar al seu dia a dia: "Llegeixo articles i estudis sobre anatomia i fisiologia, que m'han ajudat molt per entendre les lesions, optimitzar el rendiment o millorar l’alimentació i la recuperació", reconeix.

Entrenaments de 2.000 metres de desnivell positiu a Vallter

Durant la setmana, Puigvert combina les classes a la universitat amb entrenaments planificats per un entrenador personal. Sol sortir pels camins i corriols de les Gavarres i Rocacorba i, quan té temps, agafa el cotxe i s'enfila cap al Pirineu, a la zona de Vallter, o a l'hivern, quan hi ha massa neu a cotes altes, tira cap al Puigsacalm, a la Garrotxa. "Per a mi, estar sol a la muntanya corrent és una de les expressions més pures de llibertat que he viscut mai. A més, l’entorn és espectacular", explica. Però també avisa que cal mantenir sempre el respecte, ja que "el temps a muntanya canvia molt de pressa, i el que a la ciutat és una tempesta lleu allà pot convertir-se en una situació perillosa en pocs minuts, tal com va quedar demostrat el dia de l'Olla de Núria".

Al Pirineu, quan toca foguejar-se i fer rodatges de 3 o 4 hores, amb més de 2.000 metres de desnivell positiu, puja dos cops a Bastiments des de Vallter, o fa la travessa Vallter-Núria i torna pel camí dels Enginyers. I una de les rutes més exigents però que més gaudeix és, sortint del mateix punt, pujar cap al pic de la Dona, carenar cap a Bastiments, el Freser, pic de l'Infern i Noucreus, per tornar per la vall fins al refugi. Una autèntica animalada.

La inspiració de Kilian Jornet

Puigvert forma part d’una nova generació de corredors catalans que trepitgen fort, com Ïu Net, Jan Castillo o Jan Torrella, seguint les petjades de Kilian Jornet. "Sempre he admirat en Kilian. M’ha impressionat molt, tant com a corredor com per la seva curiositat científica. Sempre ha experimentat amb la fisiologia de l’esport, té un gran coneixement del seu cos i se li han fet molts estudis", explica Puigvert. I, sobre aquesta fal·lera catalana per córrer per la muntanya, amb un gran planter de joves corredors i clubs i federacions especialitzades, conclou: "No és només l’entorn el que ens fa bons corredors, perquè hi ha països amb muntanyes més altes i dures on no ha sortit tant de talent. A Catalunya, però, tenim una cultura de la muntanya i de l’esport molt arrelada des de la Renaixença".