"Juguen millor que el Barça": l'afició del Girona creix i traspassa fronteres

GironaEl Girona FC desperta la simpatia dels equips petits que vencen (no sempre) els més grans. I encara més si són capaços de posar-se líders de Primera Divisió i de mantenir-se al capdamunt superant l’anècdota de les primeres jornades. Però més enllà de l’efecte David contra Goliat, cada cop hi ha més seguidors del Girona de fora de les comarques gironines, fins i tot fora de l'Estat, i que hi tenen una vinculació especial forjada en la seva valenta manera de jugar, en el caràcter del seu entrenador, en alguna memorable victòria sobre el Madrid o fins i tot en els emocionants (i de vegades dramàtics) intents de pujar a Primera.

Tot i les dificultats del canvi horari, Christian Salinas Plandiura intenta no perdre's cap partit del Girona FC. Nascut a Xile, l'equip gironí l'ha portat a redescobrir les seves arrels. El seu avi, Adolfo Plandiura Codina, va néixer a Argelaguer (Garrotxa), va estar internat en un col·legi a Girona i després va emigrar a Buenos Aires, Argentina, on va conèixer la seva àvia Anna, amb qui va crear una família a Santiago de Xile.

D'això ja fa més de 50 anys. Però el 2000, en una visita a familiars a Barcelona, Christian Salinas va decidir conèixer les arrels gironines. "Llavors el club transitava pel descens i de l'únic que s'informava a Xile era del FC Barcelona", explica en la resposta a la crida que ha fet l'ARA buscant aficionats. Però l'ascens a Primera Divisió va ser un punt d'inflexió i va poder seguir l'equip partit a partit. "Vaig celebrar l'ascens com un fanàtic més –detalla–. I per assumptes d'últim moment no vaig poder viatjar a Girona per celebrar-ho i em vaig quedar amb els bitllets d'avió a la mà". "Segueixo tots els partits del club amb entusiasme i optimisme des de lluny encara que els resultats positius no s'aconsegueixin sempre", assegura.

Salinas espera poder ser en algun partit a l'estadi de Montilivi aquesta "prometedora temporada" 2023-2024. Assegura que la seva "història d'amor al club" està basada en "l'afecte" cap a la ciutat i la seva gent, que sent com a "pròpia".

Amb el retorn del club a Primera Divisió, ara fa un any es va constituir oficialment la penya del Girona a Perpinyà. D’aficionats al Girona a la Catalunya del Nord n’hi ha de fa anys, ja a Segona A, però en la primera etapa del club a la màxima categoria va ser quan van començar a anar regularment a Montilivi, i ara amb el retorn es van decidir a formar una penya. “Ens agrada perquè és un club familiar, l’estadi és com el de la USAP, d’unes 14.000 places, i Girona és a una hora de cotxe de Perpinyà, mentre que Barcelona és a dues hores”, explica Remi Franck, portaveu de la penya. Actualment tenen 82 socis –tots de Perpinyà i voltants, tret d’un que ve de Tolosa de Llenguadoc– que paguen una quota, però d’aficionats n’hi ha molts més, segons Franck. “Tenim més o menys els mateixos socis que la penya del Reial Madrid, que en té al voltant d’un centenar. La del FC Barcelona ens queda més lluny, ja que en té uns tres-cents”.

Cada partit a casa baixen una trentena de socis de la penya i una dotzena d’ells tenen plaça a l’espai VIP de Montilivi. “El Girona té un gran seguiment al nord i va creixent. Els tres dies abans del partit contra el Madrid L’Indépendant va dedicar cada dia una pàgina a informar del Girona i van sortejar 4 entrades per al partit de dissabte passat”, afegeix Franck. Tot i el resultat de dissabte, Franck diu: “Ara mateix crec que juguem millor que el Barça”. Per tant, ¿es pot somiar amb una classificació per a una competició europea a final de temporada? “Es pot classificar, sí, però crec que el club encara és massa jove. Per jugar dos partits per setmana calen més jugadors de nivell i el Girona hauria de tenir un pressupost d’uns 100 M€ [actualment és d’uns 52 M€]. Penso que seria millor quedar desens”, conclou Franck.

Fran Gallardo, de 18 anys i fidel seguidor del Reial Madrid des de ben petit, va decidir deixar d'animar l'equip blanc per simpatitzar i empatitzar amb el Girona FC en un moment en què el club gironí necessitava més que mai qualsevol mostra de suport. Era la temporada 2014-2015, quan al Girona se li va escapar l'oportunitat de l'ascens directe a Primera per un gol del Lugo en temps de descompte. Els seguidors del Girona van emmudir, incrèduls i decebuts, i en Fran, que seguia el partit, va fer seu aquell patiment. "En aquell moment va sorgir alguna cosa dins meu, un sentiment d'empatia cap a l'equip gironí que mai més he abandonat", explica en Fran, que és d'Antequera (Màlaga) però aquest any s'ha traslladat a Granada, on viuen els seus avis, per estudiar història de l'art a la universitat d'aquesta ciutat. Després d'aquell intent frustrat de pujar a Primera en vindrien d'altres, amb partits d'infart i ais al cor que en Fran va patir tant com els socis del Girona de tota la vida. Ara que l'equip gironí ja és a Primera, i que durant uns dies ha estat "el primer equip de Primera", en Fran creu que el Girona té el que es mereix perquè ho ha lluitat "amb una plantilla que fa miracles tot i no ser com la del Barça o la del Madrid" i amb un entrenador que el jove considera "el millor de Primera".

A Granada, on el Girona va anar a jugar el passat 18 de setembre, en Fran va animar l'equip gironí des de les grades de la zona de visitants, barrejat amb la resta de seguidors del Girona que van desplaçar-se a la ciutat andalusa. "El Girona va fer un partidàs! El meu avi, que és soci del Granada, em veia des del seu seient a tribuna com jo celebrava la victòria del Girona", relata el jove, que durant el partit duia la samarreta que Stuani i altres jugadors li acabaven de signar just a la sortida de l'hotel de concentració. "És una joia per a mi, l'emmarcaré i la posaré a la meva habitació", diu.

Assegura que vol anar a tots els partits que el Girona jugui aquesta temporada a Andalusia. I somnia algun dia veure el Girona jugant a Montilivi. "M'agradaria anar-hi a l'última jornada, al partit contra el Granada, però ho veig difícil perquè estaré en plena època d'exàmens", lamenta. Pel cap li ronda un altre somni: ser algun dia un jugador de futbol professional com els que ell tant admira, entre els quals esmenta Savio. No ho veu impossible: des de ben petit que juga al futbol, ara amb l'equip Armilla de Granada, i compagina els estudis amb aquest esport.

Salvant els quilòmetres de distància, el cas de Fran Gallardo guarda moltes similituds amb el de Neil de Oleguer, que viu a Eivissa. Ara té 17 anys però amb 11 ja va enamorar-se del Girona FC de la mà del seu pare, Germán de Oleguer. En una família molt culer –l'avi havia jugat amb el filial i una lesió li va estroncar els plans de jugar al primer equip–, ells són les dues "ovelles negres". De fet, l'avi és soci d'honor del FC Barcelona per ser un dels que té més anys del club i dels que hi porta vinculat més temps. Però en Neil es va aficionar de ben petit, juntament amb el seu pare, a veure jugar equips catalans a Segona Divisió, com el Nàstic i el Girona.

L'enamorament total, però, va arribar un dia que va anar a veure un derbi entre l'Espanyol i el Girona a Montjuïc durant una visita a Barcelona, durant el primer ascens a Primera. Poc abans d'entrar a l'estadi es van trobar penyistes del club gironí, que els van convidar a veure el partit plegats. "Tota la Penya Immortal ens va acollir d'una manera increïble", rememora en Neil per telèfon. Des de llavors s'ha teixit un vincle molt proper tant amb aquesta penya com amb la Gironina que ha acabat de quallar amb diferents visites a Girona.

Ara en Neil, que està fent segon de batxillerat, ja comença a pensar on estudiar i no descarta fer-ho a Girona ciutat. "M'agrada tot de l'equip i també de la ciutat", confessa, i manté la il·lusió que l'equip pugui arribar a Europa. Entre els amics que li retreien ser d'un equip "modest", ara treu pit de la bona classificació. Ell juga al juvenil de l'Eivissa i li agradaria provar sort amb el segon equip del Girona. "Jugar al Girona FC seria un somni", conclou.

Antoni-Olaf Sabater, músic i compositor, viu a cavall entre la seva ciutat natal, Barcelona, i el seu estimat Castellterçol, tot i que no ha parat de viatjar per escenaris de tot el món. Admet una gran simpatia pel Barça, darrerament per l’equip femení, però des de fa temps sentia també com a pròpies les victòries del Girona, del Nàstic o del Lleida, així com les d’altres equips dels Països Catalans. “Mai les del RCD Espanyol, això ho deixo clar”, puntualitza. És partidari de la redistribució de la riquesa futbolística. Assegura que “una taula ha de tenir més d’una pota” i que no tots els ous s’han de posar al mateix cistell del Barça.

Des que el Girona es va consolidar a Segona va començar a “hipersimpatitzar” amb el club d’una manera molt potent, fins al punt de considerar-lo el seu equip. “Jo no aposto a cavall guanyador ara que és un brillant equip de Primera, tot ve de molt abans”. Va visitar Montilivi per primer cop la temporada passada. “Vaig sentir emoció, alegria, una gran felicitat i la sensació que, realment, aquest és el meu equip”. Assegura que li agrada el Girona FC per la seva filosofia de joc, per la mentalitat de l’entrenador i “per la catalanitat i la llibertat que demostra en tots els fronts”. El seu crit en favor de l’equip és: “Visca el Girona i visca els països de parla catalana!”