Un creixement social propi d’un equip de Primera

GironaEl frustrat ascens a Segona Divisió de l’inoblidable Girona dirigit per Xavi Agustí va acabar sent clau per a la creació de la que avui és la penya amb més recorregut del club gironí. “Érem un grup de joves que viatjava a Salamanca per viure un moment històric. La nit abans del partit, a l’autocar, vam prometre a Joan Sagué -el capità estava sancionat i no hi podia jugar- que tant si s’aconseguia l’ascens com si no, formaríem una penya darrere la porteria. I allà continuem”, assegura Pepe Sierra (Girona, 1970), president de la Immortal. Era el juny de l’any 1992.

“Dos dies després d’aquella derrota ens reuníem. Aquell estiu ho vam passar molt malament perquè el club s’acostava a la desaparició. Però, de cop, va aparèixer el president Miquel Mascort dient que havia reunit els diners suficients per garantir-ne la supervivència. Per celebrar-ho, vam fer cim als Àngels”, explica, somrient, qui les ha vist de tots colors. “Hi ha un abans i un després del gol de Migue, al 2008, que ens tornava a Segona. Sempre dic que és el nostre Koeman. Mira si estàvem fotuts que, a l’últim partit de Lliga, s’instal·laven urnes a Montilivi per recaptar diners entre els assistents. Amb sort, hi devia haver 300 euros. Aquella gesta ens va donar la vida”. Enmig d’aquestes dues fites, la tristor viscuda durant el pas per preferent encara no s’ha pogut oblidar. “Vam competir durant dues temporades, eren temps difícils. Recordo un desplaçament a Roda de Berà on, tirant llarg, hi vam anar 10 aficionats. A sobre se’n burlaven per haver perdut. Arseni Comas -el segon de Gratacós- portava una emprenyada que no se m’oblidarà mai”, assegura.

Aquest gir de guió no s’entén sense l’actual entrenador del primer equip gironí, Pablo Machín. Arribat el març del 2014, la gesta en forma de salvació el va convertir en l’home fort d’un Girona al qual ha guiat fins a arribar a Primera. “Preteníem reconèixer la tasca de l’entrenador, una figura sempre discutida. I, també, per què no dir-ho, portar una mica la contrària. Va ser injustament criticat i no hem dubtat mai a donar-li suport”, diu Ignasi Prádanos (Girona, 1982), un dels pals de paller de la Penya Pablo Machine. “Som un grup d’amics del col·legi que ens reunim a Montilivi des dels temps de la Segona B, el futbol és una excusa per continuar fent coses junts”. La convivència amb el tècnic sorià és immillorable. “És sorprenent que s’hagi bolcat tant en les nostres iniciatives. Amb el que comporta ser un entrenador d’elit, que et dediqui cinc minuts ja és un gran què. Entre nosaltres no hi ha barreres i només podem dir-ne meravelles”.

Homenatge a l’equip de l’ascens

Aquest dissabte (a les 17 h), en un nou gest simbòlic, la Federació de Penyes del Girona -presidida pel mateix Pepe Sierra i on s’uneixen 12 de les veus del club- impulsarà un reconeixement en honor a l’equip del curs passat, el primer a aconseguir un lloc a la màxima categoria al llarg dels 87 anys d’història de l’entitat. “En commemoració de l’ascens a Primera Divisió del club essent l’entrenador Pablo Machín i Díez”, es podrà llegir en la inscripció d’una placa instal·lada a la mateixa zona on hi ha el record de la fundació del Girona, el 23 de juliol del 1930 a l’antic Cafè Norat de la Rambla. A l’acte, que congregarà al voltant d’un centenar de convidats, no hi faltaran personalitats de la ciutat i del món de l’esport gironí, encapçalats per l’alcaldessa Marta Madrenas. “Fa molt que hi treballem. Poder retre un tribut als que ens han fet tan feliços és tot un encert”, presumeix Pepe Sierra.

Jugadors com Miki Albert -la penya ja està dissolta-, Jandro Castro, Eloi Amagat i Àlex Granell també gaudeixen d’una destacada presència dins l’àmbit social. A aquesta llista d’il·lustres s’hi va afegir, el 2016, Pere Pons. “És l’estendard i el diamant del club, sempre hem tingut la seva complicitat i il·lusió per poder tirar endavant aquest projecte”, exposa Raimon Nadal (Barcelona, 1976), cofundador d’una altra penya, de 221 fidels, amb seu a Sant Joan de Mollet. “S’hi van sumar diversos factors: el Carles, com a president, té un bar on el Pere venia a esmorzar amb els de la seva colla i els nostres nens jugaven a Celrà dirigits pel seu germà, el Pau Pons. Els tenim molta estima i no volíem que ningú ens prengués la iniciativa”. L’eslògan -Pere Pons, amb dos collons- no pot ser més representatiu. “Reflecteix la seva personalitat damunt del terreny de joc tot i que ens ha portat més d’un problema. Tenim alguna mare un pèl emprenyada”, afirma, entre rialles, un dels promotors del creixement de la massa social del club.

Oficialitzades 13 penyes, amb tres més a la cantonada i dues en tràmits d’inscripció, el cens s’acosta al voltant dels 1.400 penyistes, dos terços dels quals -aproximadament, el 65%- també són socis del club. “És molt bonic veure l’actual estat de Montilivi, per fi la gent de la ciutat és del Girona”, conclou el Pepe, acostumat a contemplar la buidor d’un estadi on, uns anys enrere, no s’arribava ni al miler d’espectadors i que, actualment, viu un moment de creixement digne del seu aterratge a l’elit.