El llibre giratori
Aquestes passades vacances han estat bé –potser era l’únic remei–. Les he fet al búnquer, hibernant mentre els altres estiuejaven, esperant que passés la plaga turística.
Tenia un sol llibre. Un llibre de la mida d’una persona, posat dret i obert del tot, amb la portada enganxada a la contracoberta i el llom convertit en un eix, de manera que, com una porta giratòria, quan hi entrava jo, ell girava. Em posava entre les pàgines a l’atzar i tant era l’autor que m’hi trobés, perquè el llibre era de fet una biblioteca amb pàgines de Montaigne, de Pessoa, de Carner o de sant Agustí, i una vegada acollit a dintre, el meu cos quiet travessava les fulles sense adonar-me’n –o eren les fulles, que travessaven el meu cos–, com si per comptes de paper fossin d’aire. I com que la tipografia era sempre la mateixa, passava sense adonar-me’n d’una aventura del Tirant a un pensament de Lichtenberg, d’un episodi de Moby Dick a un poema de Yeats, i això no comportava incongruències, al contrari, tot feia part del mateix llibre. Les obres que contenia, a més, eren incompletes i per tant no s’acabaven mai. Una pàgina de Pla, una pàgina de Wilde… Travessant-les, sentia que les pàgines podien separar-se cadascuna en dues, i cadascuna de les dues, després, en dues més, i així sense final, i em feia la impressió d’estar banyant-me a mar.
Dret a dintre de la porta giratòria, ja no tenia cap ganes ni necessitat d’entrar enlloc, perquè ja era a dintre. Podia sortir quan volgués i la porta continuaria girant sense mi, com el planeta. De fet, la porta giratòria era un planeta a dintre el planeta, o potser, al contrari, era el planeta, que entrava a dintre de la porta giratòria, perquè el veia perfectament a través de les pàgines –de vegades hauria dit que eren de vidre graduat, el vidre d’unes ulleres perfectes per a la meva mala vista.
De vegades el girar marejava una mica, amb un desplaçament de mi mateix, com si m’avancés o m'endarrerís respecte a mi mateix, i això deixava veure’m, comprendre’m, tenir consciència de la consciència i multiplicar-la en un joc de miralls, tan arran de l’abisme com de la plenitud.
Aquest llibre es confonia amb el meu cos, el suplantava i multiplicava, no pas a través de les veus dels autors (que es confonien en un cor) sinó de la llengua que compartia amb ells, i aquesta llengua no era sinó el ritme de passar pàgines, el ritme de les pàgines del llibre giratori on he viscut l’estiu, com entre els murs d’un castell rodó.
Després va arribar el setembre, els embolics, que van fer-me’n sortir.
