Lloret
Tots són iguals, deia el meu avi, que havia passat la guerra. Es va morir, i la meva mare també deia que tots eren iguals. També es va morir i, llavors, l’altre dia, em vaig sentir a mi mateix dient en una conversa: tots són iguals. Els últims temps la frase s’ha escampat de la política a les discussions literàries, inunda els carrers i les botigues. "Tots són iguals" s’aplica igualment a àmbits públics i privats. "Tots són iguals" és un senyal de fatalisme i cadena.
Coincidint amb el període de recaptació de l’impost català pel CO₂, es publica la notícia que la Generalitat reprèn els esforços per allargar l’autopista del Maresme fins a Lloret. Segons el secretari de Mobilitat i Infraestructures del departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Manel Nadal –72 anys, biòleg de formació–, amb “tren, tramvia i autobús no n’hi ha prou; cal continuar apostant per una via d’alta capacitat”.
La notícia ha passat desapercebuda perquè aquest mal no vol soroll. Potser a la tercera anirà la vençuda. El projecte d’autopista a Lloret té més de trenta anys i els tribunals ja l’han suspès un parell de vegades per motius ecològics. L’últim cop va ser fa tres anys, perquè no complia la llei de canvi climàtic del 2017, aprovada just abans del referèndum. Però la destrucció de boscos només seria l’efecte immediat. L’efecte més profund, i buscat, és continuar turistificant. L’autopista no és a Lloret, només, sinó a la lloretització de tot el país.
El govern Illa hi persistirà amb el mateix entusiasme que hi va persistir en el seu moment el govern Mas. No hi haurà cap diferència. Projectes com l’ampliació de l’aeroport o la demolició de la llengua catalana tenen consens polític. Llavors se sent la frase, tots són iguals.
El problema amb la igualtat és que, primer, has d’imposar-la: la naturalesa humana és tan rica i variada com aquests boscos que tornen a voler asfaltar. El segon problema és que només és possible igualar a la baixa. La igualació és immoral, perquè si tots som iguals res és mai culpa de ningú. Si tots som iguals, acaba que no existim.
Durant un temps es va sentir un lema que defensava la diferència, és a dir, la llibertat. Si ens en treuen un, deia el lema, n’hi posarem un altre. Era una fórmula senzilla i va durar el que va durar. És molt natural que els polítics s’adaptin al sistema, fins que s’igualen, com dic, a la baixa. La realitat, però, trenca les portes i surt com sigui, amb més violència com més se l’ha comprimit, i tothom sap que és per efecte d’aquesta violència que apareixen els partits nous i extremistes.