Més enllà de Sant Jordi
Aprofito Sant Jordi per fer un homenatge a les editorials catalanes que mantenen viva la literatura. Són elles i els seus lectors els que aixequen el nivell. Si ningú aixeca el nivell, les coses s’enfonsen, i el dia que fallin aquestes editorials –que no és descartable, vist què ha passat amb l’ensenyament– quedarà ben poc de nosaltres. Són cases amb catàlegs fiables que queden al marge de les estibes dels llibres venals, premiats i promocionats que avui omplen les taules de supermercats i llibreries. Aquestes editorials serioses sobreviurien a la desaparició del Sant Jordi –això sí que és descartable–, perquè funcionen tan lluny dels grans negocis com a prop dels grans llibres.
Per exemple, Edicions de 1984, amb la seva col·lecció principal, Mirmanda, que combina escriptors catalans amb clàssics internacionals, o la col·lecció La Clàssica, que l’any passat va publicar una nova traducció de Guerra i pau, o la Poesia, que ara ha tret l’obra completa de Dickinson.
Per exemple, Edicions Enoanda, de Sabadell, dedicada a la filosofia, una disciplina tan deixada de la mà de Déu en català, per la falta de compromís de les universitats amb el nostre principal actiu cultural, que és l’idioma.
Per exemple, Adesiara Editorial, que ens proveeix dels grans clàssics de tots els temps i ens posa al nivell de les cultures més potents.
Per exemple, les històriques Bernat Metge, amb la nova Col·lecció Bernat Metge Universal, que ara treu una altra traducció de l’Orestea, o l’Editorial Barcino, també renovada amb les col·leccions Mirades i Imprescindibles…
O la que em té el cor robat, l’exquisida i coherentíssima Flâneur, tota ella una reflexió rigorosa sobre l’herència del XX, i que acaba de publicar un clàssic japonès sobre la bomba d’Hiroshima que ens faltava molt en català, Pluja negra, i un altre Walser…
Tal com tenim el país, tota aquesta riquesa sembla un miracle. Però no surt del no res, siguem-ne conscients. M’he deixat moltes editorials independents que es mereixerien ser aquí tant com les altres, però no tinc espai o m’estimo més no fer-ho per la vinculació –de vegades personal– que hi tinc. M’he deixat Arcàdia i m’he deixat Ela Geminada i Llibres del Segle, m’he deixat Fragmenta i me n’he deixat de més conegudes. Són els cofres de la nostra riquesa cultural i això no només vol dir el país dels lectors. És una civilització. Quan baixi la bromera de la festa del llibre, animo els lectors a acostar-se i celebrar els catàlegs d’aquestes editorials impressionants, el Sant Jordi que de veritat mata el drac salvatge.