Suro des Llop

La fred i la previsió de nevades van fer marxar els forasters aquest cap de setmana. Els carrers estaven buits i la mar era tan llisa que un bot que sortia del port va semblar que la sobrevolava. Hi anava un sol home. Potser li passava com a mi, que, anant-se fent gran, se li havien anat morint els familiars i ara als dinars de Nadal i de Reis són molt pocs.

Fins i tot la gossa se m’ha fet gran, a mi, i ja no em segueix en caminades llargues. Quan se les veu a venir, es queda plantada al peu del cotxe com dient "t’espero aquí i ja tornaràs". S’estima més quedar-se a casa. També em passarà a mi algun dia i, per tant, més val que m’enfili a l’Ardenya sol. Camino uns cinc quilòmetres fins al Suro des Llop, que és un encreuament de camins que passa pel Turó de l’Avi. Cap a mar, d’allà es baixa a Vallpresona, es torna a pujar fins a Sant Grau i es continua fins a Tossa. Cap amunt, s’arriba a can Cabanyes. Em quedo al Suro des Llop. Busco aquest suro, però no en veig cap d’especial. La història és una altra. Diu que aquí un home es va trobar amb un llop. Es va espantar i va enfilar-se a un suro, però el llop no marxava i es van quedar sols, home, suro i llop, d’aquí ve el nom. Però l’home no hi és: al nom de l’encreuament només hi ha quedat el suro i el llop.

M’estimo més que no hi sigui. La solitud és un gran luxe. No havent viscut mai sol, sovint he sortit a buscar-la. L’he acabat trobant a dintre meu, que és on més profunda arriba a fer-se, una solitud portàtil i ben protegida.

La mar que es veu des d'aquí és un desert, només té a l’horitzó un mercant, un vaixell fantasma carregat de contenidors metàl·lics, tots buits. Continuo la caminada sense creuar-me amb ningú, ni passejants, ni ciclistes, ni motoristes. Només passa pel cel un avió també buit. La fred és més freda perquè és només meva, com és més solitària la solitud perquè és la meva solitud. La roca és més roca i el corriol és més corriol, l’aglà és més aglà, el cirerer d’arboç és més ell mateix perquè s’està sol, sense ningú més. El pit-roig surt a trobar-me amb més curiositat perquè estem sols i ens ho fem entre nosaltres. El bosc s’ha enfosquit amb la pluja, és més tibat i compacte, més apersonat i més ell mateix. Els suros i els pins aixequen el puny i criden "força!".

Que no hi hagi un model de vida ens fa més solitaris. Busquem un ideal i de vegades hi deixem la vida, però les maneres de passar per aquest món, els desitjos més profunds, més lliures aparentment i més irrenunciables, canvien d’època en època i ens deixen sols amb les nostres dèries i gustos.