Remei de Ca la Fresca: "Volem incidir en la política, tot i que això ens perjudica"

ArbúciesRemei de Ca la Fresca neix com una història d’amor en temps de covid en una modesta masia encimbellada en un indret solitari i privilegiat del massís del Montseny. A baix, ensotat, Arbúcies. El confinament de Xantal Rodríguez i Artur Piera, llavors parella recent, va donar fruits musicals feréstecs i rabiüts. És la casa on l’Artur va passar una infància creativa de fill únic, amb jocs solitaris i mons propis, sense amics a l’abast si no l’acostaven en cotxe a Arbúcies. Aquest espai on l’Artur gravava pel·lícules i respirava natura s’ha acabat convertint en estudi d’assaig i gravació del grup musical i en el plató dels videoclips que realitzen ells mateixos.

“Va ser una gran sort poder-nos confinar junts aquí. La pandèmia ens va passar volant. És un lloc inspirador. Jo ja hi voldria tornar”, reconeix la Xantal, veu estripada, guitarra esmolada i lletrista mordaç de Remei. Allà van compondre les primeres cançons i van batejar el grup, al qual s’afegirien després els seus amics Víctor Inskipp i Iago Rueda. 

D’on surt la ràbia?

Cançons contra el capitalisme, contra l’explotació dels recursos del Montseny (l’aigua de tothom que s’enduen les embotelladores), contra la gran planta de reciclatge de metalls que tenen a prop de casa, contra la fatxenderia i el conformisme dels polítics, a favor de la causa palestina. “Volem incidir en la política, tot i que sabem que això ens perjudica, perquè ja ens està costant arribar a certs llocs, però hem vingut a jugar aquest joc. Si el nostre altaveu s’amplifica, l’utilitzarem per defensar causes que trobem justes”. Sense anar més lluny, aquest dissabte (l’endemà de l’esperat concert que tenen a La Mirona de Salt amb Minibús Intergalàctic i Fetus) actuaran per donar suport al col·lectiu Aigua Clara d’Arbúcies, que ha convocat un acte contra un nou pou que projecta Font Agudes. Xantal Rodríguez pertany a aquest col·lectiu, que reclama que l'aigua dels aqüífers no es consideri un mineral (cosa que permet a les embotelladores esquivar els decrets de sequera), sinó un recurs hidrològic més. 

Punk metafísic?

Els han dit que fan “psicodèlia insurrecta o indòmita” o “poètica enfangada”. La primera vegada que els van etiquetar com a grup “eclèctic” no coneixien el significat de la paraula. Admeten que la seva actitud en escena, amb la Xantal escabellada i visceral, és inequívocament punk, però l’Artur creu que el rock és una definició més oberta amb la qual se senten més còmodes. Flirtegen amb el pop, el rap o el rock progressiu andalús de Triana. A la tapa del dipòsit del cotxe hi duen un adhesiu de Camarón. Ja que es declaren fervents admiradors de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), un dels pares putatius del pop metafísic, bé es podria dir que Remei fa “punk metafísic”. Etiquetes al marge, Artur Piera explica que al principi tocaven molt fort, amb energia desbordada, amb ganes d’omplir-ho tot de soroll, però "amb el temps" han vist que, "de vegades, menys és més". La Xantal ho dona tot a l’escenari: “Ep, també veig que no puc estar tots els concerts (i menys tota la vida) cridant com crido, perquè el cos també dirà prou. Ara, és veritat que des que canto tinc menys problemes de veu”.

Ocupar-te el xalet

Tot el que volem és okupar-te el xalet, una adaptació de la cantant anglesa M.I.A., va marcar el seu salt a la popularitat i continua com la més escoltada als serveis de música digital. “Ja em fa mandra cantar-la, però la gent hi respon molt bé. Un cop vaig intentar saltar-me-la en un concert i em volien matar”, admet la Xantal. De moment, transigeixen, però és evident que a la llarga la cançó saltarà del seu repertori. El grup creu que la música, com els colors dels vestits, s’està homogeneïtzant massa i que amb l’ús dels algoritmes la cosa anirà a més. Enyoren les jam sessions a l’Espai Transparent d’Arbúcies (ja desaparegut), on es van foguejar en el directe i van començar a rebre l’escalf d’una audiència que apreciava la seva música i els animava a tirar endavant. Amb aquell esperit, van muntar una associació que va impulsar el Festival del Mal al Prat Rodó del passeig de la Riera d’Arbúcies. I després va venir el Festival Deficitari, amb el seu primer segell independent, Indian Runners. No s'atreveixen a dir que són fills del PopArb, el festival de música independent d’Arbúcies, del 2005 al 2015, ja que els més joves del grup no tenien prou edat per entrar-hi, però als concerts de dia l’Artur hi va descobrir Núria Graham i la Xantal va “flipar” amb El Petit de Cal Eril. 

El fang del paradís

“Com mossèn Cinto i els diables, baixant a peu del Collformic, amb la lisèrgica espardenya bruta de fang del Paradís”. El vers és del poema que Maria Callís va regalar a Remei juntament amb la primera nota de premsa per difondre el grup i que ells van adaptar a Lisèrgica espardenya (conjur). És una lletra que els defineix. Ara formen part del segell Bankrobber, a cavall entre la Bisbal i Barcelona, al costat de músics que sempre han admirat. Han tingut amagat molt temps el somni d’obrir forat en el món de la música. “Vam començar com a parella, primer sentimental i després musical, però no vam gosar dir-nos en veu alta que volíem anar a mort amb això fins que vam formar el grup”.

Alguns crítics posen el seu últim disc, L’ham de la pregunta, a l’altura dels millors del 2024.