Cuba fa caixa amb les missions de metges contra el coronavirus

HRW denuncia les condicions de treball forçat dels sanitaris, que reporten uns 7.000 milions de dòlars
El president Miguel Díaz-Canel va rebre la setmana passada metges que havien estat destinats a Togo i a Kuwait per tractar pacients de covid-19 / PRESIDÈNCIA DE CUBA

Entre aplaudiments, ciutadans i autoritats de la localitat italiana de Crema, a la Llombardia, van acomiadar la trentena de metges i infermeres cubans a finals del mes de maig. Com uns herois que havien anat al rescat de “nàufrags” enmig de la foscor de la pandèmia del covid-19. Un mes després, l’alcaldessa, Stefania Bonaldi, només tenia paraules per lloar la missió d’aquests professionals que havien aterrat un mes abans, quan els sanitaris locals no donaven l’abast amb el degoteig constant de malalts per un coronavirus desconegut. A Andorra també van recórrer a l’ exèrcit de bates blanques enviats per l’Havana amb la satisfacció dels locals i l’única ombra de la fugida de dos dels professionals -una infermera i un doctor que suposadament van començar una relació als Pirineus- en busca d’asil polític.

L’arribada de sanitaris cubans a l’Europa del covid ha descobert per al gran públic aquestes missions que el règim cubà revesteix de solidaritat però que alhora són també un negoci profitós. Com molts dels aspectes que envolten l’illa, les veus que defensen i ataquen la presència de les brigades mèdiques es divideixen a parts iguals. Per una banda, milers de persones, entre les quals el Nobel Adolfo Pérez Esquivel, han reactivat la campanya que reclama el guardó per als professionals. El 2015 l’OMS ja els va reconèixer per la seva tasca en el pitjor brot d’Ebola a l’Àfrica Occidental. Per l’altra, un informe de Human Rights Watch (HRW) acaba de destrossar la presumpta filosofia altruista de les missions i acusa l’executiu cubà de sotmetre els professionals a un règim d’esclavitud amb “treballs forçats” i sous paupèrrims i el control absolut que els priva dels drets i llibertats civils.

Més que el turisme

El govern cubà no detalla què representa per a l’economia -castigada pel llarg embargament nord-americà-, però sí que ingressa al voltant de 7.000 milions de dòlars, cosa que suposa l’entrada més gran de divises, el doble que el sector turístic. Els països subdesenvolupats que demanen les missions cubanes no han d’abonar res i normalment de la factura se’n fa càrrec l’OMS o altres organitzacions internacionals, i sí que cobra als executius d’estats desenvolupats, com és Itàlia o Andorra.

De fet, a Cuba hi ha un excés de metges i n’hi ha una de les taxes per càpita més altes del món. Les universitats graduen més professionals dels que el sistema local pot assumir, així que les missions eixuguen aquest excés i, de pas, es fa caixa. Paradoxalment, arran del triomf de la Revolució, la meitat dels 6.000 facultatius van emigrar i això va fer que el nou govern invertís en la formació de nous professionals, i ara es calcula que n’hi ha 95.000, exercint a casa i fora.

El professor de la Universitat Dalhousie (a l’estat canadenc de Nova Escòcia) John Kirk va resumir a Healthcare without borders [Atenció sanitària sense fronteres] la seva investigació sobre el sistema sanitari cubà. Des de casa seva, a la costa atlàntica del Canadà, explica que la primera missió sanitària que Cuba va enviar a l’estranger va ser el 1960, tot just estrenada la Revolució, per socórrer les víctimes del Gran Terratrèmol de Xile. A partir d’aquí, es despleguen per l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, sobretot: Angola, Moçambic, Sierra Leone, Veneçuela (en un programa de milers de doctors a canvi de petroli), Mèxic o el Brasil fins que Bolsonaro ha trencat el contracte. “Les missions són una clara influència de Fidel Castro, l’ADN de Cuba, amb la solidaritat i el compartir fins i tot quan no té res”, afirma.

Des de llavors, 400.000 sanitaris cubans han estat a 164 països. No ha sigut fins a la crisi del covid-19 que han aterrat a Europa. El 2005 Castro ofereix els serveis per a una Nova Orleans destrossada pel Katrina però el president Bush la rebutja. Aquell any Cuba dona a les missions el nom de Brigada Henry Reeve, en memòria d’un jove brigadista nord-americà que va morir a la Guerra d’Independència de Cuba.

“No és fins al 2008 que Cuba comença a fer negoci”, continua el professor Kirk, que assegura que de les entrevistes “en llibertat” que va fer a 270 metges per escriure el seu llibre en treu que la principal motivació per enrolar-se és que “guanyen molt més del que guanyarien exercint a Cuba” i el desig de veure món.

El Gran Germà

Res a veure amb les “normes draconianes” i represàlies que, segons relata el director per a les Amèriques de Human Rights Watch (HRW), José Manuel Vivanco, pateixen els sanitaris per treballar en el cos. L’informe assenyala que si s’hi neguen tenen problemes per accedir al passaport i que molts s’hi apunten per por a ser castigats si no ho fan o per guanyar prou diners i comprar carn. La investigació parla de l’explotació que pateixen els metges per part de les autoritats cubanes, que estableixen un “sistema orwellià” que vigila i castiga els que no segueixen les directrius.

Des de l’estat, assegura l’organització en defensa dels drets humans, es controla amb qui i de què parlen o amb qui tenen relacions afectives i es castiga els que trenquen el contracte abans d’exhaurir els vuit anys compromesos o fins i tot rebutgen enrolar-s’hi. Per això retreu als estats que els contracten que siguin “còmplices de greus violacions de drets”.

El professor Kirk accepta que tinguin alguns dels drets controlats però els justifica “per les condicions de risc en què es viu en les missions”. L’especialista afirma que els estats que contracten els serveis paguen al govern cubà, que es queda amb el 70% i reparteix el 30% restant entre els professionals. “És una manera de tornar a l’estat la inversió feta en l’educació i per mantenir l’excel·lent sistema de salut cubà”, subratlla.